DESPROPÒSITS GARCINIANS

Encara no sé com em vaig deixar enredar però vaig anar a veure això del Sherlock i Watson del Garci, tot i que ja havia sentit que era quelcom soporífer. Garci té coses que estan bé i de vegades també s'han ficat de forma una mica absoluta, incondicional i destroyer, amb tot el que ha fet. Més enllà de les històries d'aquella llunyana però persistent transició, ja amb valor sociològic, té una joia pel meu gust, que és El abuelo. Moltes crítiques provenen de gent més jove i giren entorn del fet que els seus darrers intents tan sols poden interessar als iaios. Com que una ja té una edat vaig pensar, calla, potser encara passarem una estoneta distreta.

En aquest cas, però, res no es pot defensar, la història, si és que hi ha història, és un immens bunyol sense cap ni centener. Aquí també n'hem fet, de bunyols, només cal pensar en la trilogia aquella del Ribas tot i que La ciutat cremada conserva la seva mitologia però he d'admetre que ara que l'he tornada a veure unes quantes vegades res no lliga ni amb cola d'impacte, tampoc. Els cameos de La ciutat cremada potser van inspirar aquest que fa el senyor Gallardón, amic de Garci, en aquests Madrid days tan ensopits, on amb uns bigotis i una barba de disfressa barata emula ni més ni menys que al gran Albéniz. He de dir que, en comparació, el pitjor polític camejador de la pel·lícula de Ribas podria guanyar un óscar honorífic. O sigui, que si algú somniava amb el fet que la intervenció magistral donés una segona oportunitat professional a don Alberto que el fes deixar el camp espinós de la política, em temo que res de res.

Hi havia quatre gats al cinema i un d'ells va acabar roncant de forma sorollosa. Llàstima dels actors protagonistes, tan mal aprofitats, he de dir que tinc debilitat pel senyor García-Pérez i que el senyor Gary Piquer qui, segons diu el mateix director, va contractar perquè no tenia prou euros com per contractar Hugh Laurie, el de House, -i tot això que s'ha estalviat aquest darrer-, també mereix millor sort. Dura dues hores i mitja però jo pensava que n'havia durat quatre o cinc, la veritat.

Si ahir em vaig avorrir, cinèfilament parlant, avui he rigut molt a gust llegint una crònica sobre la pel·lícula, que podeu gaudir aquí i que comença així:

Qué fácil es criticar a Garci. A pesar de su contrastada sabiduría cinematográfica y su probado talento, diversas cuestiones como su patológico estancamiento en el pasado, su empeño en rodar películas que sólo interesan a los abuelos y, sobre todo, su simpatía con la derecha, le convierten en un blanco fácil de críticas y exabruptos varios, incluso por parte de muchos individuos que ni siquiera han saboreado sus “flins”.

Pero vista “Holmes and Watson: Madrid Days”, y ya opinando, por tanto, con conocimiento de causa, resulta que no es fácil criticar a este cineasta. Simplemente, es INEVITABLE. Su último filme, al contrario de lo que podría esperarse dada su trayectoria, no es un infumable ladrillo; es una viga de hormigón armado que te golpea con virulencia hasta el desmayo. Uno ha de morderse la lengua hasta descuartizársela si no quiere rendirse en insultos y palabrotas hacia los responsables de este feto cinematográfico (...)

Al facebook fins i tot he trobat un grup que havien fet els de  Madrid, una quedada, per anar a riure, en directe i amb la colla, de la pel·lícula, llàstima que ja ha passat la data prevista.