SERVITUDS I MISÈRIES DELS CIMS JOLIUS

Il y a un autre monde mais il est dans celui-ci (Paul Éluard)

Uns fets recents en una ascensió a l'Everest, l'abandonament d'una expedició per part d'un català i el sherpa que l'acompanyava per tal de socórrer un altre sherpa malalt que anava amb una altra gent, ha fet que els no iniciats sabéssim una mica més a l'entorn d'aquest estrany món muntanyenc d'alta volada.

Per als qui de jovenets anàvem, a tot estirar, al Turó de l'Home amb la parròquia o l'agrupament, les grans expedicions ens arribaven  amb aquells entranyables passis de diapositives dels centres excursionistes. En la meva època adolescent i juvenil l'excursionisme era un component actiu de l'educació sentimental del país. Se suposava que era també una activitat d'equip i que calia esperar els ressagats, ajudar els cansats, socórrer els esgotats per la caminada. Arribar al cim tenia, a més, l'objectiu de gaudir del paisatge i de la contemplació de les vistes panoràmiques.

Les bones intencions no sempre, tampoc aleshores, no es plasmaven en realitats idíl·liques ja que sempre hi hagut gent competitiva poc disposada a rebaixar expectatives en favor dels febles i no tan sols en el món de les muntanyes. Però he constatat que amb la massificació de totes les activitats lúdiques i esportives el tema ha empitjorat. 

Els llibres de text recollien els noms dels primers en arribar a tot arreu. Als vencedors i superadors d'ells mateixos i de la resta, en el món dels alts cims exòtics, els acompanyaven els sherpes, que no se sabia ben bé que eren i que fins fa quatre dies gairebé no tenien ni nom propi. 

En tot cas, per aquells verals hi anaven quatre gats privilegiats, el tema demanava entrenament i esforç i tenir temps i possibilitats econòmiques pròpies o a través de mecenatges diversos, és clar. Un pare de família normalet ho tenia molt magre. Una mare, encara més.

Les coses han canviat i sembla que hi ha molta més gent que pot anar a tot arreu. Fa uns anys es va engegar una alarma sobre les escombraries acumulades en els camins cap a aquests alts cims, sobretot bombones d'oxigen buides, però també moltes més porqueries no reciclables. Existeix un debat obert que recull fins i tot wiquipedia sobre això de l'oxigen, ja que el seu ús facilita l'accés a aquests indrets de gent de tota mena i també el fet que, amb tanta gent disposada a anar a dalt de tot del pobre món nostre, es formin llargues cues de tant en tant, que dificulten qualsevol intent d'ajudar els qui van fent figa.

Encara més surrealista és saber que per aquells indrets s'han anat escampant morts congelats els quals acaben servint, momificats, de punt de referència als excursionistes d'elit. Un espectacle surrealista, fellinià, que seria còmic si no fos ben real. Sembla que baixar els difunts és impossible, ajudar els malalts, molt difícil, de vegades impossible. Fa anys van fer una pel·lícula documental que va tenir molt d'èxit, Mondo Cane, el qual ens mostrava aspectes del món desagradables o estranys i que va generar imitacions diverses, alguna d'hispànica i tot. Les imatges d'aquests excursionistes pujant en fila índia cap al cim, entre difunts, seria adient per a un documental actual d'aquest tipus si el gènere revifés.

Jo, que sóc molt poc esportista i que avui ja he transformat les antigues excursions en passeigs tranquils i sense desnivells, no entenc res de tot això ni d'aquest món de l'esport que cada dia em sembla més estrany i llunyà: competitivitat, dopatge, calerons a dojo, mitificació de personatges carismàtics... En tot plegat hi incloc coses nostrades, com ara els castells, que cada dia han de ser més i més alts, pel que sembla, i que tenen com a cirereta inqüestionable una criatura petita que els puja rabent i els baixa amb cara d'espant, després d'haver aixecat la maneta unes dècimes de segon, per tal que l'aventura compti com a vàlida. L'anxaneta és, més o menys, com aquest expedicionari el qual un cop a dalt del sostre del món no té temps de contemplar el paisatge assolit ni de fer un mos, sinò que ha de baixar ben de pressa, a causa del risc evident que comporta gaudir del cim en plenitud.

La competitivitat no sempre és amb els altres, de vegades ha de ser amb un mateix, doncs et diuen allò de que t'has de superar. Les superacions personals sempre passen per assolir fites concretes, tant en el camp intel·lectual com en aquest de l'esport, altrament no serveixen per a res, en aparença. Acabar una marató fet un moc o treure un títol universitari als noranta anys em semblen aspectes diferents d'una mateixa realitat actual, absurda i poca-solta. 

Els règims totalitaris han estat sempre aparentment molt esportistes amb excepció del nostre, que va ser caspós, ranci i folklòric fins que es va descobrir el turisme i el contamos contigo. El culte al cos ha estat important en el nazisme, en l'estalinisme, en el règim de Mussolini i a la Xina de Mao. Aquests estats gaudien aportant medalles olímpiques al tresor públic i a la consideració internacional, mentre els Nobels de literatura els tenien a l'exili o a la presó. 

Avui els poders públics també compten amb nosaltres i per això fomenten el modern pa i circ o pa i toros amb caminades populars, maratons massives, futbols i la resta. Tot es  vaslora per audiències, per nombre de gent que hi participa i, és clar, per títols i medalles. Entre la misantropia individualista i el gregarisme incondicional, que fa que aquesta mena de manifestacions cada vegada comptin amb més penya, hi ha molts matisos i possibilitats que semblen, avui, vulgaritats provincianes.

Guanyar premis compta molt, siguin o no merescuts. En tots els camps. No ser el número u fa que siguis el número zero, tant en una competició olímpica com en la cursa del barri o en el concurs de truita amb patates del càmping. He comprovat amb sorpresa el molt que agrada guanyar, en tots els àmbits. Potser és un sentiment humà inevitable, irracional, perquè no sempre aquest guany comporta coses com diners o premis materials útils. Que pel mig de les nostres curses personals trobem molts morts congelats i momificats tant és, fins i tot ens serveixen de punt de referència, ves.

La selectivitat universitària que en temps del passat va ser molt contestada i rebutjada avui és també ben viva. No entenc que no valgui, per a poder anar a estudiar una carrera, la mitjana assolida durant els estudis de Batxillerat, sobretot la de les notes en les matèries que tenen relació amb la carrera triada. El cas és anar posant fites per tot arreu i complicar les coses, a la muntanya i a la vida real. Els cadàvers congelats no fan mala fila, que ja ho deia fins i tot el Manelic d'en Guimerà, això, i, al capdavall, ben mirat, han traspassat fent el que havien triat de fer.

Per cert, recordo que fa anys, en una d'aquestes informacions que ens amollen els mitjans, es va assegurar que l'Everest ja no era el cim més alt del món doncs les formes modernes de mesurar s'havien adonat de què un altre de per allà a la vora tenia uns metros més. No he sentit a parlar més del tema i la cosa no devia ser certa, suposo.

En el tema esportiu hi barregem sentiments, visceralitats, catarsis col·lectives. Encara recordo allò de la primera expedició catalana, Hem fet el cim, que es va viure com una mena de conquesta gairebé independentista de no sé pas què. Ignoro si encara hi ha per allà dalt la senyera de l'època. En tot cas també es va fer molta broma amb allò del cim i la senyera nostrada, acompanyada de forma discreta, això sí, de la bandera dels patrocinadors, car sense patrocinadors no hi ha cims ni res de res. Per cert, potser hauríem d'anar parlant de l'Everest recuperant els seus noms originals, Sagarmatha Chomolangma o Qomolangma i bandejant l'actual, que no és tan autèntic.