DONES DESCALCES I DONES AMB TALONS DE PAM I MIG

L'altre dia, i en un noticiari tan poc valorat com el de TELE 5, van incloure una referència colpidora i força digna a un tema espinós, els casaments de criatures, sobretot nenes, a països d'aquest món proper i llunyà a la vegada en el qual no ens agrada entrar a fons. Fa algun temps vaig veure un altre reportatge en el qual es veia com també els nois jovenets pateixen per aquest tema, un noiet, una criatura, plorava de forma desesperada perquè el duien a casar de grat o per força. 

El pitjor de tot plegat és que moltes famílies entenen que la cosa no està gaire bé però creuen de bona fe que així protegeixen les noies, que podrien ser esclavitzades amb facilitat per bandes diverses, les quals rapten nenes per a xarxes de prostitució. L'opressió de la dona és sovint l'indret més fosc d'una opressió general que també demana als homes sacrificis i ignorància. Hem rigut les gràcies a les revolucions recents del nord d'Àfrica però gent que ha estat per allà constata que els drets de les dones, ja prou febles, es troben en retrocés galopant en el moment en el qual els fonamentalismes tenen una mica més de poder. 

No és fàcil canviar mentalitats d'un dia per l'altre, de vegades s'aconsegueix l'efecte contrari i la gent oprimida n'és tan poc conscient en segons quins medis hostils que arriba a vitorejar les cadenes, com és prou sabut. Totes les ideologies demanen devocions i sacrificis, d'una manera o d'una altra. Al darrere hi pot haver interessos diversos però també creences sinceres, viscerals, arrelades en l'ànima dels pobles i que no són fàcils de desarrelar sense ferir-nos.

A casa nostra, les qui ja som grandetes, hem vist canviar molt el tema de la dona i el seu paper en la societat fins arribar a la suposada igualtat actual, per damunt de la qual, de tant en tant, afloren inconscients col·lectius de diversa intensitat. Ja he explicat més d'una vegada què em va motivar a endegar el blog Tèrbol Atzur, la dificultat per accedir en igualtat de condicions a l'obra poètica femenina en català, des de la Renaixença fins ara. Només cal mirar els debats de la televisió o les llistes dels partits per comprovar que, amb algunes excepcions, les dones encara són minoritàries i secundàries. Jo no crec que calgui cap paritat sinó tan sols reconèixer les mancances de forma objectiva i pensar, quan se cerquen experts, si en aquell camp no hi ha 'també' dones o fins i tot més dones que no pas homes. 

Admeto que biològicament la dona pot tenir un tarannà menys ambiciós i més amant de llars i fills, també és cert que els homes poc ambiciosos, conformistes i una mica porucs han estat, fins fa quatre dies, molt mal mirats i molt poc valorats, fins i tot per les dones. Amb certa preocupació m'explicava una psicòloga com en els instituts, on havia realitzat alguns estudis, les noies tenien tendència a penjar-se dels nois menys recomanables, més masclistes, un pèl violents i tot. La biologia també té un pes, un pes que hem de controlar sense negar-lo, altrament farem volar coloms.

Fa un temps que, quan vaig al cinema, em passen anuncis d'escoles de cinema. Anuncis molt ben fets i divertits. En el darrer que he vist un noi rebel somnia 'cinematogràficament' que després d'una bronca que li fa el director l'institut explota i la moralina de la història és que li cal fer cinema. No entraré a fons en el que pot representar contemplar amb tanta simpatia publicitària les bretolades que el xicot fa a l'aula ni els personatges ridículs i grotescs d'una professora obesa, lletja i mamelluda que s'espanta d'una mosca, i un director amb cara de sàdic, la representació cinematogràfica dels professionals de l'educació ha estat sovint una caricatura esperpèntica o una santificació impossible, a casa nostra. Però aquest és un altre tema.

El que passa és que després, meditant sobre el tema, vaig recordar d'altres anuncis sobre escoles de direcció de cinema i em sembla que gairebé tots anaven destinats als xicots i el protagonista era un xicot, passant per aquell bebé que vol fer peliculitas i per aquell altre noi de bon veure que besava la seva nòvia en un travelling. Passo sovint per davant d'una escola de cinema i imatge i a la porta hi veig sempre grups de jovent, molts nois i poques noies, tot un símptoma. Avui hi ha directores importants i sempre n'hi ha hagut, tot i que menys que senyors, la veritat.  

Fa uns dies, un emblemàtic presentador  nostrat, que ja no és una criatura i que m'imagino que també als vint anys devia fer més patxoca que no pas ara, comentant amb un crític de cinema la pel·lícula El artista y la modelo va fer una referència a l'envelliment de Claudia Cardinale, un comentari desafortunat però que li va sortir de l'ànima: Ai, qui l'ha vista i qui la veu, aquella noia del Gatopardo, tan esplèndida! Encara a la dona se la justifica per la bellesa, a facebook algú, comentant una entrevista amb una periodista de culte no es va poder estar d'escriure com n'estava de guapa, als seus quaranta i pocs anys! Moltes desqualificacions sobre la Merkel incideixen en la seva estètica personal. La bellesa no s'ha de demostrar i té encara, per desgràcia, molt més pes en les dones que no pas en els homes. 

Ens hem alliberat de les cotilles i ens hem acabat calçant uns talons impossibles amb els quals caminen pitjor que les xineses amb els peus embenats, sense que ni tan sols els podòlegs protestin. Fa uns dies Eulàlia Solé publicava un article molt interessant i irònic, a La Vanguardia, que no he pogut recuperar; explicava l'argument, precisament de El artista y la modelo, canviant el sexe dels personatges principals i de fet sortia una mena d'argument delirant i poc creïble, molt mal intencionat. L'article era crític i incidia en el tema dels rols sexistes subliminals, envernissats ideològicament per a resultar empassables.

Ser dona i ser gran són dos greuges que sumen. La televisió va substituint el seu personal visible sense manies, quan envelleix, però sobretot les noies i gent com Rosa Calaf, que ens podrien explicar el món del present amb una gran perspectiva són condemnades a l'ostracisme per deixar pas als nous valors. De vegades penso què en fan, de les meteoròlogues i les presentadores desaparegudes, jo crec que les deuen estossinar en silenci. Es difícil envellir en mitjans com la televisió o el cinema fent la teva feina, per acabar-ho d'adobar ens han menjat el coco amb tot això dels aprimaments, les dietes, el bótox i les operacions d'estètica. Avui mateix escoltava un programa de ràdio sobre cremes hidratants i la preocupació femenina per l'envelliment, palesada en les trucades i en les recomanacions de les dues dermatòlogues, també dones, que donaven consells, m'ha acabat produint una certa angúnia existencial. I és que en el fons sembla que envellir sigui culpa teva i no fer goig als vuitanta anys una conseqüència de no haver-te cuidat.

Iniciar l'entrada d'avui amb les pobres nenes casades per força a països exòtics i acabar-la amb una referència a mancances de ben peixades amb arrugues pot semblar una cosa una mica immoral, ho admeto. Però els símptomes i els indicis i els oblits mostren com el llarg camí igualitari encara té moltes ensopegades pels nostres verals. I això que jo no em tinc, ni de bon tros, per una feminista radical, vaja. Només que de vegades m'agrada entrar a fons en detalls que semblen no preocupar amb excés ningú.