21.7.12

Sobre improbables immortalitats possibles


Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?



     Joan Maragall, Cant Espiritual



Érem en una època i en una societat en la qual tot semblava possible, ara les coses han canviat una mica i això ha generat una mena de planys apocalíptics i de mirades de melic una mica exagerades. Els avenços tecnològics van fer pensar a la gent dels últims dos segles, sobretot a aquells que van tenir la xamba de gaudir d'un cert benestar i d'una fràgil pau, que tot tirava endavant de forma irreversible. El mateix va passar amb determinades idees polítiques utòpiques, les quals van generar més tragèdies que millores, tot i que els manuals d'història ja arreglen les coses com cal. 


De vegades es parla i escriu com si la mort no existís i s'oblida que allargar la vida sigui com sigui comporta enfrontar la gent amb inevitables agonies geràtriques miserables. Així, per exemple, aquesta frase tan absurda que es fa servir per a explicar que determinada malaltia no produeix tants morts com abans: s'ha reduït la mortalitat. Mentre l'avortament s'ha gairebé frivolitzat i moralment ha acabat esdevenint acceptable i recurrent, l'eutanàsia encara topa amb moltes reticències, cosa que en una societat tan envellida em sorprèn cada dia més.

La mortalitat no es redueix, en tot cas se'n canvia la causa i se'ns amolla un allargament de condemna que, segons l'edat del supervivent, pot ser més o menys cobejable. Trobo que és excessiu l'optimisme amb el qual es publiciten avui els avenços en medicina i es parla de la possibilitat de curar determinats mals. Em comenten que investigadors i laboratoris ho fan per tal de cridar l'atenció sobre la necessitat de fons, de diners al capdavall, per a continuar amb la seva tasca, el mateix que passa en molts altres camps de la ciència i la cultura. 


Sí, però aquestes febles esperances en curacions definitives, de vegades explicant fil per randa tècniques o processos mèdics que després, de vegades, no tornen a sortir pels grans mitjans durant anys, em semblen innecessàries, generen unes expectatives exagerades i la fe dels no tocats per la mala sort en què tot es pot arranjar. Em sembla bé que es parli d'aquestes coses, però de forma breu, modesta, prudent i sense omplir pàgines de diari convencional ni espais de noticiaris convencionals, ja que sovint el tema va per llarg, per molt llarg. Una altra cosa serien les revistes especialitzades tot i que la lluita per a publicar i aconseguir una avaluació de la comunitat professional també podria ser objecte de moltes reflexions.

En tot cas, no podem saber si viurem tant com per gaudir, en cas de malaltia, de les curacions avançades i dels avenços de darrera generació. A molts llocs del món moren encara de coses que nosaltres menystenim, malàries, tuberculosi, mals parts, còlera, infeccions o, senzillament, gana o desnutrició. Per no parlar de guerres i violències en contra de les quals la comunitat mundial es troba pràcticament impotent a causa de tants interessos estratègics. Potser pagaria la pena concentrar esforços en augmentar de forma globalitzada l'esperança de vida per tal que la majoria de gent arribés a l'edat que en diem adulta i no insistir en allargaments excessius de les nostres misèries ben peixades, en el fons tot plegat és com el bottox, un pedaç temporal, molest i car, per a dissimular l'evidència, que la vida passa i que la joventut no torna. En tot cas la fe en la immortalitat encara roman, de forma més o menys seriosa, en el camp espiritual.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

en diuen esperança de vida, a base d'allargar artificialment la vida de molta gent gran sense cap qualitat de vida. Quant a la immortalitat només és en l'art que persisteix a l'autor.

salut

Júlia ha dit...

Francesc, és que sembla que siguem immortals, si sents els metges, i que tot és qüestió de 'lluitar'.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El meu pare sempre deia que s'havia de fer per viure, però que quan arribava l'hora arribava i ens havíem de plegar a la voluntat de Déu. Podem dir-ho d'una altra manera, però és el mateix.
Bon diumenge, Júlia.

Júlia ha dit...

El teu pare tenia molta raó, viure amb l'orgull de pensar que la mort no arribarà mai és ben absurd i això no vol dir que no siguim feliços ni estem tristos de forma constant, més aviat el contrari.