Dostoievski i el joc

Aquests dies, amb això de l'eurovegues -per si no teníem temes de debat, ara en tenim un de nou- s'han fet moltes referències a temes morals, com vaig remarcar, cosa que tan sols palesa la hipocresia d'una societat del present que, per una banda sembla lliure i oberta i per l'altra condemna nous pecats, gestionats i controlats pels poders civils de tota mena, cosa que abans era monopoli dels sectors religiosos. La por a l'infern s'ha substituït per la por a la malatia, i els confessonaris per revisions mèdiques, el cas és culpabilitzar els deixats dels seus mals irreversibles. La penitència, avui, és fer dieta, gimnàstica i empastillar-te.

D'això que n'hem dit vicis i que avui es consideren addiccions o malalties, un d'aquells que m'ha resultat més llunyà i estrany ha estat, des de sempre, el del joc, tot i que he sabut de gent propera que ha patit ludopaties i que ha donat molts maldecaps a la família. Potser de petita, quan endegàvem partides de cartes familiars jugant al set i mig, i que comportaven per al qui guanyava l'accés a un petit tresor de calderilla, vaig arribar a sentir espurnes del que pot ser, en fase adulta, una passió malaltissa. Més sofisticada era la utilització de la ruleta dels Jocs Geyper, un clàssic.

El franquisme va estendre per damunt de moltes coses una mena de vel que les feia imperceptibles i em temo que continua passant el mateix, tot i que en un context molt diferent, encara que m'han dit que per Barcelona ja hi ha fumaderos de tabac clandestins, només per a iniciats i convidats. La gent que començava a viatjar quan s'havia pogut comprar el sis-cents presumia d'haver estat en algun casino francès, institució que tan sols podíem veure a les pel·lícules, en les quals la noia acostumava a fumar, anar escotada i jugar a la ruleta. És clar que el cinema realista ja mostrava la sòrdida realitat del jugador pobre de taverna greixosa, groller i sovint maltractador i embriac.

Una vegada vaig saber que un senyor d'aparença seriosa que treballava amb mi, un cap de secció, organitzava a casa seva partides de cartes clandestines on xicots joves de la feina s'hi jugaven força diners, quantitats que per a mi, en aquella època, eren fortunetes i que segurament, sobre tot en els casats, eren causa de grans problemes familiars si es perdien. Més endavant també vaig saber que es feia el mateix fora d'hores en una mena de club al qual havíem anat a fer amistats i ballar.

Aquell tipus de joc era més aviat cosa d'homes i els nois innocents queien en aquestes xarxes de tant en tant, com un dels personatges de Mariona Rebull, el fill de l'home de confiança del senyor Rius, que després recapacita i es torna treballador i honrat. El joc on hi havia majoria femenina era la loteria i, més endavant, els bingos i les maquinetes. Coneixia una família en la qual havien tingut molts problemes per controlar les despeses en loteria de la mare de família. 


Una admirada i recordada professora de mestres, Maria Rúbies, va patir greus problemes amb el seu partit quan es va manifestar obertament en contra de coses com el rasca-rasca, una loteria aleshores innovadora i que es venia a tot arreu. Les màquines escurabutxaques també es poden trobar a tot arreu, des del bar de la cantonada als locals que n'apleguen un munt. La majoria són de factura autòctona i he vist amb angoixa com homes i dones d'edats diverses, coneguts o desconeguts, s'hi passaven llargues estones.

El cinema i la literatura han reflectit el món del joc i els jugadors amb formes molt diferents. Els deutes de joc són motiu de grans venjances i cruels cobraments per part dels mafiosos pertinents, en les històries més sagnants. El món dels homes d'abans, sobre tot el de la milícia, afavoria que s'esmercessin moltes estones desvagades quan no hi havia guerra, en el joc.

És inevitable que en parlar de ludopatia no es faci referència al gran llibre de Dostoievski El jugador, escrit de pressa i corrent precisament per poder pagar deutes de joc. Hi ha una creença generalitzada sobre la necessitat d'esmerçar molt de temps en enllestir una novel·la però sovint l'angoixa econòmica i la pressa dramàtica han propiciat obres mestres molt més interessants que d'altres treballs llargs i aprofundits. Balzac seria un cas paradigmàtic, en aquest cas el seu vici no era tan el joc com el consum de luxes exagerats. El foment del vici o addicció al consum sembla que no preocupa en excés, si considerem com proliferen els establiments destinats a la despesa en fotileses inútils, moltes de les quals dedicades als joves, per cert.


Hi ha moltes vides turmentades pel món però la de l'escriptor rus és tot un seguit de calamitats i resurreccions morals, fins i tot amb períodes de sort com ara quan, precisament a causa del redactat del Jugadorm va conèixer la seva segona dona, Anna, que va ser un àngel devot i protector, entregat, sacrificat i discret. Els homes d'aquella època han merescut monuments però les seves dones en mereixen una dotzena més. I encara m'agradaria veure quina part de tanta gran obra literària, musical o pictòrica no és, de fet, de creació femenina. Filles, germanes, esposes, mares i amants van fer de senyores de fer feines a temps complet en molts casos.

Freud va incidir en el tema de Dostoievski en tot allò de les teoritzacions sobre el desig de la mort del pare, cosa que mostra poca seriositat, car amb un pare com el que va tenir la cosa potser s'ha de contemplar de forma molt més polièdrica i contextualitzada.  De vegades es vol comparar Tolstoi amb Dostoievski, esforç inútil i gratuït, car eren dues personalitats molt diferents i cadascú és genial a la seva manera, més enllà de les preferències de cadascú, que també són importants i de ser tots dos uns russos d'abans de a revolució.


Els germans Karamazov és tot un terrible i impressionant monument inacabat del que podia ser una d'aquelles famílies desgraciades de l'època, cadascuna a la seva manera, com és ben sabut que va escriure Tolstoi. 

Tolstoi i Dostoievski compten amb descendents, besnéts que tenen cura del nom dels seus il·lustres avantpassats. Més enllà de les lluites immediates per als drets d'autor, tema del qual parlava fa un parell de posts, a l'entorn del llegat enverinat albertià, tenir descendents quan els drets d'autor ja no generen diners és una sort, ja que aquests sempre poden reivindicar els avis i besavis i aconseguir que el seu nom no quedi en l'oblit, pel que fa al camp literari, el de les arts plàstics és tota una altra cosa.

Dimitir Dostoievski, besnét de l'escriptor, és un home senzill i planer, sense cap mena de privilegis, que ha estat tramviaire. És plany que no treu cap benefici pràctic del tema i ironitza sobre la marca Dostoievski que fa uns anys, no sé com deu estar ara el tema, volia enregistrar per tal que la família fos consultada sobre la utilització del cognom. Em fa molta por que algun dia no ens muntin un casino amb el nom del meu avantpassat ja que ell va lluitar molt per a superar aquella passió malaltissa, comentava. Amb la putinització soviètica tot és possible, evidentment. I, de fet, em temo que si l'eurovegues es maquillés amb una mena de coartada cultural posant el nom, per exemple, de Scott Fitgerald o d'algun altre autor de culte al parc temàtic previst, segurament que ens ho empassaríem més a gust.

El Dostoievski del present té tota la raó en voler dir la seva sobre la marca familiar. Els noms famosos i les seves imatges s'acostumen a utilitzar en va, només cal veure com botigues de consum de texans han fet servir com a icona el rostre del Che, per exemple. També pot ser que els descendents en algun moment aprofitin la fama per fer algun caleró, tots som humans. 


És una llàstima que el senyor Gaudí no s'hagués casat i reproduït, avui hi hauria gaudinets que potser podrien dir la seva sobre la utilització indiscriminada de la marca. O potser callarien i cobrarien per això que en diuen merxandising, en tot cas els beneficis es canalitzarien de forma més adient que no pas omplint els temples gaudinians de mercaders a tort i a dret. I farcint les botigues de souvenirs d'aquest horrible llangardaix falsament trencadissat que, si un dia fou bell, avui ja és tota una vulgaritat barcelonina.