EL TEST DE RORSCHACH, L'ESPANYA PRETÈRITA, CATALUNYA INCLOSA, I LES MOSQUES D'ANTANY

Ahir el dúdel del gúguel anava dedicat a l'aniversari del naixement de Rorschach, conegut més aviat per la gran difusió que va tenir el test de les taquetes de tinta que porta el seu nom que per la seva tasca global en el món de la psiquiatria.

Quan estudiava a la Normal, a Psicologia, ciència que cada dia em sembla més relativa com a tal, ens van parlar, evidentment, de la prova en qüestió.  Quan jo vaig entrar molt joveneta a treballar a la Harry Walker crec recordar que ja em van passar el  famós test a més de fer-me fer coses més convencionals, com problemes de càlcul, unes preguntetes de cultura general i una redacció.

Una companya meva treballava a la secció de personal de l'empresa i tenia cura de corregir aquelles proves. Després va canviar d'empresa, li van passar el Rorschach i, és clar, el va fer perfecte, així que se la van quedar al nou lloc de treball, molt entusiasmats.

Avui a aquests tipus de proves se'ls dóna un valor molt relatiu i, en tot cas, les intencions del senyor Rorschach no eren pas que servís per a tota mena de coses. Encara més, la reproducció deficient d'aquells anys va fer que els dibuixos haguessin perdut elements com el color, molt importants.

En els anys seixanta i setanta la psicologia va ser objecte de grans devocions i els tests es van posar de moda de forma indiscriminada, un cap d'una altra empresa que vaig conèixer em deia que des que passaven tests i no proves convencionals els entraven a treballar un munt de ganduls. Fins i tot els espais d'entreteniment de revistes i tebeos inclouen sovint proves tipus test per a mesurar tot tipus de coses estranyes.

A  banda de quatre coses d'estar per casa poca cosa sabia jo de l'autor d'aquest test, que imaginava com un senyor alemany madur i gras, gairebé contemporani. Ara he esbrinat que va ser suís i que va morir molt jove, l'any 1922, i que, per tant, no va poder controlar l'ús posterior de la seva obra més rellevant, gràcies a la qual ens sona el seu nom.

Les fotografies ens el mostren de molt bon veure. Fins i tot per internet n'he trobat una on li troben retirada a Brad Pitt, cosa que podria inspirar una pel·lícula sobre la seva curta però interessant vida. Es va casar amb una col·lega russa, sentia molt d'interès per aquell país, aleshores en ebullició, però va haver de tornar al seu per motius laborals i allà va morir d'una peritonitis a causa d'una apendicitis mal atesa, un problema molt habitual fa anys. La dona es va quedar a Rússia i no he trobat res sobre el destí d'ella i dels seus fills, un noi i una noia, que gaudien d'allò més amb els dibuixos que el seu pare els feia. Ell mateix, de petit, fill d'una família relativament modesta però feliç, tenia afició al dibuix i a això de les taques, pel que he pogut llegir i fins i tot a l'escola secundària li deien el kleck, que vol dir el taca.

Això de fer taques de tinta simètriques i estimular la imaginació amb el producte artístic fruit de l'atzar ha estat una activitat infantil habitual, al menys en els temps en els quals escrivíem amb tinta. Una varietat autàrquica era fer aquests dibuixets en un paper reciclat, fins i tot en una fulla d'arbre gran, tenint com a matèria prima el cap arrencat a una mosca petita. Jo no ho vaig fer mai car em feien angúnia aquests animalons, però amb les pobres mosques havia vist fer moltes coses que avui podrien formar part d'una mostra artística alternativa, com ara presons amb patates buidades i agulles de cap o amb els taps de xampany en lloc de l'orgànica patata. De vegades és té molt de respecte pels animals grossos, i encara per segons quins, però pel que fa als petits els genocidis semblen tolerables, fins i tot necessaris. De mosques, pels nostres verals, avui se'n veuen moltes menys i els infants que fessin aquesta mena de coses serien atesos immediatament per psicòlegs, em sembla. No crec que els arribessin a passar el Rorschach, però, ves a saber...