Reflexions montserratines

I és que Déu no permet
que puguin ser perfectament mirades
amb un ull conscient i transparent
les veritats alades,
fins després del sagrat ensenyament
que fan damunt el llom les garrotades.

És que Déu, perquè el cor pugui sentir
l'inefable perfum de certes coses,
primer sol avesar-lo a un son ben fi;
primer li ve de gust fer-li un coixí
més aviat d'espines que de roses;
i Déu, aquest coixí, me'l feia a mi.

A les nines esclaves
d'un pretèrit esguard inconscient,
els va llevar les infecundes traves;
i Déu va dir-me clarament:
"Montserrat no és allò que tu miraves; 
Montserrat és això que estàs veient".

(Josep Maria de Sagarra, Poema de Montserrat, fragments)

Vostre blau mantell és gran,
és més gran que l'estrellada;
puix ne sou Reina gentil,
abrigau la nostra Pàtria.

Vostre blau mantell és gran,
emmantellau ses germanes,
a València en son verger,
en sa mar l'Illa Daurada.

Vostre blau mantell és gran,
abrigau tota l'Espanya,
lo regne de vostre amor,
com un niuet sota l'ala.

(A la Verge de Montserrat, Jacint Verdaguer)

No sé pas si els poetes actuals se senten tan inspirats per la mitologia montserratina com els d'abans. Tots els grans van escriure en algun moment sobre la muntanya, sobre la Mare de Déu i sobre tot aquest doll de simbologia inevitable que s'aplega en aquell indret.

Ens agradi o no, en els temps que corren, Montserrat va ser també durant segles un símbol hispànic i a moltes esglésies de la pell de brau hi ha vitralls o imatges amb la Mare de Déu de Montserrat. Felip II va morir amb una creu montserratina a las mans i una època d'esplendor del monestir és la de l'Abat Cisneros cosí de l'altre Cisneros famós. Les lectures presentistes sobre la centralització soferta pel monestir en aquells segles s'han de situar en el seu context, molt diferent del nostre, el mateix que s'han de situar en el seu context les abundoses referències a Espanya verdaguerianes.

Montserrat ha patit, com tants indrets, un excés de ciment i agressions al paisatge. Fa anys encara llegia algunes crítiques sobre les construccions abusives del párking i d'altres establiments comercials. En unes activitats en les quals vaig participar, fa alguns anys, a Montserrat, recordo que algú, després d'una xerrada, va comentar al conferenciant, un monjo, que allò s'estava convertint en un supermercat de l'espiritualitat, definició que em va sembla molt realista però que no va agradar gens al ponent, evidentment. De tota manera, m'he adonat que aquesta mena de coses les trobem molt malament als altres però quan ho fan els de casa i, a més, la comercialització prospera, es perdona el que sigui.

Montserrat i el seu context, fins i tot els seus monjos, s'ha mitificat com hem fet amb tantes coses catalanes. Fins i tot la figura de l'Abat Escarré, que tantes ombres presenta, ha quedat reduïda a una mena de lluitador pel catalanisme i la democràcia. Ens enganyem exigint als llocs i la gent més del que són i poden oferir. Un cas del present, avui d'actualitat, és Guardiola, a qui la gent ha santificat i a qui s'ha demanat, fins i tot, que entri en la política activa. Jo, si fos ell, fugiria corrent a les antípodes, durant una temporada, abans el context no em convertís en un sant o un heroi a la força. Qui assumeix aquest simbolisme acaba sent-ne víctima, crec que li ha passat una mica a gent com Lluís Llach, per exemple. 

Els romans, a les desfilades, repetien als guerrers triomfadors: recorda que ets un home. Si el conjunt geològic montserratí tingués vida pròpia, que potser la té, li hauríem de dir, de tant en tant: recorda que ets pedra. 

Harmonitzar l'estimació pels nostres paisatges i per les nostres tradicions i creences amb una certa racionalitat no resulta sempre fàcil. Més aviat tot el contrari.

Aprofito el moment per felicitar les Montserrats, un nom, per cert, que havia estat d'home en èpoques passades. És un nom que, si bé no ocupa els primers llocs en les preferències paternals i maternals, es va mantenint a través del temps, gràcies a Déu i al destí i a la fidelitat a les tradicions i devocions nostrades.