ELS NOSTRES INFANTS I ELS DELS ALTRES

Un dels temes socials que desvetllen més sensibilitats, protestes i comentaris diversos és el dels infants. En aquest tema controvertit de l'alimentació no s'ha parlat en cap moment a fons de sectors socials mal alimentats sinó d'infants desnodrits, en particular. Les escoles són un tema recurrent amb èxit assegurat, fa molts anys que escolto com s'enlaira la bandera de la infantesa per protestar de qualsevol mancança en el sector, de vegades mancances molt inflades i exagerades. Un fet violent que té com a víctima una criatura desvetlla molta més inquietud i refús que no pas un fet violent protagonitzat i patit per vells, això ha fet que en ocasions d'assassins en sèrie es trigués en admetre que quan els estossinats eren avis es tractava de morts no naturals. 

És clar que aquests infants sempre són els nostres. Tot i que també quan sorgeix una guerra mediàtica, que en són poques, les imatges d'infants morts, malalts, afamats o ferits colpeixen l'opinió pública, ja va passar durant la nostra guerra i ha passat ara i passarà en el futur. Com en tantes coses, el que no es veu, no es ven. Sabem que a l'Àfrica hi ha molts infants realment desnodrits, maltractats, violats o obligats a matar o que a un gran nombre de països les nenes són obligades a casaments prematurs, a prostituir-se i a coses pitjors però fins que no surt a la llum dels diaris i, sobretot de les televisions, un cas individual, greu, l'opinió pública no es commociona. Determinades protestes en contra de guerres promogudes per alguns sectors socials tan sols s'activen quan pel mig hi ha els americans, amb això de Síria ja m'han arribat algunes proclames i recordo que a escola tan sols es van treballar els temes a fons en ocasió de la guerra del Golf i la de l'Irak. Bé, una mica amb el tema de l'antiga Iugoslàvia, però va ser de forma tardana i una mica vergonyant.

Entenc que la gent porti els fills a les manifestacions multitudinàries, ho entenc però no ho comparteixo a fons ni crec que sigui del tot adient. Hi ha grans protestes quan la gent de dretes s'endu les criatures a una moguda antiavortista o espanyolista però quan van a trobades mulltitudinàries les idees de les quals compartim a fons, de forma incondicional, ho trobem bonic, gairebé obligatori i educatiu. Aquesta Diada, i no és l'única vegada, la gent de la televisió ha preguntat sovint a nens i nenes assistents a l'acte, la seva opinió. He pogut veure diferents filmacions en les quals s'entrevistava criatures molt petites. Em fa molta angúnia veure un nen o nena de vuit, nou, deu o onze anys recitant com un llorito allò que sent a casa, cosa absolutament natural, per altra banda.

De vegades un empatx ideològic quan som petits ens produeix amb els anys un efecte contrari al desitjat, caldria tenir-ho en compte. En tot cas, crec que mai s'hauria de recórrer a aquestes opinions de forma televisiva i mediàtica. De petit no pots triar, penses i actues com et  demanen els adults, per a tot depens d'ells però no és estrany comprovar com de gran sovint vas matisant allò que havies après i viscut, fins i tot en el cas que els records et desvetllin tendresa, cosa molt natural. Aquest gran suposat respecte a la imatge dels infants que ha propiciat que a les escoles haguéssim d'anar amb una cura extraordinària a l'hora de retratar-los en actes col·lectius, a les aules, on fos, no existeix en el món de la televisió, de les sortides col·lectives a actes lúdics o reivindicatius, pel que sembla.

Els infants són molt manipulables, com és lògic. Avui són entre nosaltres un bé escàs i es prioritzen per davant dels adults, no sempre ha estat així, com podem comprovar en la literatura popular, amb dites com allò de quan siguis gran menjaràs ous o els nens no parlen fins que les gallines fan pipí. Però hi ha moltes esberles, en aquesta priorització i protecció del seu sector de població. Per exemple, durant molt de temps s'ha parlat de limitar o suprimir la publicitat dirigida a aquest sector de població però no ens n'hem sortit. Menges, joguines, llibres, tot s'hi val. I tornaran Nadal i Reis i tornarem a patir la difusió del consum dirigit a les criatures. 

Es demana un gran respecte per a ells però en la realitat són un sector consumista important, consumista d'idees, d'objectes, de música, de televisió. Els nostres infants no poden treballar fins que són grandets però sí que ho poden fer al cinema, en publicitat, en el món de determinada música. Als noiets que despunten en l'esport se'ls abdueix a un món de trumfos en el qual  només suren quatre i encara, precisament fa uns dies escoltava per la ràdio un programa sobre el tema i com els voltors a la recerca de figures del futur viatgen per tot arreu cercant aquesta estrella possible. En el món de la música de categoria ja sabem que un bon violinista ha de començar de ben petit i això no ens sembla gens estrany, encara. Com en el món de l'esport, després tan sols resulten visibles els qui han triomfat i el miratge continua. Encara més, les escoles on separen nois i noies estan mal vistes, excepció feta de les esportives.

En els infants projectem les nostres frustracions, les nostres esperances, les nostres dèries i els nostres desitjos. Per això encara es creu que una bona escola, terme també molt eteri i confús, els amollarà més recursos per a reeixir en un món ple d'ensopegades i traïdories. Un exemple és la mania persecutòria de molts pares i mares que refusen escoles amb un grau alt d'immigració, perquè fan baixar el nivell, quan hauria de ser ben bé a l'inrevés, un món escolar globalitzat és molt més educatiu que un món de catalanets de classe mitjana fins i tot en el cas hipotètic que es trigui una mica més en aprendre les taules de multiplicar. Moltes coses les anem veient amb els anys, jo mateixa de més joveneta no pensava ben bé així i, en tot cas, molts aspectes de la vida i el món que veiem d'una manera determinada, així que la realitat immediata toca als nostres fills els veiem d'una altra i fem tot allò que crèiem que no faríem mai i potser ha de ser d'aquesta manera. 

Tot això m'ha vingut al cap mirant fotografies i filmacions sobre la Via Catalana, en la qual potser ben bé una tercera part d'assistents eren infants i adolescents, alguns dels quals han aconseguit alguns segons d'immortalitat gràcies a les càmares de televisió i han pogut expressar la seva opinió infantil, ingènua i, no ens enganyem, lligada a allò que creuen i senten els seus pares, oncles, avis i la resta.  Si hi ha alguna cosa que sempre és susceptible de fracàs és l'educació, tant l'escolar i normativa com la sentimental. La vida passa, ens fem grans, sabem que els nostres pares eren humans i no pas perfectes i entomem la realitat segons el moment que ens toca viure, ben diferent del dels adults de la nostra època de menuts. 

Recordo una monja de l'escola que repetia sovint una frase que avui em sembla també una mica innocent, des de la mirada agnòstica i gairebé atea del meu present, però que és bonica i poètica: els infants mostren que Déu no ha perdut encara l'esperança en els homes (i les dones, afegeixo). També Sant Pau va escriure, crec que als Corintis allò de quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. És aquesta una carta molt bonica, sobre l'amor i tot això, però Sant Pau, quan ja no era un infant, també en va dir de molt gruixudes, per exemple, sobre les dones i el seu paper social a les comunitats. Però és cert que de grans no som com quan érem infants i fins i tot ens recordem erròniament de forma amable i idealitzada, això si hem gaudit d'una infantesa normaleta, és clar. Aquestes citacions em mostren el que dic, alguna empremta m'ha quedat d'aquella infantesa immergida en el catolicisme de l'època, però també m'he tornat molt descreguda i escèptica gràcies a aquell excés ideològic. Caldria pensar-hi. Pel que fa a les manifestacions multitudinàries farcides de tantes criatures i gent molt jove, m'agradaria que es reflectís el percentatge de persones que no votarien encara, i que es comptabilitzen en l'assistència. És clar que aquestes xifres són un altre camp de batalla mediàtic i ideològic. Ja he parlat en més d'una ocasió d'aquests temes numèrics, molta gent no vol dir res, de vegades els enemics del poble eren un de sol i resulta que tenien una bona part de raó. Una mica com les audiències de televisió, vaja. Molta gent mirant un programa no vol dir que sigui boníssim, al menys, no pas sempre.