Sobreviure a Sant Jordi

Si no ets escriptor mediàtic i ningú no et vol llegir,

Si avui has venut dos llibres i un d’ells en el teu cosí,

Si has arribat a sentir com si fossis poca cosa,

Veient les cues tan llargues del Safon i del Mendosa, 

Si sents que la injusta vida d’aquest món d’intel•lectuals 

No té en compta la valua dels teus textos immortals,

Pensa que tot és efímer i que tot és relatiu,

Que passarà aquest Sant Jordi i que vindrà un nou estiu,

i que com es diu sempre parlant de la lotería,

l’important és la salut, l’amor, la companyonia...

      Liuja Tascó D'Horcec


Quan una mateixa és, més o menys, escriptora, criticar el circ actual del dia  Sant Jordi resulta problemàtic, pot semblar el ressentiment inevitable d'algú que no es troba en els circuïts de la promoció mediàtica i no ven. 

Però el fet objectiu és que aquesta festa cada any em produeix sentiments més contradictoris. Una va fent anys i de vegades penso que potser els dies de Sant Jordi de la meva infantesa i la meva joventut els tinc idealitzats. 

Sembla que tothom escriu o vol escriure. En el fons sembla que la majoria de periodistes, per exemple, no poden evitar desitjar publicar ficció, que deu ser com ara la corona de llorer del rei del Trobador Català. Els llibres que s'han venut ja sabem quins són i ja sabíem quins serien. La majoria d'escriptors i escriptores que venen tenen un lloc fix en els diaris i les tertúlies, la gent sap qui són i compten amb una promoció assegurada. Sempre és més fàcil que algú parli o escrigui sobre tu quan et coneix. En el fons, en els blogs fem una cosa així, tot i que amb molts menys mitjans de difusió. També depèn dels blogs, és clar.

De molts llibres que es publiquen no se'n canta ni gall ni gallina i cada dia menys. Els grans grups editorials s'han anat empassant els petits. De les editorials mitjanes i petites se'n salven algunes, poques, que considero molt professionals. Però en aquest camp també hi ha moltes coses estranyes, frikis, i moltes maneres de jugar amb la il·lusió de la gent que vol veure un llibre seu en paper.

Fa molts anys era habitual que qualsevol llibre en català tingués, al menys, una petita referència en el suplement literari del diari Avui. Avui ja no hi ha el diari Avui i, en tot cas, en els darrers anys del diari les coses ja no eren ben bé així.

Els diaris promocionen els seus. Poques vegades llegeixes una crítica seriosament objectiva sobre un autor consagrat, nostrat o de fora, quan aquest és ja un professional del periodisme o col·labora en aquell diari. Crítiques negatives, pràcticament cap. Amb els que comencen o són poc coneguts s'acostuma a ser més sincer, són aquests o aquestes que aconsegueixen una breu referència en un raconet, a còpia d'insistir o de moure coneguts. Això no és una paranoia, sé casos concrets en els quals a algú li han picat la cresta per no parlar prou bé de determinat autor de la casa.

Alguns autors que venen encara avui pertanyen a generacions que van poder-se situar en una època més amable, tot i que pel camí també es van perdre moltes bones plomes amb mala sort i sense un lloc als mitjans. És més o menys, si ho comparem amb el món de la música, la sort de Serrat, de Raimon, de Llach. Van ser els primers i encara viuen de la fama de la joventut. Avui a qualsevol jove cantautor li costa qui-sap-lo donar-se a conèixer i promocionar-se.

Avui, per motius familiars, no he pogut voltar gaire per la ciutat. Pel matí he anat una estona a xerrar a la parada dels amics relataires. Quan tornava cap a casa, al migdia, he vist una cua més llarga que la que fan per Santa Rita al carrer de l'Hospital. Em sembla que anava dirigida a un tendal on firmava Ruíz Zafón. 

Algun any he caigut en el parany d'anar a firmar. Si tens un lloc per tu soleta, mira, pateixes en silenci si no ve ningú, o potser tens sort i vénen alguns coneguts a fer-te companyia. Tenir un lloc en aquests indrets on els escriptors estan un al costat de l'altre i on et pot tocar el lloc entre la noia que fa gracietes per la tele, el periodista consagrat que ha escrit un llibre de ficció i un pediatra mediàtic, és terrible. 

Contemplar les víctimes des de fora és, a més d'angoixant, patètic. Les víctimes són, evidentment, els escriptors no promocionats, poc coneguts, novells o no, que han sortit al carrer amb la il·lusió de la diada al cor i es troben com aquelles noies que no tenien ballador, en les festes d'abans, i que havien d'aguantar l'èxit de l'amiga bufona que no parava de dansar amb tothom mentre elles es fotien de fàstic.

Ahir comentaven això per la televisió i un autor no-mediàtic manifestava els seus dubtes, que són els meus, sobre això de veure't oblidat entre famosos, mentre un altre l'animava, dient-li que això és el mercat i que s'ha de fer el paripé, agradi o no. I el mercat, ja ho sabem, és el que mana. 

Què tot no és promoció? Que també funciona en ocasions el boca-orella? No diré que no però aquest boca-orella és minoritari i sovint lligat al fet de la visibilitat del llibre, cosa que, tal i com van les coses, no és tan fàcil. 

I això, pel que fa als escriptors, gent de la ploma, vaja. No vull ni entrar en el tema dels altres llibres, els de famosos i populars, polítics inclosos, als quals algú ha escrit alguna cosa. En tot cas sóc ben conscient que, com diu tanta gent avui sobre tants temes, és el que hi ha, es lo que hay. Agafa fama i fote't a jeure, que deia el meu avi.