Un 30 d'abril teatral i les tragèdies de la història

Joan Oliver va escriure una obra de teatre, abans de la guerra civil, que no es va representar fins l'any 1977 i, més endavant, ja a finals dels 80, 30 d'abril. No és una obra reeixida del tot però el teatre de Joan Oliver sempre té aspectes remarcables i rumbeja una ironia intel·ligent que avui és molt difícil de trobar enlloc, a més d'oferir-nos un panorama crític de la nostra pròpia idiosincràsia autonomista. Antimonàrquica i anticonservadora, incideix en la política-ficció d'un estat propi monàrquic. 

Joan Oliver va patir, en vida, una certa marginació interior en alguns aspectes, com ara en l'apreciació de la seva poesia, en un temps on tot era Espriu. Espriu avui també és un valor una mica a la baixa, així som els catalans amb els nostres mites i amb les nostres dèries. Fa poc algú em comentava que Rodoreda havia estat poc apreciada en els seus inicis literaris, fent referència als anys seixanta, i jo li vaig respondre que tan inquietant em resultava el poc apreci que li havien mostrat algunes elits del passat com la devoció incondicional i acrítica del present. Això val per a escriptors, per a pintors, per a arquitectes, per a cantants, per a futbolistes i entrenadors i per a qui sigui que en algun moment hagi gaudit i patit tant la glorificació com el rebuig o l'oblit populars, sovint mediatitzats i instrumentalitzats pel discurs vigent dels poders culturals, oficials o de culte.

Sobre l'estat propi oliverià, aquest regne grotesc de l'obra d'Oliver, em sembla molt saludable pensar que tampoc no som els millors en res i preocupar-nos de forma més seriosa de les nostres pròpies mancances. El cofoïsme eufòric fa sovint molt més mal social que la relativa manca d'autoestima. En aquest sentit 30 d'abril és quelcom molt saludable en el context del nostre patrimoni teatral.

Per diferents motius també he recordat aquests dies una pel·lícula que segurament molta gent jove no ha vist, Cendres i diamants, del gran Wadja. En d'altres temps les pel·lícules d'aquest director eren molt valorades a casa nostra, tot i que en podíem veure poques. Més o menys el que passa enguany, tot i que per motius diferents. Només cal fer un repàs per la seva filmografia per comprovar en quina ignorància ens movem. Cenizas y diamantes, basada en una novel·la de  Jerzy Andrzejewski incidia en una realitat sovint incòmoda i poc meditada pels nostres verals, la fragilitat dels estats petits o mitjans davant del pes de les grans potències i dels interessos internacionals. 

En acabar la segona guerra mundial Polònia, com d'altres països situats en l'òrbita comunista, no van veure arribar la democràcia ni la llibertat, després de tants sacrificis, sinó que la derrota del nazisme els condemnà a la dictadura del proletariat. Lluitar contra la realitat acabava per esdevenir suïcida, recordo que va ser la primera vegada en la qual vaig copsar el realisme d'una mort a trets, en les impressionants imatges finals d'aquella inoblidable pel·lícula que m'agradaria tornar a poder veure en pantalla gran. 

Avui tot ha canviat molt i de vegades es diu que aquest o l'altre han de demanar perdó pels errors passats, cosa que em sembla totalment surrealista. El que cal és una consciència crítica en evolució i una reflexió madura sobre els fets i les seves circumstàncies. Però el comunisme nostrat, que tants disbarats ens va amagar i que aquí, barrejat amb l'antifranquisme, vam glorificar i cantar, encara no ha fet cap mena d'autocrítica, excepció feta de quatre o cinc persones de bona voluntat que sempre n'hi ha alguna.

En un context molt diferent, el tema no està gaire allunyat del que plantejava La Misión, película en la qual un polític vaticanès de despatx admetia que per salvar el cos de vegades calia tallar un braç. El cos són els grans interessos moguts per fils sovint poc transparents i els braços poden ser les comunitats indígenes, Catalunya, Polònia o la mateixa Espanya de després de la segona guerra mundial, condemnada a la dictadura perquè tocava geoestratègicament. La política és la ciència d'allò que és possible i de vegades trobo a faltar molt de possibilisme en abrandats discursos del nostre temps, força demagògics. Fins i tot, ai, trobo a faltar ironia, aquell humor que deien que era característic dels catalans, fa anys, i que avui s'ha convertit de nou en xaronada grollera, que és una altra vessant del nostre complex tarannà col·lectiu.  Ironia que s'ha manifestat de formes diverses, l'oliveriana en seria una però també Espriu sovint ironitzava intel·lectualment i catalana, com es pot comprovar llegint-lo. Avui, el que toca és un doll abundós i aclaparador de cinisme, pero no pas de cinisme en el sentit filosòfic del terme sinó en el més casolà i vulgar.