No tocar ni quarts ni hores mentre tastem les cireres

Escoltava la ràdio (o el ràdio, com deia molta gent gran de la meva infantesa), avui, de matinet, i en un programa en català i ben català, si tinc en compte les informacions que s'emetien, relacionades amb festes, festetes, fires i firetes, en l'espai de poc més de cinc minuts he escoltat tres coses que m'han fet meditar sobre la inutilitat de molts esforços educatius davant d'una realitat ben diferent d'aquella que ens volen imposar els textos i els programes de desenvolupament curricular.

La primera ha estat la referència a horaris d'esdeveniments. En cap moment les persones responsables del programa han utilitzat això que en diem l'hora catalana. Tampoc no han fet servir el que jo en dic la precisa hora moderna, que és aquesta que ens ofereixen els estris digitals, o sigui, per exemple, dir les 10:32, d'una forma sencilla i planera. Sempre eren mitges avall i mitges amunt, vaja. Això sí, els menys, un adverbi aquest que semblava durant la meva infantesa condemnat a l'extinció, ha estat molt utilitzat com també això de la qual  cosa, horrible expressió que ha fet fortuna i que sembla estendre una pàtina d'autenticitat sobre qualsevol munt d'incorreccions encobertes.

Fa poc algú, en una reunió d'amics, va fer servir l'hora catalana, molt clara quan es parla de quarts exactes però que ha fet rumiar força els experts en el tema de les precisions entre uns quarts i uns altres, ja que aquestes zones del mig eren, de fet, en temps dels nostres avis, molt poc o gens utilitzades. Els campanars, útils i entranyables sistemes de saber en quin moment vital et trobaves, i que avui semblen fer nosa als estiuejants i residents, no estaven per a tantes punyetes. Aleshores, com sol passar sempre, una altra persona, grandeta, ço és de la meva generació, va exclamar: ah, que n'és de bonica aquesta manera de dir els quarts i les hores, ningú no ho diu, els joves no ho saben i a l'escola no els ho ensenyen.

L'escola és una mena de manxaire bíblic, sempre té la culpa de tot. Ofesa per motius obvis i corporatius vaig protestar, l'hora catalana ve en tots els textos escolars i he vist molts mestres endegar pesadíssims exercicis fotocopiats destinats a omplir rellotges i frases amb una correcció normativa abassegadora. No sé pas si em van creure. De fet, tots ells han tingut ja fills normalitzats i molts fins i tot néts immergits, fent un repàs a la tasca quotidiana de les noves generacions podien comprovar de forma precisa les meves afirmacions en defensa de la professió. Però sempre agrada més pensar en conspiracions de silenci generalitzades i en passats perduts per omissió de professionals indiferents als bons costums.

A més, per si el tema escolar no fos prou contundent, s'han fabricat, venut i promocionat rellotges catalans a dojo, a més de fotografies, imatges, salvapantalles i tota mena d'invents acurats amb aquesta hora nostrada que, malgrat tot, no acaba de reeixir.

També, per la ràdio que explico, les locutores insistien en el tema de provar aplicat a la gastronomia, en concret a les moltes fires de cireres que hi ha aquests dies per la nostra geografia o a les menges ofertades per restaurants de prestigi. A l'esperit de Pompeu Fabra poso per testimoni del fet, inqüestionable, que a escola és treballa d'allò més el provar una bicicleta, tastar les cireres, emprovar-se un vestit. 

Un altre tema, en el qual no entraré, és si a l'hora de la conversa informal els mateixos mestres fan o fem servir aquestes expressions de forma ortodoxa, això ja serien figues d'un altre paner. Referent a les cireres i ja posats a incidir en un altre tema, el dels costums populars, les dues noies, imagino que joves, ço és, de l'edat dels meus fills, evocaven quan, de petites, es posaven cireres a les orelletes, com si fossin arracades, és que tu i jo som de la mateixa generació, ha dit una d'elles emocionada. Sisplau, des de temps ancestrals en totes les cultures cirereres les nenes i no tan nenes s'han posat aquests penjolls a les orelles!!! Precisament fa quatre o cinc dies vaig comprar aquest poètic fruit  a una parada a prop del mercat de Santa Caterina i la verdulaire, una senyora força més gran que jo i, a més, de parla castellana, se n'havia posat unes quantes de forma agosarada i esplèndida als seus petits i venerables pàmpols auditius. 

La darrera relliscada que he escoltat ha estat la menció feta a la Fira de la Mel d'Arnes i escoltar com a aquest bonic poble li deien Arnés. Això dels accents i dels topònims és molt freqüent i no cal trencar-se les banyes insistint en correccions que de vegades poden semblar manies persecutòries de senyoreta Rottenmeier a l'atur. Només volia que quedés constància del fet que moltes coses sí que s'ensenyen a l'escola, de vegades amb una pesadesa exagerada i sense que els canvis educatius hagin comportat renovació, (com ara allò de la síl·laba àtona i la síl·laba tònica, un tema excitant per als infants, evidentment), però que la vida, la llengua, els costums i la parla popular van, no sé sap ben bé com, per camins incerts. Fins i tot de vegades m'adono que la culpa no és ni del castellà ni de l'anglès, ja que el que es diu no té gaire a veure amb aquestes llengues més majoritàries i intrusives. També en castellà escolto moltes coses no normatives, la veritat.

De fet, tant és. Endraparem cireres i ens les empassarem molt a gust, mencionem com mencionem el fet de tastar-les, després d'emprovar-nos aquestes arracades naturals amb delectació enyoradissa. I el temps, ai, passarà igualment amb quarts o amb hores, amb mitges o amb mitjons. I a Arnes la Fira de la Mel serà tot un èxit, amb accent o sense. La rosa, ja ho deia Julieta (Capuleto, no Costa), seria igualment bonica si és digués de qualsevol altra manera. I la cirera, no cal dir-ho, encara que es digués pebrot seria si fa o no fa al mateix, tot i que potser allò del temps de les cireres té molta més música o musica que no pas el temps dels pebrots.