L'estirabot del president extremeny en pla veí de l'escala agressiu en reunió conflictiva m'ha produït una certa dosi d'autoestima patriòtica, a mi, que sóc molt poc d'aquesta mena de sentiments. Voler parlar català en la externitat en lloc de en la aznarista intimitat, sense haver assolit ni tan sols el nivell b, porta a aquesta mena de situacions surrealistes.
La veritat és que no m'imagino cap dels nostres polítics, amb tots els seus defectes i limitacions, manifestant públicament sentiments tan arrauxats i testicularis. Allò del xicot que va dir mamarratxo a la senyora Gispert és, fins ara, el més gruixut que he escoltat en públic darrerament en l'ambient nostrat. I consti que em va semblar d'un esperpèntic mal gust, la veritat, encara més quan els seus defensors es van dedicar a tirar de diccionari per tal d'escatir el profund significat de la paraula i justificar-ne l'ús aprofundit per part del senyor que la va amollar.
Jo he tingut en èpoques passades alumnes maquíssims d'origen extremeny i és que un no té la culpa del que pugui fer o dir qualsevol esventat del seu poble, regió, comunitat, pàtria o el que sigui.
De tota manera m'ha vingut al cap un professor que vaig tenir a la Normal, d'història. He de dir que era bon professor en els temes que dominava tot i que a l'examen li havies de posar fil per randa el que havia explicat, no li agradaven els aprofundiments independentistes, la veritat.
En ocasions tenia rauxes sobtades de mal geni del qual després semblava penedir-se i en alguns moments fins i tot mostrava una ànima de poeta, generosa i comprensiva. En aquella època tot era en castellà, com podeu imaginar, i tan sols quan ja acabava la carrera, a principis dels setanta, va venir a una senyora de l'Òmnium a donar-nos uns cursets que eren voluntaris i fora d'hores, no reglats.
El meu profe era extremeny i considerava, amb raó, que aquella aleshores regió era la més marginada de totes, més encara que Andalusia. Una de les raons és que no tenien universitat pròpia, per això en aquell moment hi havia molts mestres extremenys ja que era el que havien pogut estudiar allà. A Catalunya es produïa un fenòmen semblant amb Lleida, que només tenia Normal i, en conseqüència, hi havia molts mestres lleidatans.
No sé per quins motius, tot i que per la Normal corria la brama que molts catedràtics vivien amb certa frustració no ser ben bé professors universitaris, però el mateix que les monges basques que comentava l'altre dia, en alguna ocasió li sortia una mena de sentiment anticatalà subliminal o no tant subliminal.
Un dia ens va comentar el fet, evident, que malgrat dominar la Mediterrània els catalans no havien estès ni la religió ni l'idioma, sempre prioritzant això de fer peles. En canvi, va dir, literalment, Hernán Cortés y los otros plantaron el Cristo y el español en América. Crec que no ho deia amb mala intenció perversa sinó amb una dosi d'orgull regional evident i amb certa murrieria foteta.
Les lectures senzilles i presentistes del passat són absolutament subjectives, responen a les nostres dèries del present. Molts catalans, tot i que actualment s'intenta demostrar que la majoria eren mercenaris aragonesos i no pas de casa, van fer immenses destrosses per les Grècies, tragèdies de les quals n'ha quedat allò de la venjança catalana t'encalci. No hi ha un pam de net. I sense excuses de Cristos ni d'immersions obligatòries en llemosí, vatua.
Malgrat que sembli que dedico penjaments a aquell inefable professor insisteixo, explicava molt bé i conservo molt bon record d'algunes classes seves, en concret d'una de magistral, inoblidable, que va dedicar als germans Gracs fent un paral·lelisme amb els Kennedy. A més, com que li vaig agafar el tranquillo sempre em posava molt bones notes. És el que ell mateix manifestava, potser no plantarem el Cristo ni la Reial Acadèmia, però a l'hora de negociar i treure'n alguna cosa positiva de tot plegat, sembla que els catalans tenim les nostres pròpies estratègies.
8 comentaris:
túlia, jo tenia un veí que li deiem el cujong perquè en cinquanta anys llargs de viure a Catalunya és tot el que va aprendre a dir en català, i era extrementy. Clar, quan Monago diu trasnochado és refereix a ell mateix que encara habita al segle XIX, començaments del XX, d'on malauracdament ja no es mourà, i aquest és el problema d'Extremadura i de gran part d'ESPANYA, que són rancis i tranuïtats.
tenia un veí - ja traspassat - que era extremeny i a l'escalam,tothom li deia el cujong, perquè ho deia sovint i de fet és l'ùnic que va dir en català en tota la seva vida aquí, i aixó que va venir acabat de casar.
Preferim l'ordinari que l'extraordinari.
No entenc aquesta dèria de classificar el personal per l'origen. Que tots tenim imaginaris distints derivats de les diferències culturals és evident i això ni és bo ni és dolent. Ara d'imbècils i bona gent n'hi ha arreu, per això el que puguin dir, els uns i els altres, només aconsegueix avorrir :)
Francesc, això era habitual fa anys i no només per part dels extremenys sinó força general fins a les segones generacions. De fet, jo no sé si hauria arribat a parlar extremeny, d'anar a treballar allà.
Allau, això sempre.
Cert, Clídice, però costa d'entendre, això tan senzill.
Jo hem vaig fixar més en el fons amb propaganda de partit que d'allà d'on era. No obstant, altres del mateix lloc i partit diferent n'han dit de grosses. Potser ven allà?
Publica un comentari a l'entrada