CINEMA I MÚSICA, A MITJA TARDA I DES DEL SOFÀ DE CASA

Ahir em vaig ensopegar a mitja tarda amb la pel·lícula de 2008 sobre Clara Schumann, de fet sobre el triangle format per Clara, el seu espòs Robert i Johannes Brahms, una història complexa que ha fet vessar molta tinta. La pel·lícula, alemanya-hongaresa i amb alguns actors francesos la va dirigir Helma Sanders-Brahms i està molt bé. Crec que de moment es pot veure per youtube, el mateix que l'antiga sobre la mateixa història, Song of Love, que aquí es va dir Pasión inmortal. La va dirigir Clarence Brown, qui també havia estat el director de la Karenina de la Garbo i de moltes altres pel·lícules d'èxit. Brown va morir molt vellet però es va retirar aviat. Se li atribuexi una famosa frase sobre qui és o no una estrella del cinema: To hell with it, let's leave the dishes in the sink and go see Joan Crawford in a movie. O sigui, quan es deixa tot el que calgui per tal d'anar-la a contemplar. Avui les estrelles ja no són el que havien estat i em temo que no provoquen aquests abandonaments de les tasques quotidianes tan passionals i arrauxats.

La història de la parella Schumann ha propiciat diferents sèries de televisió però en cinema crec que aquestes són les pel·lícules més conegudes sobre el tema. Resulta impossible no sentir fascinació per la gran Clara Schumann que tot i que no va ser allò que en diríem una feminista i que es preguntava si una dona havia de gosar crear música malgrat que ella en va crear, de joveneta, després  va haver de fer bullir l'olla d'una família nombrosa, va suportar la guilladura del marit i va mantenir els seus néts donant concerts, molt ben pagats considerant que era una dama i l'època en la qual va viure.

Costa d'entendre, des del present, que marits aparentment intel·ligent no paressin compte en això de portar al món una família nombrosa de la qual, com de tots els temes domèstics, tenia cura la senyora, amb alguna ajuda ja que el servei domèstic era habitual entre les classes mitjanes i gairebé imprescindible en molts casos. M'imagino que la mentalitat de l'època trobava normal i indefugible això d'anar tenint fills, un altre cas que trasbalsa és el de Rosalia de Castro, per exemple. Cert que els homes de l'època eren com eren però en aquests casos parlem d'homes amb cultura, que valoraven, aparentment, les seves esposes.

No és la primera vegada que evoco aquesta dona genial, que ha estat admirada de forma progressiva amb el pas dels anys. Potser és que tinc un record molt viu de la pel·lícula antiga que he mencionat i que en alguna ocasió, quan la cinta ja tenia més de deu anys, ens van passar fins i tot a l'escola. Katherine Hepburn feia de Clara, estava impressionant, el mateix que els seus acompanyants, Paul Henreid, un actor d'una gran categoria, el marit admirat però poc estimat de Casablanca i el malaguanyat Robert Walker, l'inquietant personatge dels Estranys en un tren, que va morir de forma tràgica amb poc més de trenta anys, no se sap si per accident o per suicidi. 

A la pel·lícula de 2008 Clara Schumann la interpreta Martina Gedeck,  la noia patidora de La vida dels altres, gran actriu, i l'acompanyen Pascal Greggory i Malik Zidi, dos bons actors francesos, no gaire coneguts a casa nostra car en cinema ens arriba sempre una petita part de tot el que es fa i desfà per aquests mons propers i remots. Estan tots molt bé.  La relació entre Brahms i Clara Schumann ha motivat moltes especulacions i en aquesta pel·lícula moderna fins i tot fan que es consumi la relació després de la mort de Schumann però això no està ni molt menys comprovat. Avui, amb el sexe tan banalitzat, sembla que els amors platònics se'ns fan una mica estranys. 

Brahms va morir conco, tot i que fa festejar amb una cantant i es deia que també li agradaven algunes de les filles dels Schumann, Julie, que va morir molt jove, o fins i tot Eugenie, gran pianista que va fer una vida modesta. En algun moment es van distanciar, tots plegats, tampoc no se sap ben bé el perquè. En tot cas eren d'altres temps i d'altres circumstàncies i llegint sobre la família s'entén que el pare de la ben dotada Clara s'esgarrifés amb aquell pretendent tan genial musicalment però tan inestable psicòlogicament i econòmica. Avui, en general, es considera que els problemes mentals de Schumann eren probablement a causa d'un transtorn bipolar tot i que durant anys s'atribuïa tot a la sífilis i als seus mètodes expeditius de curació, amb mercuri, que deixaven la gent pitjor que la pròpia malaltia.

La meva educació va ser, pel que fa al tema musical, gairebé analfabeta. Agraeixo al cinema haver-me acostat a personatges com els Schumann  i, a través d'ells, al món de la música de qualitat tot i que em considero una ignorant en aquesta qüestió, encara avui. Em temo que no hem millorat gaire,malgrat l'escolarització massiva. A les classes benestants, fins i tot mitjanetes, era habitual que les noies fessin una mica de piano i fins i tot a la meva escola de barri hi havia una senyoreta de piano per a algunes privilegiades amb famílies inquietes i amb un passar més generós que la resta però que també, per exemple, acompanyava els nostres festivals escolars amb les seves notes. Sobta comprovar com es treballava també el dibuix, la pintura, en el passat. Aquella educació arribava a poca gent, d'acord, però avui ens movem en un eclecticisme de pica-pica sobre el qual no es fan valoracions aprofundides per molt que es parli a tort i a dret de qualitat, d'educació i de tota mena de facècies pedagògiques.

Avui potser les dones ben dotades no tenen tants fills, ni senten devoció per un marit raret però genial, ni es qüestionen si poden o no fer alguna cosa. Però les grans compositores i pianistes d'avui no seran mai un objecte de culte retrospectiu ni conegudes fins i tot per els analfabets musicals ni inspiraran pel·lícules que generin records inesborrables i mitologia a dojo. Vaja, em sembla.