EL PETIT PRÍNCEP

Si camines entre els pobres i 
pots fer-ho tal com ets. 
Si amb un rei mantens conversa, 
i ell és ell i tu ets qui ets... 

(If, Rudyard Kipling, fragment)

Si tu padre quiere un rey
la baraja tiene cuatro,
rey de copas, rey de oros,
rey de espadas, rey de bastos...

(Cobla popular)

Quan jo era petita i els contes anaven plens de prínceps, princeses, reis i reines, temàtica que encara dura però molt reduïda i relativitzada, em pensava que aquell món mític tenia la seva importància. Les revistes frívoles de l'època, tot i que no eren tan xarones com ara i fins i tot acostumaven a incloure narracions breus d'escriptores d'una certa volada, especulaven sovint amb tot l'estol de gent de sang blava per casar i amb els seus destins. El meu preferit, aleshores, era el príncep suec, avui ja un senyor a les portes de la vellesa, com jo mateixa i que, la veritat, té una sang blava molt i molt relativa. Una companya d'escola assegurava que a ella li agradava més el d'Anglaterra, l'orelletes, i que quan s'hi casés tota Anglaterra es convertiria al catolicisme. Un altre noi amb molta requesta era l'avui destronat Constantí de Grècia, aleshores per merèixer. Aquestes bajanades no han d'estranyar-nos en una època plena de dogmes i d'ingenuïtats i considerant la nostra edat infantil.

L'improbable pretendent de la meva companya d'escola no ha arribat de moment ni a ser rei. Ja és avi i avi de petit príncep. La seva mare, una dama si fa o no fa de l'edat de la meva mare, ha resistit de tot. En algun calaix, amb d'altres diaris amb efemèrides diverses, en tinc un que guardava la meva família, del dia de la seva coronació, l'any 1953. Segons es deia, el seu marit no li era fidel i sempre anava amunt i avall amb les secretàries però aleshores aquestes coses encara formaven part de la tafaneria oculta. Dels amors de la seva germana, Margarida, se'n va fer fins i tot una pel·lícula, amb tot allò de l'amor impossible per un divorciat.

Fa anys la gent humil no anàvem pel món però una amiga més moderna que jo va anar fins i tot a fer d'au pair a Londres a la dècada dels seixanta, un invent que va donar molts disgustos a més d'una, car en aquell país s'explotava força aquesta modalitat educativa i es feia fer de minyones mal pagades moltes de les noies ardides i mediterrànies que volien aprendre anglès. Després d'estar amb una senyora dolenta que la matava de gana i li tancava el telèfon amb cadenat va anar a parar a casa d'una família normal, educada i amable, tot s'ha de dir.  Quan va tornar jo la contemplava amb admiració envejosa i em va explicar que a Anglaterra es podia criticar tot menys la família reial. Com és ben sabut, això també va anar canviant amb els anys i avui no s'escapa ningú de les grapes tafaneres de la premsa groga, rosa o el que sigui.

M'ha sobtat veure aquests entusiasmes patriòtics davant del naixement del nou plançó de la pèrfida Albió. Ni en el cas improbable que a Catalunya hi regnés un descendent directe de Jaume I o de Jaume d'Urgell entraria jo en un estat eufòric i catàrtic d'aquesta mena. També m'han sobtat els entusiasmes papals brasilers, per això em fan molta angúnia les multituds, que surten al carrer de forma massiva per motius ben diversos. Aquests dies hem fet una revifalla aristocràtica, hi ha hagut abdicacions i ara això del petit príncep, ja sé que les monarquies són diferents a cada lloc i que resulten més ornamentals que un altre cosa en aquests indrets d'Europa però en conjunt són un bon anacronisme. 

Pel que fa a la de casa, ni que sigui una casa on som més o menys, rellogats, mai m'hauria pensat que ens tornéssim tan monàrquics com ens vam arribar a tornar tot i que ara molta gent faci l'orni i asseguri que és republicà de tota la vida. De tots els possibles reis que podíem haver tingut en d'altres èpoques aquell que tenia menys números en el seu temps era Alfons XII i tampoc ningú no hauria donat dos rals per l'actual descendent seu durant la meva joventut. Però la història és atzarosa i rareta per més explicacions que hi vulguem trobar un cop tot s'ha esdevingut i els analistes han de fer bullir l'olla. Recordo les histèries col·lectives quan l'hereuet es va posar a festejar amb la seva xicota-secall i com es lloaven els seus vestidets elegants a cada moment, fins i tot per part de gent de la qual no hauria esperat mai tals devocions. 

Aquí es passa de les devocions a l'humor xaró i pocasolta d'això de la família irreal i la resta, en el fons tot és el mateix, acabem fent el que toca i allò que s'espera de nosaltres. Abans teníem fama de gent irònica i d'humor fi però l'àmbit groller ha anat ocupant espai amb el temps. Malauradament hi ha poca gent que en mantenir conversa amb un rei -o amb un batlle, o amb un regidor, o amb un futbolista famós, o amb un actor de cinema, o fins i tot amb un captaire o un immigrant acabat d'arribar- continuï sent qui és. Les transformacions humanes davant de la fama, el poder o els diners, però també davant de les suposades inferioritats diverses que ens fan creure superiors a algú altre són encara molt lamentables. No sé si ens hem arribat  a creure que tots som iguals, ni millors ni pitjors que la resta.

Un altre tema és l'origen de la monarquia i la necessitat de situar cada cosa en el seu temps i en les seves circumstàncies, molts reis del passat s'haurien estimat més ser un burgès lliure, anònim i ben peixat que no pas haver de fer front a responsabilitats que els venien, ai, de la divinitat i del destí. Els reis i reines no han estat pas sempre els més rics ni els més ben tractats ni els més envejables dels humans. Vaig entendre una mica tot plegat quan l'inoblidable professor Cervelló, d'Història d'Egipte, situava en el seu moment el tema dels faraons i dels seus condicionants culturals i religiosos. Un altre tema és l'ara i aquí. I encara un altre tema és quan els polítics no reials es creuen que són monarques gairebé absoluts, de vegades envoltats de més parafernàlia i privilegis que els de noble nissaga.