Ahir no em vaig voler allargar ni incidir en excés en el tema polític, pel que fa a il·legítims i il·legals. Però el tema m'ha recordat un debat o el que fos que vaig escoltar parcialment, per la ràdio, fa pocs dies.
Un indignat, suposo, deia que les urnes no eren legítimes ja que no representaven una majoria de votants.
L'antagonista, una senyora més moderada, insistia en el fet que el sistema era així, que no havia estat fàcil històricament assolir el sufragi universal i que calia respectar-lo i, en tot cas, intentar canviar-lo seguint les normes, ço és, fent política en un partit seriós i amb objectius, ja existent, o intentar formar-ne un de nou. Criticava la dama la poca democràcia pràctica assembleària, opinió que comparteixo després d'haver viscut i patit moltes assemblees al llarg de la vida.
El noi tornava al seu rotllo. Havia de ser a l'inrevés, els partidaris de votar o els abstencionistes havien d'anar a les assemblees populars i fer allà les propostes. Allò sí que és participació!!!
El noi donava per suposat que els abstencionistes són tots ells indignats, és clar. Això d'apropiar-se del vot de l'abstenció és quelcom molt habitual per part d'uns i altres.
-A més -va assegurar amb gran contundència- la gent no va votar Rajoy, va votar en contra de Sapatero, perquè ja n'estava tipa!!! El poble vol el que nosaltres proposem.
M'inquieta força com cadascú interpreta el que li convé i com li convé i sap què hauria de pensar jo, que formo part del poble sobirà. En aquest tema i en molts d'altres. No hi ha res que em faci més por que un il·luminat.
Sobre tot plegat, he arribat a unes reflexions una mica d'estar per casa, ho admeto:
a) costa molt menys dir què no volem que no pas explicar amb claredat què volem.
b) costa menys dir més o menys què volem que no pas dir com ha de ser allò que volem.
c) costa menys dir més o menys com ha de ser allò que volem que no pas explicitar com es pot aconseguir, quines fites i objectius s'han d'assolir, sempre de forma pacífica, evidentment, encara que sembla que això del pacifisme no és ben bé el mateix per a tothom, i marcar-ne una temporalització raonable.
d) no em refio d'aquells que ofereixen solucions il·luminades a partir de coses com ara: s'ha de canviar la societat. Quina societat? Quina societat alternativa preveuen? Com ho faran, si no volen entrar en el joc democràtic convencional?
Les urnes i els partits actuals potser no em representen i tenen moltes limitacions però, segons la meva opinió, el sistema assembleari té molts més problemes a la pràctica, sobretot quan es passa de la vintena de participants.
Vaig tenir un director d'escola molt bon home, supervivent de l'època republicana i de la fosca postguerra que, quan vam començar a protestar de moltes coses, en els anys sorollosos de la meva joventut, feia, resignat, això és com una pel·lícula que jo ja l'he vist. Doncs ara em passa una mica quelcom semblant, la veritat.
13 comentaris:
d'aixó es tracta Júlia, que ja hem vist massa vegades la pel·lícula i ens sabem de memória l'argument, i malauradament també com acaba.
Doncs jo, eh?, també penso -malgrat vostè no ho hagi dit ni jo hagi assistit a cap assemblea d'aquestes- que els actes assemblearis son una collonada. És més trobo molt de l'estil d'en Guardiola tot això de que els representants dels ministeris i els governs no trobin cap representant del moviment que s'identifiqui i tal. Sí que deuen fer de les seves precisament a les assemblees i les actes, -que suposo que hi ahurà- i per a les que no es té constància de cap cosa. Ni del nombre de participants/votants de les propostes ni de cuentos. Tot això de les noves tecnologies és propaganda i autobombo dels diferent actors en les comunicacions i de personatges que segurament treballen de relacions públiques o en el món de la faràndula.
El que passa és que la gent vota massa com li surt dels cataplins: Ara voto esquerra (no sé quina, per cert) ara voto dreta. Passa que deu anar massa a votar la classe mitja i no el proletariat que en aquest país es del nombre de cinc milions menys. Passa que això de votar ningú s'ho pren a la valenta i és com avui en dia una final del Barça; d'aquí a un més n'hi haurà una altra o l'any que ve.
Passen quatre anys com si res. De fet tanta parafernàlia amb el PP i encara no han arreglat res. I, per sort els malalts crònicas com jo no ens hem de pagar els medicaments que potser son tant cars com els dels càncers dels estrangers que venen a tractar-se a Espanya i que a Grècia es paga tothom -qui pot - de la seva butxaca. Salut!
Un dels contratemps que tenim molts dels qui som votants -o no- a l'hora de proposar(de les assemblees ja ni en parlo) és que la complexitat del funcionament econòmic, la resta és residual, ens sobrepassa. Bé, cap problema, per això tenim els nostres representants. El problema és que els nostres representants solen tenir també una noció més aviat vaga del funcionament precís de l'economia. I ja sé que ara m'hauria d'allargar eternament en consideracions més concretes que, una vegada més, sobrepassarien els meus coneixements i la meua capacitat dialèctica.
Difícil qüestió la que planteges. Personalment l'inici del moviment 15-M em va agradar. Em recordava la meva època de rebel·lia juvenil. El sistema de democràcia parlamentaria de partits no m'ha acabat mai d'agradar del tot, però és el que tenim i el que potser caldria fer és cercar formes de millorar-ho. Tampoc sé ben bé com. És molt fàcil de dir. El que tinc clar és que les assemblees són plenament manipulables i que no són un bon sistema de funcionar, malgrat que alguns s'entestin en dir-ne meravelles.
No anem bé, però tampoc veig quin és el camí que hauríem de seguir per millorar. Potser estaria bé seguir els consells dels savis i vells organitzant una mena de Consells de Savis.
Indignados?
Tot plegat foc d'encenalls. Que no brasa.
Doncs sí, Francesc, fent molt soroll de boixets i poques puntes.
Molts problemes, Josep, i poques solucions viables.
Miquel, crec que cerquem solucions senzilles a temes que són molt complexos i amb moltes connotacions i xarxes d'interessos.
Crec que l'únic viable seria que s'acceptés entrar a partits més alternatius per part dels assemblearis, altrament tot em sembla fer volar coloms.
Els nostres representants potser no ens representen però els qui no són ni tan sols els nostres representats, molt menys.
Ricard, aquests moviments tenen això, el romanticisme, ens recorden la joventut, l'adolescència, sempre ressorgeixen, però cal també desmitificar-los i, com moltes coses, comencen amb molta gent de bona fe que aviat es crema i van quedant els oportunistes i arrauxats.
Personalment crec que la solució passa pels partits, pels partits alternatius o per nous que sorgeixin i que tinguin idees clares, la llàstima és que quan tenen una mica de poder la cosa s'espatlla i, a més, els personalismes també compten. I les ambicions. Ja hem vist què va passar amb els independentistes, malmetent el bagatge de la protesta. Tot i que tampoc no crec que veure molta gent al carrer vulgui dir gaire,per desgràcia la gent surt al carrer per molts motius.
Xiruquero, cerc. Recordo fa anys haver llegit quelcom sobre el tema assembleari o 'les veritats' que sorgien en tot tipus de reunions, més o menys feia 'la veritat és l'eloqüència del darrer en parlar'.
JO TAMBE AN VAIG CONSTITUIR AN "ASEMBLEA PERMANENT",I VAIG VOTAR A MA ALÇADA UN GRAPAT DE VEGADES,DOLCE JOVENTUT, I SABEU QUE? FRANCO VA MORIR AL SEU LLIT,RABIANT, PERO AL SEU LLIT.I LA TRANSICIO HANS VA ENGULIR A TOTS.
JUGANT.....
Cert, Jugant, però també hem d'admetre que algunes coses han canviat i molt, potser perquè passés allò de Lampedusa 'que la resta continués igual'. De tota manera no acabo d'entendre com el sistema assembleari manté tanta mística vigent, la veritat.
Al llit i de vell i després d'haver firmat unes quantes últimes i lamentables penes de mort que ningú no va poder aturar.
De vegades, tal i com es fan avui grans proclames, sembla que la guerra la va guanyar l'esquerra i que a Franco el van fer marxar tots plegats gràcies a la nostra lluita política, això em fa molta angúnia, la veritat. Si no fem autocrítica, malament.
Raul:
M'ha agradat molt es ous de kiwis.
Publica un comentari a l'entrada