LA TERESETA ENCARA BAIXA LES ESCALES (ESPRIU I EL SEU MÓN)

Diumenge vaig anar a veure l'exposició sobre Espriu, força interessant, sobretot, segons la meva subjectiva opinió pel que fa a la primera part, potser perquè a la segona, la del poeta conegut i valorat, com sol passar en aquesta mena de mostres, compta amb un excés d'informació més aviat destinada a l'impacte visual que no pas a entrar a fons en el tema. Són les virtuts i les servituds habituals en aquests espais, és transita per allà i els que ja en sabíem alguna cosa en sortim més o menys com hem entrat i els que no en sabien res o en sabien poca cosa no sé pas amb quina imatge es poden quedar de tot el conjunt, sovint excessiu, que s'ofereix. M'ha passat gairebé sempre el mateix al CCCB, la veritat. La manca de seients és un fet recurrent que ja he comentat en moltes ocasions. Mentre era allà vaig ensopegar-me amb la visita comentada imprescindible, que vaig defugir. Aquestes visites comentades tenen també molts aspectes a considerar però, vaja, sembla que agraden a la majoria.

La figura d'Espriu és important però a mi, hores d'ara, m'interessa més l'època dels seus èxits, una època que en part ha estat la meva, i la lectura que d'aquells anys es fa en el present del món de la cultura i de la cultureta. Les fotografies dels seixanta, dels setanta, ens mostren un conjunt de personatges, molts dels quals avui oblidats o poc recordats. L'èxit del poeta va venir condicionat per moltes coses: una necessitat de símbols, de paraules, de mites. Va sorgir la seva figura en el moment oportú, com va passar amb alguns grans noms de la nova, avui vella, cançó catalana. Tot és relatiu però crec que hi ha poetes de l'època de la mateixa volada que Espriu que no van tenir el seu ressò, un ressò difícil de copsar en l'actualitat, un ressò fins i tot popular i peninsular. Espriu podem dir que es va posar de moda. S'entén l'acceptació interclassista d'un Sagarra però la d'Espriu costa d'entendre. Va haver-hi una bona promoció, les adaptacions musicals de Raimon, molt de teatre, sobretot gràcies a Ricard Salvat i fins i tot cinema, aquella Laia tan cara de veure avui, on van repetir parella de culte l'Espert i el Rabal. A les parròquies modestes es recitava Espriu i es feien muntatges amb els seus poemes, mal entesos, mal llegits i mal recitats, com passa en l'actualitat, d'una forma encara més evident i maldestra.

El capteniment del personatge públic va contribuir a la seva mitificació. Era o volia semblar un home misteriós, enigmàtic. Això sempre té més atracció per a la gent que una aparença familiar i casolana convencional. Fa anys recordo que Maria Àngels Anglada i Olga Xirinacs en algun debat sobre literatura i dones que escrivien van mencionar el tema, i sense dir noms crec que es referien a Rodoreda i al seu èxit, que també podem titllar de popular. Rodoreda va mantenir el seu misteri sobre família i passat i molts fets de la seva vida no es van conèixer fins que no va morir. Això dels suposats enigmes vitals que sovint ajuden a vendre es freqüent en molts camps creatius. Un altre tret biogràfic que ajuda a construir mites és la mort prematura o la tragèdia personal coneguda, ja que hi ha tragèdies molt poc esventades.

Quan els escriptors, els pintors, els arquitectes, es converteixen en memòria col·lectiva costa molt revertir l'opinió majoritària, gairebé feta dogma de fe cultural. De vegades el temps, implacable, els oblida en el context d'una altra generació. Tant és que les enveges o les crítiques sinceres i desacomplexades els etiquetin com a sobrevalorats, ja no són només la seva obra sinó referents en el nostre migrat univers cultural. Un altre poeta de referència popular, tot i que jo diria que no ha arribat a les cotes espriuenques, ha estat Martí i Pol, que també ha tingut el seu músic de referència, Llach. De l'un i de l'altre se'n repeteixen poemes i cites, de vegades tretes de context i aplicades a moments que ells mateixos refusarien com amb tota probabilitat Gaudí agafaria un cobriment de cor si veiés en què s'ha transformat el seu món críptic i místic. Diria que els deu anys de la mort de Martí i Pol han passat una mica de puntetes entre nosaltres, els blogs ja no són tampoc el que eren i si no hi ha promoció o algú que ho mogui no s'arriba a allò de l'homenatge massiu a determinat autor, cosa que s'ha esdevingut manta vegades en el passat recent.

L'èxit, ni que sigui temporal, és un misteri. L'exposició sobre Espriu, més enllà del passeig per la seva vida, és un passeig per la vida del país i per la nostra, els que érem a fregar l'adolescència o la primera joventut el dia que va morir Marilyn: aquella gent, aquelles esperances, aquella derrota vital, aquelles revistes de la represa cultural, aquell Raimon de la primera volada, aquell Serrat emergent, aquell cinema d'art i assaig, Destino, Triunfo, Cambio 16, Oriflama,  aquells moments que no tornaran mai i tot allò que contemplàvem sense acabar d'entendre, perquè era gairebé una obligació moral en segons quins sectors i perquè de bona fe crèiem que tot aniria mol bé després del franquisme. 

No hem d'oblidar, de tota manera, que el context espriuenc era molt elitista en els seus inicis fins que l'accés massiu a l'ensenyament, a aquest ensenyament tan criticat però que al menys, de moment, arriba a gairebé tothom en unes condicions força reeixides, no va ser un fet. Repasso el blog i constato que ja he escrit moltes vegades sobre Espriu i el seu temps, així que m'aturo aquí, de moment. Per cert, rellegint el poeta, hores d'ara, encara em ve al cap aquell antic tema de debat sobre el personatge: era millor poeta o millor prosista? La seva poesia és prosaica o la seva prosa és poètica?