Arbres florits, a ciutat

Tot i que sovint diem penjaments de l'ajuntament barceloní, la majoria de vegades amb raó, no puc deixar de meravellar-me sobre com va canviant la ciutat des de fa dècades amb la incorporació d'arbres i flors per tot arreu, tema en el qual m'imagino que els poders públics hi tenen alguna responsabilitat.

Bé, potser algú em dirà que alguns regidors i regidores gestionen algun negociet relacionat amb la botànica, que tot pot ser. De fet, crec que en el cas de les palmeres era així. També m'han comentat que plantar arbres dóna vots ja que es una cosa que es veu molt i agrada a tothom. D'altres elements negatius, m'expliquen, són l'augment d'al·lèrgies relacionades amb l'excés. Aquest excés ha enfosquit de forma exagerada alguns carrers, per exemple el de Blasco de Garay on els lledoners han crescut tapant als veïns la vista del carrer i als vianants la llum del sol. Crec, de tota manera, que la cosa es troba en vies de solució.

Admeto totes les males intencions subliminals dels senyors de la casa gran d'ahir, d'avui i de sempre. De pecats n'han fet molts i de tots colors. Ara bé, això dels arbres m'encanta, sobretot ara que arriba el bon temps i van florint molts d'ells acolorint la xafogor i crec que a l'hora del judici final dels polítics municipals pesarà una mica a favor seu això de l'arbrat, i els estalviarà alguns dies de purgatori. 

De fet, més d'un blog, aquests dies, ha parlat i escrit sobre els arbres urbans florits ara o fa poc, la xicranda, la grevillea, la mèlia. El meu preferit és la tipuana, que floreix gairebé d'un dia per l'altre per anar-nos llençant al damunt la seva pluja florida i conformant catifes processionals les quals, combinades amb les flors perdudes de les buganvíl·lies ens marquen l'arribada de l'estiu i el previsible silenci proper de les escoles. 

La majoria d'arbres dels quals gaudim avui a ciutat són d'origen foraster però han esdevingut ja de casa, com els infants que juguen als carrers dels barris, que omplen les nostres escoles i que floreixen sense manies quan els deixem fer i en tenim cura. Hem après molts noms d'arbres en aquests darrers anys com hem après noms de països que no sabíem ni que existien ni com eren.

I també d'ocells, és clar, una cosa porta l'altra. Ara crec que s'està elaborant una mena d'atles dels ocells de ciutat, n'hi ha molts i alguns són excessius i incontrolables. Fa anys, quan els meus fills eren petits, va sortir una col·lecció de cromos dels arbres de Barcelona, aquell àlbum avui ja s'ha quedat una mica curt. En tot cas, als jardins i parcs, de Barcelona i de moltes altres poblacions, s'acostumen a instal·lar bonics panells amb informacions sobre flora i fauna. Panells que, com tantes coses, de tant en tant reben les guixades destraleres dels incontrolats.

Quan jo era petita l'arbre barceloní per excel·lència era el plàtan d'ombra i segurament per això Víctor Mora va triar aquest arbre per al títol de la seva coneguda novel·la. També eren molt més freqüènts les robínies però em van explicar que tenien algun problema amb això de les al·lèrgies i per aquest motiu ara n'hi ha menys. Jo crec que els escriptors joves no han aprofitat encara prou el nom d'aquests nous arbres i plantes, a l'estil rodoredià i m'estranya. O potser és que ho han fet i jo no en conec els llibres ja que avui costa conèixer el que es publica, la difusió és tan minsa, limitada i oportunista que espanta. En tot cas avui volia parlar de llibres també però ja ho faré un altre dia que després em comenten que me'n vaig d'una cosa a l'altra i perdo el fil. 

Les flors dels arbres tenen una durada breu i per això cal gaudir-ne amb una certa intensitat, com de la vida, mentre es pot. Un dels més olorosos, amb permís de les troanes i dels tarongers bords és la mèlia que fa poques setmanes escampava les seves aromes pels racons més impensables i inesperats.

Sobre la xicranda,  a escola, de petita, em vaig aprendre el conegut poema d'Alberti sobre la neu blava de jacarandá i recordo que una professora ens va explicar que es tractava d'un arbre molt bonic que feia flors blaves. Malgrat que aquest senyor no és sant de la meva devoció personal trobo que en aquests poemes senzills, que semblen gairebé poesia per a infants i per saltar a corda i que per això s'han utilitzat tant a escola, en els quals deixa de banda  la política de partit, excel·leix, líricament parlant. I no és pas que no es puguin fer bons poemes polítics però trobo que en això han reeixit més els cantautors.

VAIVÉN



Por la tarde, ya al subir;
por la noche, ya al bajar;
yo quiero pisar la nieve
azul del jacarandá.


¿ Es azul, tarde delante?
¿Es lila, noche detrás?
Yo quiero pisar la nieve
azul del jacarandá.


Si el pájaro serio canta
que es azul su azulear;
yo quiero pisar la nieve
azul del jacarandá.


Si el mirlo liliburlero,
que es lila su lilear;
yo quiero pisar la nieve
azul del jacarandá.


Ya nieve azul a la ida,
nieve lila al retornar;
yo quiero pisar la nieve
azul del jacarandá.