20.4.12

Mare, vull ser escriptora!


El nostre país -i en aquest cas em refereixo a Catalunya, tot i que hi ha molts aspectes de la vida quotidiana els quals, ens agradi o no, són patrimoni de tot Sepharad- té una tendència vers a l'extrem que amb el pas dels anys trobo preocupant.

Tenim, ara ens n'hem adonat, més universitats per metre quadrat que gairebé ningú. Consumim més medicaments i més proves mèdiques que bona part de la resta d'Europa. Pel que fa a tenir fills, vam passar en pocs anys de ser un dels països amb un índex més alt de natalitat a ser els de la mitjana més baixa dels veïns i part de la resta. Pel que fa a això dels fills ja fa temps que una bona amiga mestra, més gran que jo, i, malauradament morta fa alguns anys, de la qual vaig aprendre molt, em comentava el tema amb ironia, fent referència a aquest pèndol que no podem defugir.

Ahir vaig escoltar una notícia que també em va sorprendre, l'escola d'escriptura de l'Ateneu és la segona del món, després de la de Nova York, en nombre de matrícules. Matrícules que són caretes, ja que es tracta d'una escola privada. Mentrestant tothom s'esquinça les vestidures davant el probable i proper augment de taxes universitàries. 

La primera en endegar el tema d'una escola d'escriptura va ser Mercè Company, amb una escola que va passar per diferents dificultats i que avui  es diu, que jo sàpiga, Aula de Lletres. Després, molts centres cívics i entitats han ofertat cursos i tallers de redacció però l'estrella del tema és avui, evidentment, l'Escola de l'Ateneu. He de dir que sóc molt escèptica sobre la qüestió. La tendència de les darreres dècades ha estat escolaritzar-ho tot. Es comença posant una escola alternativa i s'acaba per oferit títols que en algun moment es poden tornar imprescindibles per exercir alguna professió. Això va passar amb el periodisme, ha passat amb les arts plàstiques i també amb les escèniques.

Curiosament, les persones que de joves defensaven la llibertat en aquests terrenys i la no-titolació oficial o oficiosa acaben tenint cura dels  exàmens selectius en les escoles que es van creant sobre el que sigui. Fins i tot recordo a Marta Mata, als inicis de Rosa Sensat, defensant, en una xerrada el fet  de no donar titolacions ni certificats. Viure per veure, vaja. I ja no entro en les grans protestes que els catedràtics d'avui feien quan eren jovenets en contra d'una selectivitat que després han defensat de forma insistent.

Imagino que hi haurà gent a qui interessa assistir a aquestes escoles i que evidentment, alguna cosa s'hi deu aprendre. Jo crec que a llegir i escriure s'aprèn, sobretot, llegint i escrivint, que era el que feien els grans autors del passat i el que fan encara molts grans autors de part del present. No és el mateix ser un bon escriptor que ser un bon professor però oferir classes impartides per algun autor d'un cert èxit -tot i que això de l'èxit és relatiu- resulta sempre un bon ganxo. 

El millor de tot, m'imagino, deu ser trobar-te amb gent que té ganes d'escriure, reunir-se, fer publicacions conjuntes. D'èxits i premis n'aconseguiran una minoria minoritària, però això també passa amb els nens del Barça, i això que allà fan selecció prèvia. Aquesta mena de publicacions conjuntes s'acostumaven a fer en el context universitari fa molts, molts anys. Avui es poden fer sense escoles, a través d'associacions com ara la dels relataires. Sobre l'escola de l'Ateneu, cadascú t'ho explica segons com li ha anat a la fira, he sentit opinions de tota mena, des de qui ho valora molt positivament a qui m'admès que li ha semblat això que en diuen un papadineru. Tenim una gran tendència a creure que allò que es paga té més valor i el temps també s'aprofita millor quan has fet una despesa inicial pel que sigui, som així, els humans.

De fet, jo faig una mica el mateix a l'Escola de la Dona, amb el tema del dibuix i la pintura, ben mirat. Només que el preu no és el mateix, que el professorat és de carrera i ha passat oposicions,  i que no ens publiciten per televisió l'escola explicant que un alumne va pintar la catedral del mar i va fer bitlles i una exposició al Museu. Em sobta la propaganda que ahir feien de l'escola de l'Ateneu a la nostra televisió pública, la veritat, en el marc del telenotícies. Un altre tema és que l'escola pagués un anunci, com fan, per exemple, les mútues mèdiques. Tot i que també hi hauria molt a dir sobre l'ètica d'anuncis de mútues privades que es publiciten fent referència a la mala atenció i a les deficiències de la sanitat pública, aquesta que era tan meravellosa fins fa quatre dies.


Molts llibres que surten avui i que obtenen un cert èxit pateixen del mateix mal, se'ls veu el llautó del taller o de l'escola on, això sí, s'aprenen tècniques. Avui tot són tècniques. Tècniques per enganxar al lector des de les primeres pàgines malgrat que després et desenganyis del resultat final, d'allò que en teatre en diuen el tercer acte.

He llegit llibres molt interessants de gent que ha anat a l'Escola de l'Ateneu però crec que aquestes persones haurien escrit igualment bé i amb grapa de no haver-hi anat. Encara més, crec que són persones que mereixerien estar donant classes allà i no pas seguint-ne i pagant-ne. El problema de moltes coses no és el resultat ni la intenció. És el preu. Confondre valor i preu és avui, molt habitual. 

De tota manera em sorprèn el fet que en època de crisis, amb tot el que la gent arriba a protestar, aquestes iniciatives privades i pagades tinguin tanta sortida. Però malauradament en aquest món de paradoxes ens movem, pagar tres euros en un museu públic sembla molt car i pagar molts i molts euros per anar a futbol o a veure un grup de música és molt habitual, fins i tot en temps de vaques magres, com aquests. En els quals, siguem realistes, si a mi mateixa m'oferissin fer-me un sobresou donant classes o tallers d'escriptura creativa, no sé pas el que diria, potser que sí i tot.

17 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Molt interessant. Sobretot això que hi ha alumnes de l'Ateneu que hi podrien estar ensenyant. Jo en conec un cas.

Personalment, jo no hi aniria mai. Em fa vergonya. A més hi ha coses que no es poden ensenyar. Kafka no va poder fer la carrera de literatura que volia, i se'n va sortir molt bé, com ja sabem. Tot i que l'autora d'Olor de colònia sí que hi va anar, a l'Ateneu.

Eastriver ha dit...

Vaig veure la notícia ahir i em va sorprendre. I jo, que sempre he estat una mica escèptic de la necessitat d'aquestes escoles vaig pensar que el que deia un senyor en el reportatge tenia bona part de raó: de la mateixa manera que cal aprendre una tècnica per cantar o pintar, tècnica que no et converteix en un geni però que ajuda en la part més prosaica, també en el món de les lletres aquesta ajuda tècnica pot ser necessària, o pot fer bé.

De totes maneres jo sempre penso que és bo tot el que parla d'una societat interessada per la cultura. Així doncs una societat en què tanta gent té coses a dir no pot pas ser dolenta del tot.

Francesc Puigcarbó ha dit...

deia Picasso que s'havia d'aprendre la técnica de la pintura i després oblidar-la i pintar com et sortis de dins. Per escriure deu ser el mateix, si algú val no cal que vagi a cap Escola, on l'espatllaràn mes que ensenyar-lo, i si no val tampoc cal que hi vagi. Aquestes coses no s'aprenen ni es poden ensenyar, es porten a dins i surten com surten i quan surten.

miquel ha dit...

La qüestió de les tècniques, si les saben explicar, està bé, i a vegades surten alumnes que saben aplicar-les i escriuen alguna coseta que té èxit perquè les seues històries... Uf, la veritat és que no m'interesan gaire aquestes històries. De tota manera no està malament, si escrius, poder tenir algú que et comenti els textos.
Quan a les oposicions al que sigui, sovint em sembla que no són garantia de cap excel·lància posterior, sobretot perquè moltes de les que conec no jutgen prou bé la capacitat de l'opositor per enfrontar-se a la feina que farà.

Júlia ha dit...

Helena, cada cas personal és diferent i entenc que algú tingui una certa il·lusió per compartir aficions però crec que també es juga força amb aquesta il·lusió quan es dóna a entendre que anar a aquests llocs farà que tinguis més facilitats per això que en diuen 'ser famós. En tot cas, em refiaria més del professorat individual mirat d'un en un que no pas de l'escola globalment considerada, com en tots els àmbits educatius i en ser privada i cara em produeix certa inquietud que, a sobre, me li facin propaganda 'pública',la veritat.

Júlia ha dit...

Eastriver, estic d'acord amb tu en això, un altre tema seria el que li comento a l'Helena, que crec que es juga una mica amb la il·lusió de la gent. També caldria veure en concret el professorat, de forma individual.

Sempre hem estat un país molt 'escriptor' considerant el nombre d'habitants, potser, com comento en el blog, fins i tot de forma excessiva. Fa anys es deia que era el país amb més poetes per quilòmetre quadrat.

De tota manera una cosa és escriure o pintar per a gaudi propi, en principi, i l'altra fer-ho amb intencions de professionalització, i això seria ja un tema llarg de comentar.

A escriure bé ja se n'hauria d'aprendre a escola però sembla que no és així.

Júlia ha dit...

Francesc, personalment crec que s'aprèn a llegir i escriure llegint i escrivint i que això ja es podria aprendre a escola si l'escola funcionés globalment bé.

Un altre tema és el que dic de la professionalització, em temo que avui interessa més vendre que no pas excel·lir en l'escriptura i aquestes tècniques o trampetes em temo que són les que s'ensenyen, sovint, en aquests tallers. Però, vaja, tot depèn dels objectius de cadascú. Globalment, desconfio una mica d'aquestes iniciatives, encara més quan són privades i cares, la veritat.

Júlia ha dit...

Miquel, cada vegada crec més en la individualitat, pots trobar un bon professor i molts patates, com a tot arreu. Però, vaja, per a segons qui pot estar bé, conec persones que hi han xalat, la veritat. Ja dic que el que m'inquieta més és la privacitat i el preu i que en èpoques de vaques magres, quan sembla que ningú vol afluixar la mosca per res, universitats incloses, la gent pagui tant en una escola privada.

Pel que fa a les oposicions, això és cert, però els sistemes que s'han utilitzat per substituir-les de vegades m'han semblat encara molt més restringits, subjectius i injustos, la veritat.

El Pla professional per a mestres de la República feia una selecció en entrar a la carrera però després tothom sortia amb plaça, crec que seria un bon sistema però va durar poc i els pocs intents que s'han fet d'endegar quelcom semblant no han reeixit, hi ha molts interessos pel mig.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

És cert que molts llibres d'avui dia pateixen del mateix mal: la tècnica que ho envaeix tot.

Júlia ha dit...

Teresa, de vegades els llibres d'èxit actual em semblen fets amb 'esquemes tècnics', la veritat, la gran literatura va de baixa o està amagadeta.

GLÒRIA ha dit...

Per què aquesta fòbia a les escoles d'escriptura? Per què l'Helena diu que no hi aniria mai, que li faria vergonya?. Estic d'acord que a moltes escoles d'escriptura els professors van força justos però es pot confiar en el seu criteri, la seva capacitat d'estimular i de veure en altres el que ells potser no tenen. És el mateix cas dels professors de música. La majoria immensa mai passarà a la posteritat i, tanmateix, ha sabut envinar talents que ningú hauria vist i ajudar a produir artistes que ni coneixeríem.
Amb això no vull dir que pensi que tothom hauria de freqüentar escoles d'escriptura ni m'agraden alguns llibres que surten d'elles. Mirem els altres. A Estats Units fa anys i anys que hi ha tallers d'escriptira i jo els he anyorat molt. L'excel·lent John Irving va sortir d'un i, creieu-me, si no hagués sabut escriure de res li hauria servit. Penso també en la malaurada poeta Silvia Plath que va fer un fort brot de depressió quan l'escola d'escriptura del gran Kurt Vonnegut no la va acceptar.
Gràcies per escoltar-me, Júlia!

GLÒRIA ha dit...

Ah! I que ningú s'oblidi que la gran Rodoreda tenia tallerista.

Júlia ha dit...

Glòria, jo no els tinc cap mena de fòbia, només que en desconfio quan són cares i privades, la veritat, crec que es juga força amb la il·lusió de la gent.

I que em sobta que en una època en la qual tant ens queixem del preu de les universitats, per exemple, en aquests centres privats arribem a matrícules tan altes, tan sols per sota de les de Nova York, em sembla, si més no, estrany.

Pel que fa als resultats, he escoltats opinions de tota mena, també depèn del professorat que et toca, com gairebé a tot arreu.

Júlia ha dit...

És una mica com les escoles de teatre, tot plegat, s'han acabat 'oficialitzant'. Recordo unes paraules d'Àngels Gonyalons, força escèptica amb aquestes escoles, sobre tot pel que feia referència al tipus de professorat.

Júlia ha dit...

El cas de Rodoreda era 'tallerista individual i particular', i encara es va exagerar molt la seva influència. Una cosa és que algú de qui et refies llegeixi el que fas i opini i una altra l'escolarització de l'activitat. No és ben bé el mateix.

GLÒRIA ha dit...

Tal i com jo he conegut els tallers, és com tenir un professor particular perquè hi sol anar poqueta gent i cada escriptor té la seva veu i li respecten o li ensenyen a trobar-la. Tampoc tinc cap experiència ni referència de que es prometi la fama a ningú. El senyor Falcones i altres han anat a l'Ateneu a demanar una tutoria per escriure una novel·la i se'ls ha guiat. És tot.
Com li passava a Rodoreda, en un bon taller es llegeix el que escrius i s'opina. No es donen ordres ni directrius, es fan suggeriments com l'Obiols feia amv Donya Mercè. Pots dir que la seva influència s'ha exagerat molt però hem llegir prou cartes de l'Obiols fent al·lusió als textos de la seva companya que, d'altra banda, tenia un talent immens que ell reafirmava.
L'única cosa que trobo a faltar en els tallers és que no es faci una criba perquè t'hi trobes amb gent que se'n surt estupendament i d'altra massa bàsica.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, en els tallers, com en tot el tema educatiu, hi compta molt el professor o orientador com a persona individual.

Això de no haver-hi criba es dóna pel fet que sembla que tothom serveix per a tot. Però passa en molts sectors, és clar.

Del que em queixo és del fet que alguns d'aquests tallers esdevinguin un negociet, això em sembla una mica perillós.