11.2.13

TRANSPARÈNCIES BIOGRÀFIQUES


En un programa de ràdio en el qual hi participava Agustí Pons per parlar de la biografia d'Espriu va resultar que, pel fet que a més a més  del llibre es parlava de cinquanta mil temes, corrupció inclosa, l'autor va poder dir-hi poca cosa, fet habitual en els mitjans de comunicació del nostre temps. En aquells programes de L'Hora del Lector, tan lloats, i que, pel meu gust, també van anant perdent pistonada amb l'èxit mediàtic, passava sovint quelcom semblant, quan es parlava de més d'un llibre i d'un autor s'acabava per no aprofundir en res o en evidenciar que dels convidats un era l'estrella i els altres, el farciment. Pel meu gust mai no van ser tan autèntics com en els seus inicis a BTV. És clar que ara ja no ens queda res semblant, llàstima.

En el programa que comento, a més a més, tan sols un dels participants va admetre haver llegit ja la biografia en qüestió. Alguns altres es van excusar manifestant que tenien el llibre o que aviat el comprarien. Tampoc, tot s'ha de dir, faig gaire cabal dels qui a quatre dies de la publicació ja són capaços d'escriure una mena de llarg assaig sobre la novetat, encara menys en el cas d'una biografia o d'un llibre que no sigui narratiu i que tingui un gruix moderat. De fet, tot i que tenen els seus seguidors devots, les crítiques de llibres estan condicionades a moltes pressions editorials i d'allò que es publica tant sols un tant per cent molt petit rep la consideració d'un comentari acurat en un diari convencional. 

Jo vaig anar a comprar la biografia així que va sortir, em sembla gairebé una obligació moral donar suport comercial a aquest tipus de llibres. No l'he llegit, espero tenir temps i calma i llegir-la lentament i sense pressa, com cal. M'agrada molt com escriu el senyor Pons i la biografia és un gènere complicat. Quan se'ns explica la història de persones que en algun moment van ser contemporànies és molt difícil satisfer tothom o no aixecar una certa polseguera, tot i que aquestes polsegueres, a casa nostra, cada dia són menys rellevants. Un dels factors que mostra l'abaltiment cultural és la manca de polèmica. 

Els intercanvis d'opinió amb gent que llegeix em confirmen que avui es viu de la novetat immediata. Els llibres neixen, es llegeixen, es comenten i moren, fins i tot de forma física i material, amb molt poques excepcions. Pel que fa als de més gruix i contingut és habitual que la gent interessada et digui que el té en espera. En els inicis del vídeo recordo que Espinàs va publicar un article on ironitzava sobre el fet que molta gent, en comentar ell algun programa de televisió, li deia que el tenia gravat i que s'anava substituint la visió i comentaris immediats dels programes per aquella mena de col·leccionisme d'aleshores. 

Espriu, com sol passar amb molts autors, ha estat objecte de diferents valoracions, des de l'èxit, sorprenent, popular i multitudinari, dels seus darrers anys fins a un cert oblit que feia difícil, fins i tot, trobar obra seva. En una ocasió, en uns cursos sobre literatura, recordo que qui els impartia va comentar que el món literari era com la borsa i crec que és així. En tot hi ha modes, també en això. L'èxit exhaustiu i excessiu que viu la novel·la negra, considerant la poca atenció que rebia en tems del realisme social o del realisme màgic, és ben curiós. La biografia també ha estat un gènere amb alts i baixos. En època d'alça se n'escriuen de tota mena amb èxit divers. 

Vaig comprar el llibre a la Documenta, ja que és una llibreria de les poques que ens queden d'una dimensió acollidora -tot i que quan es va obrir semblava immensa-, situada en un indret excel·lent, amb uns quants anys al darrere i que té el detall d'obrir en diumenge. Planyem el tancament de llibreries però els qui més ploren de vegades et confessen que feia anys i panys que no hi compraven res. No vaig veure la biografia i vaig pensar que potser ja s'havia exhaurit. Però no, encara es trobava en els paquets per obrir, tot just acabats d'arribar i el llibreter resistent més emblemàtic de Barcelona em va lliurar el primer exemplar venut, cosa que té el seu mèrit subjectiu. Ara he vist que ja és a l'aparador.

No sé si Espriu serà més transparent després d'accedir a la seva vida i obra a través de Pons. Possiblement no serà així, la transparència total és un miratge. De Pons em va agradar sobretot la biografia de la Maria Aurèlia Capmany. Una altre biografia que em sembla molt reeixida, pel que fa a l'àmbit català, és la de Mercè Rodoreda de la Carme Arnau. Les biografies són difícils, de vegades es cau en un excés de dades i referències que emboliquen la troca i d'altres en una mena de por a mostrar les debilitats humanes del personatge i a passar per alt les seves ombres, per no desmitificar-lo. Però a més a més d'aquests condicionants també hi fa molt la grapa del biògraf, la biografia demana passió, molta cultura i una mica de subjectivitat i d'aquí ve que les de Zweig -fins i tot les de Marañón- encara enamorin. 

Un país com el nostre, amb certa tendència a les sacralitzacions, és poc apte per a biografies crítiques de personatges de la nostra història recent o passada. Les biografies, com tots els llibres d'història, no són infal·libles ni poden ser objectives del tot. Que un autor dediqui el seu temps i els seus esforços a escriure'n una, en els temps que corren, el poc que es ven, els retalls en ajudes i la crisi dels mecenatges, té molt de mèrit. Sobre la d'Espriu, no en puc dir res més, de moment. La tinc en llista d'espera.

12 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

no sóc molt de biografíes, encara que aquesta m'interessa. L'hauré de comprar, o encarregar, perqué a SBD llibreria, llibreria, només ens en queda una i mitja.

Júlia ha dit...

Francesc, com que mitja?

Tot Barcelona ha dit...

jajajaja...diu : "una i mitja ", será perque és petita ¡¡¡¡

Olga Xirinacs ha dit...

Raó, Júlia, tens tota la raó. La gent oblida Espriu perquè cal fer un esforç per entendre'l, i avui la capacitat de pensar s'ha reduït com els caps dels jíbars o com es diguin. És notable l'article de Palol al PUnt d'avui.
De totes maneres, m'agraden més les seves proses, àcides, grotesques. Algun volum no resisteix el pas del temps. Vull dir que els grans autors són moderns sempre. Ell, no tant.
Anècdota: el dia de la seva mort, a migdia, érem convidats per l'editorial a un dinar amb els periodistes per presentar el meu Premi Sant Jordi. A mig dinar, la notícia va dispersar els comensals i ja t'ho pots pensar... tururut violes. Em va ben aixafar el llibre.

Anònim ha dit...

No tinc costum de llegir biografies. Autobiografies alguna quan l'autor és capaç de gastar prou ironia o quan és un observador indispensable per entendre algun esdeveniment que d'alguna manera ens aafecta.

I pel que fa a programes de llibres, a banda que no n'hi ha, en general trobo a faltar gent de prou categoria analitzant obres i autors. Bé, de fet aquest és un mal estès a tots els àmbits de la comunicació. No demanao acdèmics, però sí gent que visqui intensament allò de què parla.

La Documenta l'hem de cuidar. Hi compro poc perquè em fan descompte en una llibreria "important", però les compres puntuals les hi faig al Josep, a qui li he d'agrair, per exemple, que regalés un llibre al guanyador d'un joc que vaig fer en el bloc.

miquel ha dit...

La tinc també a l'espera. Tot serà començar.

Júlia ha dit...

Miquel, així m'ho imagino.

Júlia ha dit...

Olga, jo crec que encara falta una certa distància per valorar l'obra d'Espriu, en vam viure un empatx durant anys, semblava que no hi hagués ningú més que ell a les lletres catalanes, sobretot a la poesia i el més estrany és que fins i tot els sectors populars van promocionar-lo, sent un autor poc 'popular' com, per exemple, ho era Sagarra. no hi havia parroquieta o centre de barri on no es recités i es fes un muntatge amb els seus poemes. Després, com sol passar, va quedar en un cert oblit.

També se'n va fer una mena de mite polític catalanista fins que va gosar dir allò de la cooficialitat en una revisteta del PSUC que va ser molt mal interpretat.

L'anècdota és molt significativa de com va el nostre món de les lletres, ja deia Calders que el prestatge es petit i sembla que tan sols n'hi càpiga un. A més a més sembla que sempre necessitem gurús i mites nostrats, en certa manera, en un altre àmbit professional, el cas de Guardiola ha estat una mica així, potser és que avui els poetes tenen molt poc pes.

Un poeta que també va arribar a ser popular i mitificat va ser Martí i Pol i avui els suposats 'entesos' gairebé et diuen que no valia res, cosa que tampoc no és certa. Aquí pel mig també hi va haver política, els sectors polítics es fan seus aquests personatges si poden i els deixen i a l'inrevés, condemnen a l'ostracisme qui sigui que no combregui amb el seu discurs.

Per això fan falta anys per comprovar qui sura i qui no ho fa.

Júlia ha dit...

Ui, Enric, de les autobiografies i els llibres de memòries, tot i que n'hi ha de molts bons, històricament me'n refio molt poc, són literatura o periodisme i tothom vol quedar bé i justificar-se.

A mi sí que m'agraden molt, si són bones i estan ben escrites, fins i tot quan són excessivament 'històriques', o sigui, poc literàries i amb un excés de dades.

Sobre la Documenta, espero que duri, però cada vegada hi veig menys gent a dins, a diferència d'altres temps. Hi passo molt sovint, pel davant.

Júlia ha dit...

Miquel, doncs ja la comentarem quan l'haguem llegit, ep.

GLÒRIA ha dit...

Què serà que a mi també m'agradi tant la "Documenta"?
Hi aniré a comprar la biografia del poeta.
per cert, Júlia, he llegit les memòries de la meva apreciada Montserrat Carulla i deuen valer alguna cosa per tot el que no diu. Vaja, són fluixes i no aporten res de nou.
Salut!

Júlia ha dit...

Amb les Memòries escrites per gent que no és escriptora he tingut molts desenganys, la veritat, no em van agradar ni les de Broggi, ja es compta amb el fet que un mateix vol quedar bé però si es bon escriptor se li perdonen les boles o les mitges veritats, com en el cas de Neruda (deien que s'haurien de dir 'Confieso que he mentido'), ja que l'important és la literatura. El mateix pel que fa a Sagarra. Però quan no són escriptors hi ha més perill de que resultin avorrides i parcials.