JULIOL, L'AMO DEL SOL

Algú em comentava fa pocs dies que el mes de juliol sempre ha estat un mes en el qual han passat moltes coses revolucionàries. Avui, quan és tan fàcil recórrer a la xarxa per comprovar les nostres afirmacions, podem adonar-nos del fet que han passat coses en qualsevol mes de l'any i això comptant amb què de molts fets no ens n'hem assabentat mai.

He tingut sempre amb l'estiu una relació ambivalent, desitjava i temia que arribés quan era petita, no érem gent que estiuegés, quan acabava l'escola desapareixien les amigues, moltes d'elles tenien avis a pobles per a mi amb noms excitants, família que els acollia i gràcies a la qual gaudien d'una llibertat diferent d'aquella que es podia trobar al barri. 

El juliol encara era suportable. Com passa ara, encara es podien fer cosetes i tenies amigues amb les quals quedar. Un estiu, quan jo tenia uns catorze anys, ens vam apuntar una colla a natació a la piscina de Miramar, eren aquells uns cursets molt poc pedagògics, la pujada a la piscina era feixuga però aleshores tot semblava meravellós. 

L'agost és un mes depriment. Les vacances s'han continuat concentrant en aquesta època, se suposa que s'ha de descansar i fins i tot gent com ara els periodistes de culte, els quals admeten que treballen en allò que els agrada i que per a ells la feina és un plaer, se'n van a la torre de la Costa Brava o de Menorca, i, a tot estirar, deixen algun substitut o becari que vagi conservant l'indret mediàtic abandonat. No m'estranya que els diumenges d'agost, segons expliquen, siguin una època adient per als suïcidis. 

Aquests dies, a més, tornem a donar voltes al tema del sol i dels perills del sol, mentre a les platges no hi ha zones gratuïtes d'ombra, ni tan sols no n'hi ha als patis de les escoles. Avui, a Ràdio 4, escoltava un programa d'humor on una senyora que feia de velleta divertida ironitzava sobre la presentació d'això de la natació i sobre el nen i l'avi actors que filosofaven sobre la manca d'aigua davant de piscines plenes i plenes de mam i de gent en remull. L'agost passarà i haurem passat calor i ens haurem queixat de la calor tot i que fa quatre dies que ens queixàvem del fet que l'estiu no arribava i que tindríem un mal estiu. Bé, algunes pedregades hem tingut. Vivim entre contradiccions assumides.

Avui acaba la festa major del meu barri, amb unes havaneres que ja són tradicionals tot i que la moda d'aquesta modalitat musical, a nivell massiu, ve de finals dels setanta. Intento sempre dissimular i evitar el final inevitable, els mocadorets de paper voleiant mentre refilem La Bella Lola així com l'entusiasme en corejar els arrauxats Visca Catalunya que coronen un cant imprescindible sobre un avi coratjós que va lluitar molt a gust, en una guerra hispànica i colonial molt lamentable i que va fer moixoni per culpa dels malvats americans.

Passen els juliols i passa tot i tot torna a semblar nou als joves i antic als vells. Potser ha de ser així i està molt bé que així sigui. Un director d'escola que vaig tenir, fa molts anys, quan s'esdevenia qualsevol novetat en el món de la política, comentava: es como una película que yo ya he visto. 

D'aquells estius infantils adolescents en va sorgir, fa anys, aquest poema:

ESTIUS

Els estius eren llargs al temps de la infantesa
pels qui sense cap poble ni cap llar d’estiueig
vèiem com s’esllanguien les tardes calitjoses
a la ciutat encara sense turistes àvids.

Jo temia els estius, avorrits, sense escola,
i acollia joiosa la fresca tardoral
que em tornava al costum i a les seguretats.

Hi va haver un altre estiu, el de les descobertes,
el dels secrets i els somnis. Pujava cada tarda
a l’antiga piscina de Miramar, immensa,
amb una colla alegre de companyes d’escola.

El sol era inclement, la pujada feixuga,
però les nostres cames amb tot just catorze anys
no sentien encara dolors ni rampes. Eren
cames de joventut, balladores, alegres:
dos soldats que amagaven els misteris pregons
de la vida, abaltida als més íntims paisatges.

Cap al tard patinàvem a una vella pedrera,
sota dels espadats que eren tot l’univers
en aquell racó antic de paisatges propers.

Lliscàvem sense pressa i un noi que no té rostre
em donava la mà i poblava els meus somnis
d’un goig desesperat i dolorós. L’enigma
convertia les tardes dels ensopits diumenges
en rondalles viscudes al cinema del barri.

Quin estiu més estrany, de miratges i d’ombres!
Si fou el primer amor, poca cosa en conservo
més enllà d’una mena de tendresa feréstega
i alguna flor perduda a un llibre de poemes.

Érem adolescents, florien les vidalbes,
l’herba era fresca i nova i als nostres peus s’obria
una ciutat immensa, vora un mar de futur,
al planeta distant dels amors impossibles,
on viuen les persones que algun dia vam ser.

Júlia Costa, poemes inèdits