8.10.12

POETES INVISIBLES O EMBOIRADES




Una bona amiga que es va jubilar amb mi i avui és una de les ànimes del Banc del Temps de Sarrià-Sant Gervasi, a la Casa Orlandai, em va demanar de fer alguna lectura de poemes per la tardor. L'acte serà demà, a les 7. He optat per llegir alguns poemes de dones poetes i també alguns de meus, a més de reflexionar sobre el tema de la minoritària presència de la dona en aquest camp, al menys de forma oficial. La cosa pot semblar una mania personal però no és així, vaig preparar, ja fa alguns anys, una xerrada sobre el tema per a un espai de gent gran -eufemisme actual- al barri de Sant Antoni i em va costar de trobar llibres de poesia escrits per dones, tant a biblioteques com a llibreries. Les antologies generalistes inclouen poques dones, encara. En tot cas s'han de trobar aquests poemes a les antologies femenines que tampoc no són excessives. 

Deien, fa anys, que érem el país amb més poetes per metre quadrat. En aquest context em sobta que el discurs oficial sempre es limiti a sis o set noms canònics. La poesia és un gènere minoritari, ho admeto, i també els homes-poeta no mediàtics costen de reconèixer entre la multitud. A l'Antoni Casals, per exemple, metge i amic blogaire, el considero un gran poeta d'un nivell absolutament equiparable als grans i no té pas una excessiva difusió, el mateix passa amb molts altres. Però les dones, que en el camp de la narrativa són més visibles, no ho són tant o ho són molt poc en el camp de la poesia. Fa pocs anys una revista de la modernitat va mencionar deu poetes d'avui, vuit d'ells eren homes. Si es repassen les poques col·leccions de poesia d'algunes editorials també es pot comprovar el tema.

Amb motiu d'aquella recerca decebedora de bibliografia relacionada amb la poesia escrita per dones, en català, vaig endegar el blog Tèrbol Atzur on, de forma informal, vaig inventariant poetes, sense tenir en compte ni gustos personals ni possibles qualitats, sempre subjectives i lligades a modes i tendències. Ja en tinc més de cent i demà no podré pas parlar de totes, és clar. Serà tan sols un tast breu, una estona entre amics sense cap pretensió acadèmica. Fa un temps al Palau Robert van muntar una exposició absolutament sinistra i ombrívola evocant dotze dones poetes de forma gairebé vergonyant. I això que les dotze, algunes de les quals ja desaparegudes, eren pesos pesats de la literatura. Fins i tot en aquells mítics recitals del Price, tan reivindicatius, quantes dones-poeta hi havia? 

Aquests darrers anys s'ha viscut el reconeixement de poetes com Montserrat Abelló o Joana Raspall, totes dues a edats molt avançada. També ha ressuscitat, post-mòrtem, Leveroni.  Resulta també habitual que les escriptores no es limitin a un sol gènere, com en el cas d'Olga Xirinacs de la qual, trobar el llibre amb les poesies completes, a llibreries o biblioteques, és un miracle. Ja sé que no són temps per a literatures sino per a consum immediat i oblidable de produccions culturals destinades al moment. La poesia, com tot, resta subjecta a modes i dèries i ha de passar el temps per posar les coses a lloc, això, és clar, en el cas que quedi alguna cosa en aquest món de tot allò que es va escriure. En un repartiment dels premis Paco Candel l'escriptor, que encara era viu, va comentar que ell mai no s'havia presentat a premis, en concret de poesia, car podia ser que el que tu escrivies no fos de la moda poètica que seguia el jurat. Paco Candel deia aquestes coses tan sàvies amb una ironia lligada a l'experiència i a la vivència. I és que gran part de la poesia actual s'ha deslligat del poble que, quan busca versos, encara recorre a vulgaritats com cercar ritmes, rimes i paraules entenedores per a la majoria.


4 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Tot el que es pugui fer per fer visibles les poetes sigui benvingut.
I estic d'acord amb el que deia Paco Candel sobre els gustos i preferències dels jurats.
Una poesia amb 'veu' original costa molt d'encaixar en els premis, i sinó que li diguin a la Rodoreda, si bé ella ho va patir en el camp de la narrativa.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Teresa, a més hi ha modes, tendències, capelletes, moments literaris i també enveges i competències, més visibles en un país petitó.

Galderich ha dit...

Que vagi molt bé i lamento no poder-te sentir com a rapsoda... i sobretot perdre'm les teves introduccions a cada poesia.

Júlia ha dit...

Gràcies, Galderich