LA LLEGENDA DEL BON REI BEVEDOR (DE VINS CATALANS)

Més contes amb música i direcció general de Casas Augé

El gran Isidre Sola, jove i guapo

Una de les moltes pelis amb banda sonora de Casas Augé

Grans mites: Màrius Cabré, Encarna Sánchez, Isidre Sola, fent ràdio

És habitual que la gent de la meva edat i més gran, de procedència modesta i urbana, recordi amb nostàlgia poètica el primer veí de l'escala que va tenir televisió. Abans, però, havien existit els primers veïns en tenir telèfon, màquina de retratar o ràdio-gramola.

A la meva escala un dels veïns posseïdors de ràdio-gramola tenia una nena de la meva edat. Quan alguna vegada anava a jugar a casa seva el pare ens posava algun disc d'aquells encara de pedra, amb contes. Recordo com a contes d'èxit, que m'encantaven, una versió de La Ventafocs i, és clar, El rei que tenia el nas vermell. Aquests contes els emetien per la ràdio de tant en tant, ens els sabíem de memòria, encara més si eren en vers, com el del rei bevedor. He de dir que també ens posava música bona, com ara la del Trencanous o la del ballet de La Bella Dorment.

M'ha vingut tot això al cap perquè avui, en un blog imprescindible, han penjat el del rei que tenia el nas vermell, en una còpia que se'n va fer més endavant en un disc modernitzat i que conservo. Les veus d'aquells grans locutors-actors de ràdio Barcelona són magnífiques, evocadores, Isidre Sola, Encarna Sánchez... El conte, amb el temps, va esdevenir políticament incorrecte i no sé a qui se li va acudir de fer-ne una versió diferent, en la qual el rei, en lloc de morir de tant tastar vins, cal dir que tots ells de denominació d'origen catalana, veia com n'era de bona l'aigua fresca i es penedia dels seus excesos. A aquests extrems de ximpleria hem anat arribant.

El conte, a més, inclou una bonica sardana cantada per Gaietà Renom que a casa també ens sabíem de memòria. El factòtum d'aquells contes inoblidables era el gran Casas Augé i en l'argument hi va col·laborar Morera i Vilella. Aquests grans personatges resten oblidats o mig oblidats avui, mentre es recuperen, cal dir que amb comptagotes, músics d'abans de la guerra, els qui van treballar també després són avui poc coneguts i poc evocats a no sé en programes especialitzats, com els del gran Jordi Roura, un expert en temes musicals d'aquests que fan història en el món de la nostra música i que tenen menys reconeixement del que caldria. El pas del temps acaba deixant poques petges, cosa que fa que s'imagini el passat de forma molt diferent a com va ser en realitat.

Casas Augé era un home polifacètic, va fer de tot i en estils diversos, fins arribar gairebé a la modernitat. Impressiona comprovar la capacitat de treball d'aquells grans senyors de la música tot terreny, de la paraula -en català i castellà- i del coneixement del gust popular. Un dels grans èxits de Casas Augé va ser el Ball de Rams que encara sona a les festes majors del present i amb el qual balles encara que tinguis artrosi, per aquesta màgia inexplicable de determinades músiques que passen a ser absolutament intemporals.

Hi havia un altre veí amb gramola, cunyat de l'anterior, que també ens feia escoltar contes. Tenia també un fill de la meva edat que va morir molt jove (a la meva escala, de la fornada de 1948 hi havia unes quantes criatures), i jugàvem amb ell a fer programes ràdio, darrere d'unes cadires del menjador. Amb el temps van marxar del barri i encara el vam anar a visitar amb la meva mare, pocs anys abans de morir tots dos, es coneixien de petits. Havia viscut la desgràcia d'haver d'anar molt jovenet a la guerra, com la gran majoria dels de la seva generació, però va tenir la xamba de ser ferit aviat i evacuat amb la retirada, malferit a l'espatlla. Va anar a parar a França, on unes monges el van curar i a casa seva van estar un any que no en sabien res, finalment els va arribar una carta i va poder retornar amb els pares i germans. Aquestes històries, que avui em semblen terribles, quan era petita em semblaven contes mítics, aventures de la gent gran, immenses i meravelloses, immergides en un passat que jo no podria viure.

Aquest altre veí, molt afeccionat a la música, conservava encara la ràdio-gramola en un estat perfecte, gràcies al bon manteniment, i de tant en tant hi podia escoltar els vells discs de pedra, segons ens va explicar. Una altra veïna de la meva escala, molt més gran, posseïa una gramola encara més antiga, d'aquelles amb la trompa platejada i li havia dit que algun dia li regalaria però després la dama va anar a parar a una residència llunyana i es devia oblidar de la promesa, cosa que al meu veí li va saber molt de greu. En el temps dels discos de pedra ja s'enyoraven les gramoles més antigues, com sol passar amb tota mena d'estris. A casa d'aquest veí eren molt catalanistes i van comprar als fills els primers llibres de rondalles en català que es van editar després de la guerra, tot un luxe. 

El llacet catalanista de Ventura Gassol

El pare d'aquest senyor, tot just acabada la guerra, va voler sortir al carrer amb un llacet al coll estil Ventura Gassol, malgrat que a casa seva li deien que no ho fes. El llacet aquell era un símbol catalanista i tot just en arribar a la plaça Catalunya se li va atansar un poli, el va agafar pel braç i li va dir de mala manera, fent el xulo: aún quedan chulos. El van portar a la presó però hi va estar pocs dies, gràcies a coneguts i saludats i al fet que era un bon home, sense més pecats demostrables que el llacet aquell, avui poc utilitzat, per cert.

Fa anys, a escola, un company de feina em va dir que la seva mare recordava un conte de quan era petita, sobre un rei que es moria de tant trascolar vins diversos. Li vaig dir que el tenia i li vaig fer una còpia en casette, era el temps d'aquesta modalitat de reproducció musical que avui també sembla prehistòrica. És una llàstima que el conte es consideri avui, per a la nostra mentalitat, una mica singular i poc adient als infants, ja que per ell hi desfilen tota mena de varietats vinícoles nostrades. Amb el tema dels vins s'està arribant a un grau de sofisticació xarona que respon a la nostra mentalitat de nou rics amb pocs calerons, què hi farem. El tema del vi ha revifat i ha donat vida a moltes zones que encara viuen de l'agricultura però em temo que l'excés algun dia farà pagar algun peatge a tanta viticultura i a tanta parafernàlia sobre com i de quina manera s'ha de tastar aquest beuratge mediterrani tradicional. Fins i tot als centres cívics i casals d'avis fan cursos de tastavins!