L'ART I EL MISTERI D'ÉSSER AVIS

Bona vida, vida bella, 
quatre llunes i un instant: 
Lluna nova, lluna vella, 
quart creixent i quart minvant.

Si l'una va bé pel fetge, 
l'altra és més bona pel cor. 
Sense receptes de metge, 
l'home neix i creix i mor.

(Quatre llunes, fragment)

Fa una setmana justa érem al cementiri i ahir al vespre érem, eufòrics i il·lusionats, a la Maternitat. La meva néta, que es diu Júlia com jo, va venir al món aquest primer de desembre de 2012, una setmana després que el seu avi patern, que no l'ha arribat a conèixer, s'acomiadés definitivament d'aquest món tan divers, tan extens, tan temporal. Sobretot, temporal.

Passen coses que ens afecten de forma personal, directa, profunda i el món continua endavant, amb les seves alegries i misèries, indiferent a les nostres inquietuds íntimes. Recordo que fa anys, uns quants, es va estrenar una pel·lícula d'Alain Tanner que es titolava Jonas qui aura 25 ans en l'an 2000. Més endavant se'n va fer, fins i tot, una continuació.

La meva filla, mare de la nena, també pertany a la generació que en va fer vint-i-cinc el dos mil, un any que abans d'arribar semblava llunyà, remot, futurista, excitant. Quan jo anava a escola, una pregunta que ens fèiem amb d'altres companyes, de petites, era: serem vives, l'any dos mil? La meva néta en complirà vint-i-cinc l'any 2037, un any sense connotacions mil·lenàries ni canvi de segle al damunt, un any més, com tots. Quan canviï el segle, en el 2100, serà, si Déu vol, té sort, la ciència mèdica ho permet i la bogeria humana no propicia desastres inesperats, una velleta amable i nostàlgica per a la qual les meves fotografies i documents personals seran tan remots com aquestes cartes i   retrats esgrogueïts que corren per casa, dels avis i besavis. Jo ja farà anys que criaré malves. Anant tot bé, que diuen.

Víctor Hugo va dedicar als seus néts un llibre de poemes amb un títol ben significatiu, L'art d'ésser avi, un art, com tants, que no es pot aprendre enlloc, tan sols al llibre de la vida, encara tot un misteri malgrat els avenços científics i la possibilitat que et retratin de forma abusiva gairebé des que ets poca cosa més que una promesa de futur. Espero que la meva néta no em tingui en compte la vanitat de penjar un seu retrat en aquesta panxa del bou, tal dia com avui, un dia, per a nosaltres, tan diferent de tots els altres.

 L'AUTRE

Viens, mon George. Ah ! les fils de nos fils nous enchantent,
Ce sont de jeunes voix matinales qui chantent.
Ils sont dans nos logis lugubres le retour
Des roses, du printemps, de la vie et du jour !
Leur rire nous attire une larme aux paupières
Et de notre vieux seuil fait tressaillir les pierres ;
De la tombe entr'ouverte et des ans lourds et froids
Leur regard radieux dissipe les effrois ;
Ils ramènent notre âme aux premières années ;
Ils font rouvrir en nous toutes nos fleurs fanées ;
Nous nous retrouvons doux, naïfs, heureux de rien ;
Le cœur serein s'emplit d'un vague aérien ;
En les voyant on croit se voir soi-même éclore ;
Oui, devenir aïeul, c'est rentrer dans l'aurore.
Le vieillard gai se mêle aux marmots triomphants.
Nous nous rapetissons dans les petits enfants.
Et, calmés, nous voyons s'envoler dans les branches
Notre âme sombre avec toutes ces âmes blanches.

(Víctor Hugo, L'art d'être grand-père)

I per no caure en un excés de transcendència vital, acabo amb l'estrofa d'una cançó, la lletra de la qual, segons m'explicaven, va inventar i cantar el jove amic d'un meu oncle amb motiu del meu bateig, l'any 1948, adaptada a la música de Se va el caimán, que era la tonada de moda. Em sap greu no saber com continuava, però la trobo molt adient a la situació viscuda ahir:

El pare de la criatura/ està que li cau la bava/ li dura la xifladura/ set dies a la setmana/ se va el caimán, se va el caimán...