Els llibres menys venuts del dia de Sant Jordi

Quan jo anava de càmping, en alguna ocasió, per fer broma, en els concursos casolans de curses i d'altres activitats semblants es donava algun premi al darrer en arribar.

La utilitat i valor dels premis és molt relativa, com ho és, fins i tot, la utilitat de les qualificacions acadèmiques. En el context d'una vida humana tenen molt poc pes, tot i que en algun moment de la vida hagin significat quelcom important.

I és que a la vida hi tenen molt de pes coses atzaroses, els coneguts, la sort, la casualitat, l'oportunitat o la intel·ligència pràctica, que no sabria definir, però que existeix i això de ser espavilat, virtut amb la qual compten molts polítics de primera fila que sovint no van ser, ni de bon tros, ni el més intel·ligent de la classe, ni el més ben plantat, ni qui més llegia, ni tan sols qui millor jugava a futbol.

Sobre les vendes de llibres diria el mateix. Son nombres i no pas mèrits. El temps, que acostuma a ser un crític eficient, amb els anys posarà les coses una mica a lloc, no pas del tot, i de molts volums d'èxit del present ja no en sentirem cantar ni gall ni gallina,  d'altres sorprendran els nostres successors vitals que pensaran com podia tenir èxit segons què, i una minoria surarà immortalitzada a les antologies del futur. Potser algun text oblidat serà descobert o redescobert i sabrà greu a la posteritat comprovar com el seu autor va morir sent un perfecte desconegut.

És clar que els qui venen, cobren. I amb ells, i encara més, els grans grups editorials, generalment peixos grossos. I qui cobra pot fer un raconet i deixar als seus fills un passar, única cosa que envejo actualment als qui fan bitlles, o sigui, euros. Ja que les penes, com diuen en castellà, con pan son menos i plorar en l'abundància és quelcom molt més desitjable que no pas fer-ho en la misèria. Que ja cantava Guillermina Motta allò de com la Soraya vull plorar, no vull plorar fent el sopar.

Larry Hagman, que va ser l'inoblidable J.R. i que rumbeja en les entrevistes un gran sentit de l'humor, admetent que s'havia enquistat en el personatge que el va fer ric i famós i que havia bandejat oportunitats actorals més meritòries i shakesperianes, deia en alguna ocasió que amb la feina a Dallas aconseguiria que fins a la generació dels seus rebesnéts gaudís de pa i llet assegurats. Sempre pot haver-hi pel mig hereus escampa, evidentment, però, en tot cas, com que no s'acostuma a saber es pot morir amb la satisfacció de poder deixar una picossada als nens de casa.

Ja que ahir era el dia de les llistes, faré la llista dels únics llibres que vaig comprar i que segurament no seran a les grans llistes, tot i que tampoc seran dels menys venuts, car crec que el nombre mínim possible seria l'1 i d'aquests que menciono se'n van vendre alguns més o molts més:

On has deixat la veu?,  de Bruna Generoso i Miralpeix, poemes.

Passes discretes per la ciutat endormiscada...,  d'Antoni Casals i Pascual, poemes.

El llac de les ànimes, de Vicenç Ambrós i Besa, narrativa.

Ahir, al facebook del programa del senyor Cuní llençaven una pregunta a l'aire sobre quins llibres havia comprat la gent, vaig mencionar aquests tres pensant que potser llegirien el meu missatge i seriviria per fer-ne promoció i que molta gent que ignora la seva qualitat els anés tot seguit a cercar. No va ser així. De fet es tractava que la gent expliqués quin llibre havia comprat dels que s'havien de comprar.

Un tema que em sorprèn és l'afany a col·leccionar firmes de famosos, entenc que de jove t'agradi que el Dúo Dinámico o un actor de bon veure et firmin el que sigui, però per a un adult, anar a fer hores de cua per tal que un autor que no em coneix personalment en miri durant uns segons, em posi quelcom més o menys brillant al llibre i m'oblidi tot seguit, em resulta si més no, estrany.

Fins i tot aquest any van disfressar un actor de l'avi de cent anys que es va escapar per la finestra i la gent anava igualment a cercar-ne l'autògraf cosa que ha generat molta ironia sobre la possibilitat que autors mediàtics i famosos cansats de firmetes el proper any no cerquin un doble disfressat que els faci la feina. De fet, ja hi ha molts disfressats espirituals que fan la feina, fins i tot, d'escriure els llibres de segons qui...


Per cert, a la fotografia podeu veure els tres autors mencionats, algun altre igualment important, i una servidora, a la parada barcelonina dels Relataires, que ha esdevingut un mite santjordià, tot i que els grans mitjans de comunicació encara no se n'han adonat.