Conviene á los centrales el socialismo nivelador, la democracia unitaria, que prepara la raza de proletarios habladores y pobres de voluntad, hábiles, pero que tienen la necesidad de quien les dirija y les mande, de jefes, de amo, de una ú otra forma; en una palabra, una raza de esclavos en el sentido más profundo de la frase. Y, en cambio en Cataluña y sintetizada ésta por los Supernacionales, la tendencia es diametralmente opuesta. El ciudadano tiende á robustecer su yo. El obrero es ácrata. En nuestra raza abundan los individuos diferenciados; los de excepción, y el hombre es cada día más fuerte, más vital y más rico de dinero, y de inteligencia que es más, cual nunca lo haya sido hasta el presente, gracias á la falta de prejuicios nacionales, gracias á su comunicación con todo lo notable de las demás naciones, gracias á la enorme multiplicidad de pensamiento y de práctica, de arte e industria.
Pompeyo Gener, Herejías (1887)
Entre els llibres que consumeixo de forma més ràpida, i que conformen ja un munt una mica feixuc, doncs hi ha els triats de forma personal, els aconsellats o amollats per algú, aquells que comparteixo en algun grup de lectura i els que m'envia de tant en tant l'amic Manel Haro que m'ha fitxat de forma devota i voluntària per a col·laborar en el seu bloc de ressenyes literàries i culturals, 'Llegir en cas d'incendi', continuo assaborint, de forma lenta i constant, con ha de ser, les Memòries de Josep Maria de Sagarra, joia magnífica que demana anar endavant i endarrere, consultar enciclopèdies virtuals o no i meditar en el pas inevitable del temps, de les coses i de la gent. M'ha colpit una breu referència sagarriana a un personatge que conec molt poc i que va acabar per esdevenir anecdòtic, pintoresc, decadent, Pompeu Gener, a qui deien Peius, de gran, motiu que sembla a Sagarra una manca de respecte, fins i tot.
Sagarra insisteix més d'una vegada en el mal nacional i universal, la crítica i l'enveja, molt present en el món cultural i literari en el qual, ai, hauria de ser puntual i bandejat sense contemplacions en moltes ocasions, però que sosté capelletes i fatxenderies des de l'inici dels temps llibrescos, pel que sembla:
Del meu saltar del color blau al color verd, i del color de rosa al color de gos com fuig, anava pescant tot el que la mala llengua humana va confegint quan es tracta de rebentar els qui no són de la mateixa botiga i quan, encara que siguin de la mateixa botiga, n'hi ha uns que surten a prendre la fresca i aleshores els de l'interior engeguen la màquina de trinxar. Vull dir que la primera cosa que vaig aprendre dels homes de lletres foren els penjaments que els uns es deien dels altres...
Sagarra explica a continuació que creu que va arribar a contaminar-se molt poc d'aquest tarannà i, de fet, fou així sempre, un home generós amb els detractors injustos, i van ser més aviat els de 'l'interior' els qui no li van deixar prendre la fresca en més d'una ocasió. Per això, continua, va poder valorar ja de jove gent tant diferent com Eugeni d'Ors, Vallmitjana i Carner. Evoca les figuras de Miquel dels Sants Oliver i un Narcís Oller ja gran i mostra un gran respecte per Pompeu Gener, Peius, qui mostra ja un aspecte semblant a l'agonitzant músic de Mort a Venècia:
(...) topava pel corredor que conduïa a la nostra penya,amb les ungles negres, les galtes pintades de mangra, amb el pèl tenyit i fent tentines com un borratxo i mantenint amb la mà trèmula el clàssic cigaló de cafè i anís, aquell decrèpit farcell humà que es deia don Pompeu Gener; aquell a qui; perquè era més pobre que una rata i més del cementiri que del Pla de l'Os, tothom havia perdut la consideració i li deien 'Peius', com si fos un ximple qualsevol.
Pompeu Gener va ser un heterodox, un heretge, un home del modernisme amb moltes ombres i contradiccions. La Viquipèdia en català passa de puntetes per la seva biografia però en la referència castellana trobem molta més informació. Podem dir que tenia idees racistes però aquell racisme de l'època era més folklòric que una altra cosa. Va escriure en castellà opinions que avui ens poden semblar tesis tronades i que potser ho són, però que cal situar en el context de l'època. Considera Gener que Espanya està molt malament a causa de la barreja ètnica però encara a Catalunya té més força l'anarquisme individualista i coratjós que no pas la democràcia socialista igualitària i estèril, més adient per a la resta. Llegint avui aquestes opinions, escrites força anys abans el jove Sagarra no valorés amb respecte la decadència de l'autor ens poden semblar condemnables i surrealistes, gairebé. Però sense conèixer el nostre passat remot no ens podrem explicar moltes dèries del present i d'un passat més proper i dolorós. Evidentment, per al jove Gener els catalans érem molt més superhomes que no pas els castellans (!) cosa que sembla que encara algú creu de més o menys mala fe.
Superhomes, no pas superdones. El món de l'època, fins i tot aquell món en evolució del jove Sagarra embadalit per l'Ateneu, amb divuit anys acabats d'estrenar i algun duro a la butxaca, era un món d'homes. Les dames ja en tenien prou en passejar pel Passeig de Gràcia, anar a rosari, ballar a l'Edén, cantar cuplets i, m'imagino, escombrar i treure la pols de les sales de l'Ateneu després de les gresques.
El pas de Sagarra jove per l'Ateneu mostra a més una llei de vida inexorable, els joves ardits substitueixen els vells, que ja acaben sent, com el mateix Guimerà, gairebé fantasmes, supervivents d'una època anterior molt diferent i protagonistes de moments de glòria que no tornaran. Pompeu Gener va evolucionar vers el nacionalisme, va ser republicanista federal i la GEC ens valora així els seus pecats a l'hora de voler aconseguir audiències:
Hàbil periodista, subratllà —amb més voluntat d'audiència que responsabilitat cultural— els aspectes més controvertits de la seva ideologia i de la seva personalitat, que volgué ornar amb èxits i relacions culturals molt il·lustres, però sovint gratuïtes. Aquesta actitud li restà credibilitat en el món de la cultura, que el respectà inicialment pel seu caràcter renovador i li proporcionà una gran popularitat; amb el temps l'anà reduint, però, a la figura simpàtica i innòcua de la bohèmia barcelonina que tothom reconegué amb l'hipocorístic de Peius.
Això de la voluntat d'audiència per davant de la responsabilitat cultural, malauradament, tampoc no va ser un pecat exclusiu de Pompeu Gener i em temo que la pretensió ha anat en augment al llarg dels anys.
3 comentaris:
N'has parlat tu de les memòries de Sagarra en una altra entrada fa ja un temps? No sé, però em sóna tant. I recordo que ja llavors vaig apuntar-les a la llista.
Ara una pregunta: saps si es poden trobar en edició d'ebook? Es a dir, en pdf o epub... Per una banda, més barates, la veritat. I de l'altra, a casa no em caben més llibres. Entro amb una bossa de llibres (peco sovint) i a l'altra surto amb una altra bossa cap a la biblioteca del barri, doncs em fa mal llençar llibres.
Eastriver, n'he parlat en diferents ocasions doncs toca tants temes que és inevitable repetir, per altra banda és un llibre per llegir a poc a poc. Hi ha una edició de butxaca però jo, en aquest cas, vaig comprar-les de segona mà, en una llibreria de vell, doncs les originals porten algunes fotografies i m'agraden més aquest tipus de llibres.
Jo llenço molts llibres, i alguns els porto a un caixó que tenen a la biblio, per si algú els vol agafar, però en aquest cas crec que és un llibre 'per tenir'.
Jo hi ha llibres que els llenço molt a gust, la veritat, ja que de llibres n'hi ha de moltes menes, com de tot.
Publica un comentari a l'entrada