Quo vadis, Montjuïc?

Dimarts dediquem la xerrada de CERHISEC al Parc d'Atraccions de Montjuïc, hi havia previst un altre tema però han sorgit algunes dificultats i hem passat al març el que teníem previst per al mes d'abril.

CERHISEC és una entitat de quatre gats, literalment parlant, dedicada a la història local, en aquest cas del meu barri, el Poble-sec, tot i que hem anat ampliant horitzons i ara toquem molts temes diversos relacionats amb la història de la ciutat de Barcelona i fins i tot de més enllà.

Fa més de deu anys que mantenim aquestes xerrades mensuals, cada darrer dimarts de mes, a la Biblioteca Francesc Boix, del carrer de Blai, des de dos quarts de vuit del vespre a les nou. Cada any publiquem un llibret que recull els temes de les xerrades realitzades en diferents articles. En algunes ocasions, com en aquesta, fem les xerrades nosaltres mateixos però hem comptat també sovint amb la col·laboració sempre generosa i desinteressada de moltes persones, Emili Gasch, Gonzàlez Ledesma, Albert Vilardell o Agustí Pons, entre d'altres.

De vegades la gent se sorprèn del fet que les coses vagin malament o no funcionin. A mi ja em sorprèn més aviat que algunes coses vagin bé i que, amb una sabata i una espardenya, s'endeguin iniciatives singulars. Encara em sorprèn molt més que durin, la veritat, com és el cas d'aquesta petita entitat dedicada a la història local. 


Aplicat al món, crec que ens caldria valorar molt més els períodes de pau, ni que sigui una pau mediocre, limitada per pactes, compromisos i fins i tot corrupcions controlades, considerant que l'alternativa ha estat, en molts casos, un llarg bany de sang indiscriminat o sistemes més destralers i dogmàtics que no pas aquells que es volien combatre. Una altra qüestió són les lectures triomfalistes i mítiques, absolutament anacròniques, que es fan després dels fets i de les tragèdies. Només cal veure com costa posar-se d'acord, dues o tres persones, a l'entorn de temes sovint molt intranscendents.

Aquest dimarts, a CERHISEC, evocarem el Parc d'Atraccions de Montjuïc. La cosa ha estat una mica improvisada però he tingut la gran sort d'ensopegar-me per la xarxa amb dues magnífiques webs sobre aquell espai emblemàtic i enyorat. Aquesta i aquesta.  Molt amablement ofereixen els materials recollits sempre que sigui per a fer-los servir de forma desinteressada i citant, evidentment, les fonts i l'origen.

De vegades aquests temes aparentment poc importants ens ensenyen molta més història que manuals aprofundits sobre canvis, transicions i polítiques. El Parc va viure trenta-dos anys, potser van ser els millors de la meva vida, els de la meva joventut i la primera maduresa. La nòria impressionant va formar part del paisatge del meu barri durant tot aquell temps, amb les seves llumetes. Les sínies -no sé el motiu críptic pel qual encara no s'ha acceptat oficialment nòria, la veritat- són tot un símbol vital. Anem donant voltes, pujant i baixant, en el nostre viatge pel món, fins que un dia baixem de l'atracció, tal i com hi havíem pujat, de forma anònima i individual. 

Al meu barri en alguna ocasió s'havia protestat pel fet que se sentia molt la música del Parc, l'ambiental i la de les actuacions que es feien en aquell teatre tan bonic a l'aire lliure, l'entrada al qual anava inclosa en l'entrada al Parc. Jo no sóc gaire amiga d'atraccions d'aquestes exagerades, però la nòria m'agradava, era una atracció més tranquil·la i podies anar gaudint de les vistes de la ciutat a diferents nivells. I també m'agradava poder escoltar aquella música llunyana, de fet, en aquells anys els decibels no eren els d'ara.

La construcció del Parc es va esdevenir quan tocava, en una època, la porciolista, que va ser el primer pas per fer de Barcelona el que n'han fet, un parc temàtic per a turistes. No és estrany comprovar que molts dels dissenyadors de la Barcelona d'avui ja treballaven a la Casa Gran de jovenets, gràcies als seus contactes. El Parc d'Atraccions va ser molt més dels barcelonins i catalans en general que no pas dels forasters, va ser un espai popular, com ho havien estat els cinemes de barri. Les barraques anaven desapareixent, els problemes de transport dels barraquistes no s'havien resolt però l'arribada del Parc va veure, paradoxalment, com s'incrementava la freqüència dels autobusos i s'arranjava el funicular. La pela és la pela.

Fa uns dies escoltava gent del centre de Barcelona, vells botiguers, que admetien que ara hi ha una mica més de seguretat i vigilància per aquella zona, però que tot s'ha fet per protegir els turistes. El centre històric de Barcelona ha experimentat una horripilant transformació pel que fa al comerç, les botigues de xarons souvenirs, menades gairebé sempre per forasters, i que s'havien de limitar, avui es troben al racó més impensat d'això que en diem Barri Gòtic i que de gòtic en té poca cosa. Però la Catalunya oficial és molt romànica, una mica gòtica, modernista i de disseny avantguardista. Si pel mig va passar alguna altra cosa, a més de la Guerra dels Segadors o del Setge de 1714, no convé esventar-la excessivament.

Fa uns dies veia un reportatge al segon canal sobre la Barceloneta i els vells veïns del barri expressaven el mateix, evidentment moltes coses havien millorat però en una direcció ben definida, tot dirigit als forasters, a la gent amb possibles i no pas al veïnat fidel que havia vist desaparèixer xiringuitos i establiments de banys amb elements arquitectònics excel·lents. Un testimoni del barri, conegut, que sovint ha parlat de tot plegat és el famós Leslie dels Sírex. 

L'estiu en què es va inaugurar el Parc d'Atraccions ens van deixar fer una revetlla als jardins de l'Escola del Bosc, lloc que encara conservava la màgia dels seus origens i no havia perdut bous i esquelles. La revetlla l'organitzava la parròquia de Sant Salvador d'Horta, del meu barri, els centres juvenils d'aleshores estaven, molts d'ells, radicats a les parròquies. L'endemà vam anar a netejar una les restes de la festa i ens van explicar que en una escola que també pertanyia a la mateixa parròquia, destinada a infants que vivien a les barraques, els havien robat i malmès tot el mobiliari. Vam anar a veure com havia quedat allò i va ser desolador comprovar el desastre. El Parc era a punt d'inaugurar-se, ja que ho va fer pel juliol d'aquell mateix any, el 1966.

Vaig passar molt bones estones al Parc en la seva primera etapa de vida, la millor pel meu gust. Havia vist al teatre gent important de l'època com ara el Dúo Dinàmico. S'hi havia fet fins i tot sarsuela, a càrrec de l'admirable companyia del mestre Damunt. S'hi va fer de tot, vaja, i els millors del moment van passar per aquell escenari tan agradable. El Corte Inglés hi celebrava uns carnavals infantils molt lluïts. El promotor del Parc va ser un gran emprenedor veneçolà, José Antonio Borges Villegas, un admirable personatge que era molt més que un empresari i que tenia un costat filantròpic i una cultura remarcable. Crec que quan ell es va desfer del Parc, a principis dels setanta, la cosa ja no va ser igual.

L'any 1980 hi va haver una desgràcia, a causa d'una actuació de Los Pecos una allau d'adolescents va provocar la mort d'una noieta i molts ferits. Aquestes coses passen de tant en tant i un fet semblant es va esdevenir anys després al Sot del Migdia, crec que ja no es van fer més concerts en aquell indret, des d'aleshores. L'any 1983 hi va haver seriosos problemes laborals, les crisis no són res de nou, evidentment. En els darrers anys es va esdevenir algun altre accident a causa del mal estat de les atraccions, però les conseqüències no van ser tan tràgiques com l'any 1980.

El Parc va conèixer alts i baixos. Va ser un espai innovador però l'arribada dels parcs temàtics el va perjudicar. M'imagino que,  a més a més, hi deu haver al darrere, també, alguna fosca història municipal a l'entorn del tema de les concessions. L'ajuntament barceloní ha endegat des de fa anys cinquanta mil plans sobre Montjuïc, tots ells oblidats o reformats de forma destralera. Quan les empreses veuen que no els allargaran la concessió ja no s'hi amoïnen, això va passar també amb el bonic restaurant de la Font del Gat. Aleshores tot es decandeix i malmet i s'ha d'acabar per desfer-ho, amb l'excusa del mal estat de tot plegat. Deixar morir una cosa d'una llarga agonia sembla l'excusa perfecta per a endegar-ne, després, una reconstrucció cara fent un gran soroll de campanetes i aprofitant l'avinentesa per a propaganda política dels qui en aquell moment manen. I per gastar calerons, evidentment, calerons de tots, que ja es veu amb quina facilitat es fan córrer.

Montjuïc, deia l'inefable alcalde Clos quan l'oposició preguntava sobre el Parc, havia de ser un gran pulmó verd sense gens de ciment. El fet és que el ciment més gruixut i consistent li ha acabat posant el mateix ajuntament, només cal veure el Museu Olímpic o el macrohotel deficitari, que tan poques protestes va generar. O el nou aeri, més propi de Suïssa que de la nostra modesta muntanya veïna, una construcció exagerada i fatxenda, que va substituir els vells cistellets vermells que també es van deixar malmetre, molt més adients a l'espai que ocupaven. Crec que només vaig llegir un parell de protestes sobre la qüestió, una de les quals d'Oriol Granados, al diari. Les Olimpíades ens van emborratxar d'autoestima indiscriminada i de grandeur urbà.

A la Font del Gat s'hi havia de posar un ambiciós Centre d'Interpretació de Montjuïc que no va reeixir i que va durar quatre dies, fins i tot persones conegudes meves, de la professió educativa, havien contactat amb els responsables per al tema pedagògic, publicacions i itineraris,  visites escolars i ciutadanes en general... 

Ara hi ha una mena de nou restaurant molt pitjor que l'antic. Hi han deixat fer un horrible ascensor per a accedir-hi. Es va endegar un pla gestor que no va prosperar tot i que hi havia gent amb ganes i idees per a tirar-lo endavant. Sobre el castell no vull ni parlar-ne, s'ha venut la moto de la pau (o potser hauríem de dir 'la bicicleta'), que sempre funciona, per bandejar una col·lecció important sobre el tema militar, que provenia d'un fons privat, una part de la qual ja va anar fa molts anys a parar a París. La història del castell es falseja cada vegada més, se'n fa una lectura interessada i parcial i s'oblida el que toca o convé. Per no parlar de pèrdues definitives com ara una gran part de l'Escola del Bosch, gràcies a les ampliacions exagerades de l'escola, o del tema de la construcció de la Fundació Miró que va acabar amb una bellíssima plaça, la del Sol, avui poc recordada.

Tot i amb això he d'admetre que hi ha espais de la muntanya que han millorat força, evidentment aquells on arriben els turistes. S'han plantat arbres, s'ha millorat la visió de la ciutat des de molts indrets. La seguretat és deficient fora dels camins més transitats, això sí, però si hi passen els forasters ja es farà un esforç. Als barraquistes se'ls va enviar als barris llunyans, com és sabut. La memòria dels humils té poc valor per als poders públics, en general. Un repàs per les hemeroteques sobre les declaracions dels alcaldes recents i antics sobre Montjuïc fa plorar i mostra com es menteix de forma descarada avui sí i demà també. La gent tenim poca memòria, malauradament.

El Parc no convenia i es va deixar morir i es va desmantellar. No tinc res a dir en contra dels Jardins Brossa, són bonics, verds i agradables. La venda dels materials de les atraccions també va provocar una mica de debat municipal, va ser una venda una mica tèrbola. Alguns d'aquests materials i fins i tot alguna atracció s'han recuperat en un parc de Platja d'Aro. A veure si veig desmantellar el macrohotel municipal algun dia, ja m'agradaria. O els cistellots que pugen i baixen turistes per tornar a construir coses a mida una mica més adient a les nostres modestes aspiracions d'un lleure sostenible, per fer servir una parauleta tan agradable als predicadors laics dels nostres temps, tan dogmàtics o més que els seus precedents religiosos. O veig construir un Museu que aplegui la història veritable de la nostra muntanya, un pulmó verd que gairebé ja és un pulmó artificial.