PASQUAL, CRIAT LLEIAL, I ELS DEL SEU GREMI

Vaig anar al cinema per complaure una amiga i sabia més o menys el que veuria, tot i que de vegades pots tenir sorpreses, no va ser el cas. Aquest majordom bona persona, treballador, conformista fins a cert punt, discret i patriota per damunt de tot, recull un doll de tòpics sobre superacions, problemes generacionals, problemes de parella, racisme i la resta. Una pel·lícula per passar l'estona veient desfilar una mena de Seleccions del Reader's Digest amb un resum de la història dels Estats Units des dels anys vint fins a l'actualitat. També s'hi pot contemplar un estol de secundaris fent paperets de lluïment, una cosa habitual en determinades superproduccions. Els actors fan el que poden, alguns no sé ni si es creuen el seu paper però cal dir que la senyora Oprah es menja totes les escenes on surt, que són moltes i que el protagonista em va semblar una mica ensopit, la veritat. Amb això d'haver de ser discret ho és tant que fins i tot en la vida privada sembla un mussol, àdhuc quan s'emprenya amb el fill rebel i lluitador que acabarà fent política possibilista.

Tot i que el servei domèstic ja no és el que havia estat, continua esdevenint el sector on s'incorporen les persones amb poques possibilitats laborals,immigrants sobretot en l'actualitat. La gent normaleta vam tenir gairebé tots en el passat familiar  persones que es dedicaven al servei domèstic de més o de menys categoria, la majoria dones, tot s'ha de dir. La gent benestant que sempre ha tingut servei creu encara que tenir-lo és quelcom habitual i acceptable. La figura dels criats i les serventes ha donat molt de joc a la literatura i al cinema. Situada entre el servilisme i la possibilitat d'estar al mig dels embolics polítics de les classes altes, sense formar part del context, aquesta professió té un munt de possibilitats per a la ficció. En els sectors de servei domèstic de menys categoria cal veure com és aquesta encara una professió mal regulada, no reconeguda i menysvalorada per molts d'aquests que no han fet mai el seu llit ni han fregat la seva cuina.

M'han vingut al cap, amb motiu d'haver anat al cinema, un munt de criats i criades de ficció. Per exemple, l'ambígua Moureau del Diari d'una cambrera de Buñuel, inspirada, tot i que poc i de passada, en el llibre d'Octave Mirbeau, un llibre extraordinari, que ja va generar un intent cinematogràfic més antic, per part de Jean Renoir. Buñuel, com amb Tristana, va destrossar l'original i va fer tota una altra cosa, se li pot permetre per ser qui era però, vaja, que ningú pensi que en aquests casos les novel·les i les pel·lícules tenen alguna cosa a veure, més enllà de quatre trets imprecisos. La criada com a objecte eròtic també és habitual, en la ficció i en la realitat, i em va sobtar saber que, per exemple, un senyor dels nostres temps com Simenon es trinqués les dames del servei amb total impunitat. 

Quan era jove vam conèixer una colla d'estudiants navarresos, molt simpàtics. En aquella època els estudiants, en general, pertanyien a classes mitjanes altes i la universitat era molt minoritària. Quan venien d'excursió amb la nostra colla cantaven tot sovint a grito pelado i em desagradava sobremanera que entonessin, amb total innocència, o això em semblava, una cobla que feia: los estudiantes navarros/ cuando van por las posadas/ lo primero que preguntan/ donde duermen las criadas... També era molt lamentable allò del nen d'una que es diu Asunción, que ni fuma, ni beu, ni juega al balón i que per això serà mari...ner. Coses de l'època. Tot i que es van fer apreciar, aquell contrast musical amb les nostres muntanyes venerades, cims jolius i roses de bardissa, refilades de forma discreta, va resultar al principi una mica conflictiu i tot.

A les pel·lícules una mica antigues hi trobem majordoms atractius, educats, gent de classe vinguda a menys en general, que acaben enamorant la noia. William Powell en va ser un de molt fi i anys després també ho va ser David Niven. 

El majordom seriós i servil al mateix temps és un dels prototips que hem anat trobant pels cinemes, a més dels simpàtics, divertits i atractius. Però també ens hem ensopegat amb els trencadors i rebels, perillosos, un dels més emblemàtics dels quals va ser Bogarde, en una història que no puc acabar de veure quan la fan per televisió ja que em resulta excessivament inquietant i desagradable, actualment.  Les criades de Genet també pertanyen a aquest servei venjatiu i transgressor, se n'han fet moltes versions però la meva sempre serà la de Serrano i Espert, potser per l'època i per les circumstàncies. Aquella mena d'històries aleshores escandalitzaven i tot, ara ja no ens espantem de res. Ara la venjança dels criats acaba sovint a les revistes del cor i a les teles tafaneres. La relació entre amo i criat ha estat més d'una vegada utilitzada com a metàfora de la relació explotador i explotat i ha palesat la facilitat amb la qual es poden invertir aquests papers en determinades circumstàncies.

A les pel·lícules i obres de teatre espanyoles i allò que en diuen casposes es donava una modalitat de criada hispànica poc afavorida i una mica toixa, la chacha. Sortir a una d'aquelles funcions antigues vestida de negre amb còfia i davantalet blanc a dir la mesa está servida era quelcom habitual quan calia iniciar-se en l'art de Talia, tant en el sector professional com en el d'aficionats. Las serventes eren mirades de cua d'ull fins i tot per aquelles que havien fet la mateixa feina en el passat però que, com passa amb tantes coses, ni volien aquella feina per a la filla ni que el fill es casés amb una minyona. Com diu el refrany castellà no hay peor trabajo que servir a quién sirvió perquè els nou rics i els polls ressuscitats són més difícils de complaure, segons expliquen, que els rics de sempre. D'aquest capteniment injust i tan habitual en conec uns quants exemples a la família.

Els tebeos del meu temps que reflectien de forma magistral la societat de l'època tenien els seus servents emblemàtics, Pascual, criado leal i Petra, criada para todo. Els noms de Pasqual i Petra van quedar lligats a aquestes professions fins que la Petra Delicado va reinvindicar el patronímic per a una professió més excitant. Una vegada a casa meva vaig dir mig enfadada que si creien que jo era Petra, criada para todo i, com és natural, els meus fills, aleshores jovenets, no van entendre la referència cultural. 

La pel·lícula sobre aquest majordom negre m'ha portat al cap moltes evocacions sobre servei domèstic de ficció, ves. Recordo molts més llibres i moltes més pel·lícules i sèries però no em vull fer pesada ni exhaustiva. La sèrie pionera i emblemàtica, a la tele, va ser A dalt i a baix, és clar, que a la meva mare li agradava molt perquè li evocava les històries de la seva àvia, que havia servit a cases bones, com Ca l'Erasme o la del Marquès del Camps, i això gràcies a recomanacions i coneixences, malgrat que en els seus temps gaudia d'una tarda lliure cada quinze dies, que ja és gros. Pel que he sabut la meva besàvia devia pertànyer a la ideologia dels majordoms com el de la pel·lícula, tot i que aquest a les seves velleses té una reacció una mica trencadora: gent treballadora, responsable, obedient, poc conflictiva, que creu que els senyors d'upa són admirables, que no qüestionen el sistema de classes  i que estan contents de tenir una bona feina, sobretot comparada amb d'altres possibilitats laborals del moment, molt pitjors.

Em va costar reconèixer la Fonda, entre perruca i liftings, la veritat. Però encara és la més lograda del conjunt de presidents i presidentes que desfilen per la Casa Blanca mentre el nostre protagonista prepara coctails. Sempre em ve al cap un eslògan alternatiu de l'època, No Reagan, va en serio.

Els Kennedy, mal disfressats, tot i que imitar les perruques i barrets de la primera dama no és difícil. Posats a fer ens podien haver mostrat algun pecat amagat del malaurat president, segur que el servei s'assabentava d'un munt de coses. Eisenhower-Robin Williams, Nixon-Cusack, i Johnson-Schreiber pitjor encara. En vista de l'èxit els següents tan sols surten en imatge de documental.

The Butler és una narració allargassada i previsible, tan previsible que els moments dramàtics em feien somriure pel fet que te'ls veies venir des del principi. Fa somriure la ingenuïtat patriòtica, és veritat, però em temo que aquí anem pel mateix camí patriòtic si ens empassem sense ironia i de forma seriosa determinades escenificacions i pel·lícules sobre aspectes del nostre passat gloriós, reinvetat de forma adient per a gaudi dels convençuts. Cap geperut es veu el gep, que deien quan hi havia geperuts. I com fa la sarsuela, pobre chica, la que tiene que servir...