Ray Bradbury, els llibres, la vida i la pasta de paper

Per què ningú no em va dir que es podia plorar a la dutxa?

Quin bon lloc per plorar,

quin lloc més singular per isolar-nos

i saber que ningú no ens escolta...

M'acabo d'assabentar de la mort de Ray Bradbury, poc abans de complir els noranta-dos anys. Em temo que la gran majoria de nosaltres no va passar gaire més enllà de les Cròniques marcianes, un títol malauradament utilitzat televisivament de forma frívola, i de l'extraordinària Farenheit 451, història que probablement vam conèixer la majoria després d'haver vist la pel·lícula de Truffaut, de 1966, tot un clàssic. També vam gaudir, de forma una mica erràtica, d'alguns capítols d'una sèrie basada en relats seus, tot i que ja no recordo quan ni com.

Bradbury va amollar moltes frases d'aquestes que es copien i repeteixen de forma habitual, fora de context, per a delectació d'aquells que combreguen amb el seu contingut. Algunes d'aquestes sentències, molt celebrades, diuen penjaments de mitjans com ara la televisió o els ordinadors. No vull ni pensar què li devia semblar això del reader. Cal tenir en compte l'edat de l'escriptor. De fet els anys ens tornen desconfiats amb les novetats, encara més si aquestes estan relacionades amb llibres de paper, un suport avui objecte de reivindicacions gairebé romàntiques relacionades amb olors perdudes i passats idealitzats.

Romàntica era també una etiqueta que es va atorgar a l'obra de l'escriptor, realisme èpic. Pel que fa la ciència ficció es va cansar de repetir que més aviat era un escriptor del gènere fantàstic i que l'única incursió en el que anomenem d'aquesta manera va ser Farenheit 451. Aquesta novel·la ha estat també definida com distòpica que seria el contrari d'utòpica, pel fet de presentar un futur lamentable. 

En realitat Bradbury va ser molt més que tots els tòpics recurrents que li hem amollat. Va ser també un gran poeta i un home familiar i feliç, content de viure. La seva dona, Maggie, que li va donar un gran suport, fins i tot econòmic quan començava a publicar, va morir el 2003. Descansi en pau, com ell mateix va dir la vida s'acaba com la resplendor d'un film, una espurna a la pantalla.

Per cert, ja no cal que els grans i perversos poders facin fogueres amb volums emblemàtics, fins i tot les biblioteques i editorials fan pasta de paper de l'excés de llibres en poc temps, més d'un noranta per cent del que surt en dos anys és xixina cel·lulòsica, això m'han explicat; aquest sí que seria un bon tema per a una nova història de... ciència ficció, èpica realista, distopia literària??? No sé què en devia opinar Bradbury, de la situació actual del mercat editorial.