.jpg)
(Fotografia: Júlia Costa)
Santa Madrona se celebra el 15 de març però l'Aplec que es fa al Poble-sec, fins a la seva ermita de Montjuïc, s'acostuma a realitzar a finals d'abril, per tal de mirar que faci més bon temps, cosa que no sempre és així. Avui toca fer-lo i esperem que la pluja ens concedeixi una treva.
Santa Madrona encara surt a moltes publicacions, en paper i virtuals, com a patrona oblidada de Barcelona però crec que haurem d'anar revisant el tema. Al barri hem fet esforços reivindicatius diversos i pel març hi ha, des de fa anys, una diada castellera que enguany va aplegar més de cinc-cents castellers, o sigui que poca broma.
Avui la tradició religiosa conviu, al Poble-sec, en harmonia, amb la societat del present. De fet, Santa Madrona podríem dir que va arribar com molts immigrants, en una barqueta. Fins i tot va patir molts canvis de pis i molts sotracs. El 1563 el Consell de Cent la va declarar patrona de la ciutat, Santa Eulàlia ja ho era des de l'època medieval. La Mare de Déu de la Mercè encara hauria d'esperar uns quants anys per accedir al càrrec.
Fins i tot el nom de Madrona, ni que sigui amb comptagotes, es va recuperant, i alguna nena del present porta aquest nom, contundent i bonic, tot i que això dels noms va a modes i a dèries paternals i maternals. Santa Madrona ha anat lligada a les orenetes, als espiadimonis, que van voler fer una mena de túnel agressiu per evitar el seu culte al convent de la muntanya i fins i tot a les bones botifarres, que sembla que es trobaven en el seu punt pel març.
Se li acostumava a demanar pluja, però avui li haurem de demanar una mica de sol per homenatjar-la com cal. També ho arreglava gairebé tot, Santa Madrona, lo difícil soluciona. En això dels afers difícils va ser substituïda per Santa Rita, que a més de les coses difícils soluciona les coses impossibles. No sé si l'una o l'altra podrien solucionar això de l'atur, que em sembla que és el pitjor problema del nostre galdós present.
Per tal d'oblidar de forma momentània la situació general, d'aquí una estona me n'aniré a Montjuïc, a pregar pels poble-sequins, els barcelonins, els catalans, els espanyols i tota la resta. Tot i que tinc poca fe en miracles, que Déu i Santa Madrona hi facin més que nosaltres.
Per cert, no tan sols a Montjuïc hi té ermita la meva santa preferida, sinó a molts més indrets, a veure si els endevineu sense mirar el jpg:
4 comentaris:
ja cal que preguis a Santa Madrona i a totes les santes que es fan i es desfàn que prou falta ens fa i ens farà.
Ja ho faig, Francesc, cada dia, sóc molt devota,he, he.
No sóc gens de sants i misses però m'ha semblat reconèixer l'ermita de Corbera d'Ebre, molt apreciada pels que voltem els indrets de la guerra civil. Doncs, com deia, a l'estiu de vegades ens bevem l'aigua que portem i ens quedem sense i al bell mig del camp. Llavors es fa una passejada fins a l'ermita i patam!!, aigua fresca (molt fresca) a dojo..
Doncs sí, Ventura, allà van passar-ne de molt grosses, hi he anat més d'una vegada ja que fem estades a Batea, per cert, l'aplec a l'ermita de Barcelona és el dia 11 de maig, l'únic en el qual l'obren, jo tampoc sóc de misses ni res de tot això però una altra cosa és la història i el bagatge cultural que portem, ens agradi o no.
Publica un comentari a l'entrada