DE QUAN CANTÀVEM CUPLETS DISFRESSADES DE SARA MONTIEL

Ha mort Sara Montiel i just fa uns dies que vaig llegir uns comentaris al facebook, fets en algun programa de ràdio, en els quals s'assegurava que tenia noranta anys i se n'amagava cinc, cosa que no era certa. Sara Montiel ha estat un cas excepcional de diva hispànica, veure avui les seves pel·lícules de més èxit, les musicals, fa que ens preguntem com va poder arribar a aixecar tanta polseguera aquell revival cupletero de finals dels cinquanta. De vegades semblava un estaquirot encotillat, no tenia una gran veu i molts dels arguments són una mica delirants, mirats des del present. Però es va reinventar cent vegades, va tenir esperit de diva veritable i ha esdevingut tot un mite, fins i tot en aquests darrers anys, amb el seu aspecte pintoresc i fantasmagòric. Jo crec que es reia d'ella mateixa en el fons, qui sap.

Jo sabia que tenia l'edat que tenia perquè tot plegat eren faves comptades, quan jo tenia deu anys i feia ingrés de batxillerat ella anava al volt dels trenta. L'èxit de El último cuplé, una pel·lícula feta amb poc pressupost i amb poca fe, va ser inesperat, esclatant. Tot va coincidir en el moment oportú, com ara la nostàlgia de l'època daurada de totes aquelles cançons del temps del meu avi. El tema de l'èxit de la Montiel va generar debats encesos sobre com s'havia de cantar el cuplet, va fer ressorgir noves figures, com Lilian de Celis, amb una veu més convencional pel que feia al gènere però menys moderna, i també va contribuir a recordar la gran Méller, encara viva aleshores i empipada, ja que es va dir que la pel·lícula era una mena de biografia seva, cosa que, evidentment, no era certa. Raquel Méller mereixeria una sèrie de televisió sencera, la seva vida també va ser una mena d'aventura inesperada i excitant, també va fer les amèriques i les frances i va esdevenir una estrella internacional. El seu trist monument del Paral·lel ha rebut atacs diversos i fins hi ha qui m'ha dit que s'hauria de treure perquè era amiga d'Alfons XIII. A aquests extrems de ximpleria arribem de tant en tant.

En aquells anys de finals dels cinquanta les nenes de la meva edat ens vam aprendre un munt de lletres de cuplets antics, que entonàvem disfressades de violeteres casolanes, amb parracs a l'abast i que memoritzàvem gràcies a cançoners barats que venien als quioscs. Ens les sabíem de dalt a baix, aquelles cançons, fins i tot algunes que eren clarament picaresques i de les quals no enteníem gaire bé el sentit exacte. Les pel·lícules de la Montiel ens les havien emès per la ràdio i tot, amb un comentarista que anava explicant allò que no es veia, a mi em feia molta gràcia allò del fundido en negro. 

La ràdio era màgica aleshores i crec que aquell sistema era més excitant que no pas veure la pel·lícula al cinema d'estrena, aleshores prohibitiu per a molta gent. A la Montiel li van posar al costat galants guapíssims, Raf Vallone, Maurice Ronet, Reginald Kernan... Feia sovint de noia innocent castigada per la vida, una mena de dama de les camèlies hispànica i desgraciada. Per cert, l'èxit de El último cuplé tambe va contribuir a una de les tantes revifalles del Molino, de rebot.

Després vam créixer i tot allò ens va semblar ranci, caspós i passat de moda, vam passar-nos al Dúo Dinámico, als Mustangs i, més endavant, a la Nova Cançó, en Serrat i en Raimon.  Sara Montiel va continuar fent cinema i més endavant molt de teatre musical. Terenci Moix va contribuir força a la seva remitificació, li va posar allò de Saritíssima i aleshores es va casar amb un senyor seriós, Pepe Tous, va adoptar els seus fills  i va semblar encarrilar la seva vida fins que la viudetat la va rellançar al món del divisme postmodern i a noves aventures sentimentals decadents i raretes.

La gent tan famosa té la seva vida pública, la de la tele, i també la privada, que ningú no coneix gaire del tot, com ha de ser. En tot cas, les seves pelis encara m'entendreixen, tot i que de vegades no les aguanto senceres d'una tirada, la veritat. M'evoquen un món perdut i irrecuperable i, de fet, ja evocaven, aquelles dels cuplets, un altre món irrecuperable, el d'abans de la guerra i el dels cuplets cantats per les grans d'aleshores, tan recordades pels iaios del meu temps. Gràcies a l'èxit de Sara Montiel es van recuperar cuplets catalans i més endavant fins i tot Guillermina Motta i Núria Feliu en van gravar reculls. No cal que digui que em sap greu que hagi mort, tot i que ja era gran, constato que ningú no és immortal en la realitat tot i que ho pugui ser en el mite, i encara.

Em queia bé, era tot un personatge, fins i tot en aquests darrers anys, operada, estirada, maquillada i desacomplexada. Es va reinventar moltes vegades, des d'aquells primers papers de lluïment on estava esplèndida i jove, molt jove,  fent d'índia al costat del iaio Cooper o de mora perversa intentant lligar-se Felip l'Hermós, Fernando Rey, amb galtones encara i lluny de saber que seria fins i tot bunyuelià. Ara bé, no va aconseguir pas que el Viudo Rius se n'anés de gresca a París, això sí que no.

Precisament l'any passat, per una d'aquestes casualitats de la vida, vaig contactar amb una amiga de l'escola, Joana Maynar, de la qual no sabia res des de feia més de cinquanta anys, i amb qui havíem compartit disfresses i cuplets, quan teníem tot just una desena d'anys, davant d'un gran mirall de casa meva, creient-nos, ai, que érem artistes. Descansi en pau, la dama de Campo de Criptana, tota una època.