MIRATGES VITALS IMPRESCINDIBLES

La tercera edat, o sigui, la vellesa (paraula avui políticament incorrecta), s'està convertint en un sector que cal tenir molt en compte, no cal oblidar que molta gent de la meva època compta amb una pagueta més o menys digna encara. I que duri. La manca de matriculacions joves en les universitats ha afavorit l'organització de cursos per a gent gran que tenen molt d'èxit, com era d'esperar. També els viatges tenen molta sortida entre les persones de la meva generació, més grans i fins i tot una mica més joves. De fet, la gran majoria de persones amb més de seixanta anys que encara cuegem vam viure en un món juvenil lligat al treball obligatori, que sovint no es podia escollir, i els viatges i la universitat eren un impossible, luxes per a joves benestants, cosa que va contribuir a mitificar-los. Les ofertes de cursos giren, més aviat, a l'entorn d'allò de les lletres, o sigui, més o menys allò que es deia cultura general en d'altres temps. Ens hauria de fer pensar el desequilibri entre l'oferta de temes com ara història de l'art, literatura, pintura a l'oli i coses així, en comparació amb matèries científiques, matemàtiques, tecnològiques, mèdiques. Això sí, també proliferen coses com ara tallers de memòria, gimnàstica ensopida, moviments en remulls i coses relacionades amb la prevenció de malalties, l'alimentació i la resta.

De la mateixa manera que aquesta oferta s'escampa, té molt d'èxit la pel·lícula generacional dedicada als iaios. Avis alegres, resignats, coratjosos, animats a formar part d'una coral, a fer gimnàstica, amb problemes amb els fills que no són mai excessius. De la mateixa manera que hi ha un gènere literari i cinematogràfic dirigit als adolescents hi ha avui un gènere molt aplaudit dedicat als jaios, un dels aspectes positius del qual és que dóna feina als bons actors grandets sense ofertes importants. 

Un diari dels grossos ha endegat una secció que té molt de seguiment sobre el fet, no comprovat, de què l'edat és un plus. Mostrar exemples de persones que amb vuitanta, noranta anys, encara treballen, fan voluntariat, viatgen, escalen muntanyes, ballen, lliguen i fan capitombes és com mostrar-nos les imatges que fa poc comentava, sobre les loteries: a algú li toca i si tens constància i il·lusió et pot tocar a tu. El darrer anunci d'IKEA és d'aquest estil, un jaio es renova, viatja, viu, experimenta. La il·lusió, és curiós, va lligada en moltes propagandes al viatge exòtic, un viatge exòtic que també ens pot mostrar la realitat de la vellesa pobra en tants indrets del món en una situació molt pitjor que la nostra.

La realitat és ben diferent, aquests casos són excepcions i hospitals i residències són plens de casos contraris. Potser està bé generar sentiments positius, avui fins i tot sembla que determinades desgràcies que passen a la gent siguin oportunitats de superació, un do estrany del destí capriciós. Mostrar un avi amb una bona feina que als vuitanta-cinc anys encara està en actiu obvia que hi ha molta gent de trenta que no té feina i que no sap si en tindrà a curt termini i que d'aquesta edat hi ha també un gruix considerable de persones fent treballs manuals a la residència i amb problemes físics i mentals diversos i encara sense solució. I quan tinguin solució sortiran altres coses, car no som immortals i quan es visqui una mitjana de cent anys en voldrem viure cent-deu i semblar jovenets en tot moment. 

Hi ha qui creu que evidenciar aquesta mena d'eteris intents d'autoengany respon a un esperit pessimista, però no sóc més pessimista que d'altres persones que afirmen amb contundència aquestes il·lusions senils però que en el fons tenen tanta por a la mort i a la malaltia com qualsevol. Faig moltes coses encara i si no treballo és perquè el sistema està muntat per a jubilar qui li convé quan li convé i encara gràcies. No és cert que l'experiència es valori en cap sentit. A les mestres jubilades no ens criden de les universitats per explicar les nostres vides professionals ni els governs consulten les nostres opinions sobre plans d'estudi, hem de tornar a anar a les aules universitàries com a subjecte passiu, en general. 

Un cert nombre d'exemples positius pel que fa al tema està bé, no ens hem d'amargar la vida un dia sí i un altre també, però l'excés d'eufòria, que porta a considerar que si envelleixes, emmalalteixes o mors és per culpa teva i perquè no t'has esforçat prou en jugar a la rifa de la senilitat activa, m'empipa. Ep, que ja som grans, que ja sabem que els reis no existeixen, cosa que no vol dir que no ens facin il·lusió els regals sorpresa!!! Potser que ens deixin madurar d'una vegada, i fer-nos vells sense complexos ni sentiments de culpabilitat, fins i tot si preferim passar l'estona al sofà mirant la tele, caram. En èpoques pretèrites vell era gairebé un sinònim de savi però avui és un penjament que et diguin vella, sobretot si encara no has fet els vuitanta-vuit anys.