HISTÒRIA RECREATIVA PER A NOSTÀLGICS I MITÒMANS

 

Malgrat el rebuig que ens pot produir, avui, el sistema monàrquic, sembla que els mites lligats a determinats personatges continuen vigents. Un personatge al qual tinc, fins i tot, mania retrospectiva, a causa de l'excés de cinema, biografies, literatura i de tot, sobre la seva persona, és Elisabeth d'Àustria. L'imperi austro-hongarès compta amb personatges singulars i el seu final va portar als grans canvis i a les guerres mundials. Crec que en el context d'aquell imperi podem trobar gent rellevant, més i tot que l'emperadriu. Moltes coses van contribuir al mite de l'emperadriu, bellesa, assassinat prematur, llegenda... Vam xalar de jovenetes amb la Sissi de Romy Schneider, després la mateixa actriu va esdevenir un mite tràgic i va reprende el personatge a la pel·lícula de Visconti sobre el seu cunyat.

Elisabet  era guapa, no ho negarem, és clar que sempre l'hem  vist ben vestida i ben pentinada, en quadres i fotografies. Tenia manies diverses, algunes de molt greus, i no renunciava als seus privilegis ni al seu servei devot tot i que en alguna ocasió, si li semblava que no la pentinaven com calia, amollès algun bolet. Ni rebel ni res d'això. Viatjera impenitent, objecte d'estranyes veneracions, als retrats, això sí, sempre te la boca tancada car es veu que tenia mala dentadura.

Les biografies es copien unes d'unes altres, no és fàcil trobar coses noves, hores d'ara. Per a més desgràcia pel mig va morir, de forma encara no aclarida, el seu fill, en companyia d'una amant joveneta, allò de Mayerling, que també ha generat molta literatura. Aquest xicot era complicat, al capdavall com es pot ser, en aquest tipus de famílies? Famílies molt privilegiades, per desgraciades que fossin, si comptem amb com estava el mon en aquell temps. Avui sabem que tots som, o hauríem de ser, iguals, encara que n'hi hagi de més iguals que uns altres. 

No entro a fons en el tema històric ni anecdòtic, per la xarxa hi ha de tot i més. En  tot cas, fins i tot canviant la realitat es poden fer bons llibres i bones pelis. Això sí, tot s'ha de posar en el context de la ficció. La resta es llegenda. Avui m'ha vingut al cap aquesta senyora ja que per TV3 pasaven 'L'emperadriu rebel', una peli que no em va fer el pes i que amb algunes pretensions innovadores continua incentivant el mite i el seu entorn.

FOC, LITERATURA I MEMÒRIA RELATIVA

El foc te amo, que l'aigua no.

Havia escoltat en diferents ocasions aquesta dita. La gent gran del meu temps, que encara tenia o havia tingut força relació amb el mon rural, sabia moltes històries sobre incendis. Aleshores els mitjans eren minsos i la gent s'havia d'espavilar. Els bosc és un mitjà hostil i mitificat al mateix temps, no és estrany que contes i llegendes s'esdevinguin en aquests indrets. 

Recordo un conte de Victor Català terrible, una dona vella sense família està recollida en una casa de pages, l'han de deixar sola per anar al camp i aleshores, davant d'un foc, esta condemnada ana mort segura. Víctor Català té uns contes angoixants però, en moltes ocasions, beuen en realitats que l'autora havia sentit explicar. En un conte de Ruyra un pages crema rostolls i malesa, un altre l'avisa dels perills possibles però ell diu que 'ho ha fet sempre'. Al capdavall es produeix un gran incendi, era un conte amb 'moral', amb una moral realista. 

En el cinema trobem exemples diversos d'incendis, una pel·lícula que recordo és 'La caja 507', en la qual un empleat de banca troba, per casulitat, la informació d'un incendi on va morir la seva filla i la parella, acampant. Veu que l'incendi va ser provocat per interessos econòmics i endega una venjança acurada vers els responsables. Fa pocs anys vaig veure una pel·lícula gallega estranya, sobre un piròman que surt de la presó, 'O que arde'. No sé com es pot afirmar que abans la gent sortia a dinar a fora i no passava res, conec uns quants casos en què no va ser així, per desgràcia. Una tendencia que potser ha anat de baixa era culpar els de les ciutats, sobretot de Barcelona i rodalies, de provocar desgràcies, faltaria més.

Sobta comprovar com tanta gent entén del tema i hi diu la seva. Tinc les meves opinions però en tot plegat hi tenen molt a veure les nostres dèries personals, ens movem entre informacions de vegades contradictòries, que donem per bones si ens fan el pes, pel que fa als focs actuals i pretèrits. La memòria té poc recorregut, fa uns dies llegia una informació que havia oblidat, el terrible incendi de Lloret, mai prou aclarit, amb vint-i-un morts, fa 46 anys.

Fa anys, de joveneta, anava sovint a Tavertet, amb la colla parroquial, hi va haver un incendi i molts xicots de la colla van anar a ajudar a apagar-lo. Em va sobtar la rapidesa amb la qual es propagava el foc. Avui s'insisteix en els perills del voluntariat espontani, recordo un cas diferent, el del 'chapapote', que va provocar l'anada massiva de voluntaris a Galícia, els quals feien més nosa que servei, en molts casos.

Els incendis de 1995 els recordo molt bé. Anys abans d'aquests recordo una vegada en què anàvem per la carretera amb focs a banda i banda, feia esfereir.  El fet és que les feines del bosc han minvat o desaparegut, que les zones rurals s'han despoblat i que moltes causes convergeixen en tot plegat. La majoria d'articles que llegeixo, no sempre d'experts o suposats experts, incideixen en 'què s'hauria de fer' i no en què es pot fer, de moment, si és que s'hi pot fer alguna cosa, que no ho sé. Aixo dels experts o aspirants a experts és una mena de plaga del nostre temps però al menys demanaria una certa preparació als qui pontifiquen. En tot cas tenim tendència a opinar sobre el 'què' i molt menys sobre el 'com'. 

Un vent extern, d’un foc foquet, n’ha fet 
foguera en sec i el món ha fet flamada. 
La ràbia vertical del foc fa treure 
fum pels queixals als pins i als ullastres. 
Quan pren baix baix s'escampa com un líquid 
sens perdonar matoll ni llodriguera. 
Prenen el vol falcons, xorics i àligues 
i els nius es fan brases que torren butzes. 
En un tres i no res s'ha evaporat 
l'aigua i la humitat dels troncs i branques. 
Sense pell verda es mostren les carns negres 
i en caure a terra alcen pols de cendra. 

(El foc, fragment, Guillem d'Efak)

Linco un interessant recull sobre focs i incendis del passat, recollits a la literatura:

https://blog.ingenierosdemontes.org/2019/11/el-fuego-en-la-literatura/

EVOCACIONS LITERÀRIES POC AMABLES

Fa molts anys hi havia alguns llibres que, per motius diversos, molta gent havia llegit i avui semblen oblidats. Tot i que no ho estan pas, és clar. Hi ha personatges que, amb el temps, han esdevingut incòmodes, moltes vegades pel fet que, en algun moment, van creure en el feixisme.

Curzio Malaparte és un dels grans escriptors del segle XX i un d'aquests casos singulars i complexos. Molta gent del meu temps havia llegit, de jove, i, de vegades, d'amagat, els seus dos llibres més coneguts, 'Kaputt' i 'La Pell'. Ens situen en la guerra europea sense concesions, ell va ser un testimoni extraordinari de les dues guerres europees i ho va reflectir en un estil molt personal. No és un autor còmode, encara menys avui, quan la complexitat ens inquieta i les guerres del passat s'han convertit en una mena de conte per a escolars avançats. 

Va ser un autor compromés, però no en un sentit partidista. Proper a Mussolini aviat es va decebre i va ser una mena d'esperit lliure. Quan va morir, no gaire vell, ho va fer adscrit al partit comunista i a la religió catòlica. El seu esperit independent era imprevisible, radical. Va estar a la presó en diferents ocasions i l'església va prohibir algun dels seus llibres.

De molt jove va deixar els estudis i va combatre a la Primera Guerra Mundial, el van ferir, de retorn a Itàlia es va dedicar a la diplomàcia, es va afiliar al partit feixista, en el qual veia, aleshores, objectius socialistes. Va dirigir alguns diaris. Va acabar per trencar amb el feixisme i criticar Hitler. La seva tasca com a corresponsal de guerra va ser decisiva per a la seva tasca d'escriptor. La seva vida és tan singular i complicada que em limito, en aquesta entrada, a dir-ne poca cosa. Podeu trobar informació a dojo a la xarxa, a wikipèdia i a molts articles que podeu llegir online.

A 'La Piel' aprofundeix de forma cínica, poètica, dolorida i pessimista en el mon de la guerra i en les seves misèries. Aquests dos llibres em van colpir molt en el seu temps, eren literatura 'forta', cruel en ocasions, angoixant.  Va conèixer bé un altre personatge també controvertit, Agustín de Foxà, avui força oblidat per motius semblants, les etiquetes que ens classifiquen algú com 'feixista' o com 'd'esquerres', segons toca. És una llàstima que avui ens facin tanta por les complexitats, tan humanes i comprensibles, i que fets i personatges s'expliquin sovint de forma simplista i, gairebé, ximpleta.

https://es.wikipedia.org/wiki/Agust%C3%ADn_de_Fox%C3%A1

https://ca.wikipedia.org/wiki/Curzio_Malaparte

MONTECRISTO TORNA DE NOU A CERCAR JUSTÍCIA

 

Pel segon canal es pot anar veient, per capítols, una nova versió de 'El comte de Montecristo'. Fins ara crec que n'han emès tres, de capítols. Està dirigida per Bille August i interpretada per Sam Clafin, amb Jeremy Irons en un paper de lluïment, el del abate Faria. Sembla que segueix força la història original tot i que se li ha donat una mena de visió més 'moderna', aquesta modernitat en alguns casos vol dir més realisme i més penombra. De forma gairebé simultània es pot veure a Orange una versió francesa de la mateixa història.   

La novel·la original va ser obra d'Alexandre Dumas i és de l'any 1844. Dumas pare, de fet, tenia muntada una mena de fabriqueta literària i molta gent treballava per a ell. En algun cas els escriptors que hi col·laboraven van mirar d'independitzar-se però no se'n van acabar de sortir. I és que sovint el que importa és la grapa i el poder de promoció. Sigui com sigui El Comte de Monte-Cristo es considera la millor obra de l'autor i una de les grans novel·les de la història. De tota manera, algun dels col·laboradors, com Maquet, va morir ric, mentre que Dumas, molt malgastador, sembla que es va arruinar.

La història tracta temes universals i amb ganxo, la injustícia, la venjança, l'amor, el perdó. Es va basar en un cas real, el d'un sabater de París que a principis del segle XIX va ser acusat per uns amics envejosos i titllat d'espia.Va anar a la presó i un presoner li va deixar una herència important amb la qual va poder venjar-se dels seus acusadors, malauradament va tenir un final tràgic.

Tot i que el protagonista al final perdona i veu que ha anat massa lluny tota la part de les venjances es magnífica i en llegir el llibre o veure'n alguna versió fílmica t'ho passes molt bé quan els dolents van pagant pels seus pecats. 

https://www.geo.fr/histoire/derriere-le-comte-de-monte-cristo-l-histoire-vraie-de-francois-picaud-220589

La novel·la ha conegut centenars de versions en cinema, televisió, teatre... Ha conegut imitacions, 'continuacions, canvis en l'argument i en el final i es d'aquelles històries que sempre et torna a 'enganxar' quan la veus, fins i tot en alguna versió mediocre.

Una versió molt popular a casa nostra va ser la que es va emetre per la televisió, en blanc i negre, amb José Martín i un repartiment de categoria, actors i actrius molt coneguts de l'època. Malgrat estar feta amb una sabata i una espardenya tenia molta grapa i va ser el paper més famós de l'actor, mort l'any 2020, ja molt gran. Una llàstima, era un gran actor de teatre, amb una llarga trajectòria, també a l'estranger, però aquestes coses ja solen passar, per injustes que semblin 

La sèrie nostrada és de 1970, es pot veure per Orange. Es troben per les plataformes moltes versions, fins i tot una de muda. 'Montecristo' va donar nom a uns famosos puros, avui els  puros ja no son el que havien estat. Les acusacions falses i les venjances son un tema recurrent, però. El castell d'If es avui un lloc turístic, molt existós i valorat, els presoners reals que el van patir s'han oblidat però Dantés l'ha fet famós.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Pepe_Mart%C3%ADn

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2020/06/venjances-literaries-i-actors-del-meu.html

RECUPERACIÓ I EVOCACIÓ DE L'ESCRIPTORA CARMEN KURTZ

Avui, al suplement cultural de 'La Vanguàrdia', llegeixo un article sobre l'escriptora Carmen Kurtz. De sobte un munt de records, desordenats, m'han evocat un temps ja llunyà. És un d'aquells noms d'escriptora que no ha aconseguit la persistència d'altres, per motius diversos i estranys. 

Un llibre que vaig llegir en el seu moment i del qual tinc molt bon record és, segurament, el més conegut d'ella, 'Duermen bajo las aguas'. S'ha reeditat i per la xarxa es poden trobar exemplars, molt barats, d'edicions antigues. 

És va dedicar força a la literatura infantil i juvenil, amb una sèrie molt interessant, el protagonista de la qual era aquest Óscar. Durant els primers anys en què vaig treballar de mestra eren llibres habituals a les escoles. De 'Óscar, Kina i el láser' se'n va fer una versio remarcable en cinema, el 1978, que va obtenir reconeixements i que es va passar sovint als escolars de l'època.

L'escriptora es deia, de fet, Carmen de Rafael Marés. Va néixer a Barcelona l'any 1911 i va morir a la mateixa ciutat l'any 1999. Kurtz era el cognom del seu marit, amb el qual signava. Va guanyar prems i va tenir molta popularitat amb els llibres d'Óscar i la seva mascota, l'oca Kina.

Va ser una dona compromesa amb la condició de la dona, difícil en el temps de la postguerra. Va néixer en una família cosmopolita, d'emigrants espanyols, que van viure als Estats Units, Mèxic i Cuba. El pare havia nascut a La Havana i, la mare, a Baltimore. Va rebre part de la seva educació a Gran Bretanya.

Es va casar amb un francès, Pedro Kurtz, i van viure a França durant la Segona Guerra Mundial. El marit va passar dos anys en un camp de concentració. L'any 1955 va rebre el premi 'Ciudad de Barcelona' amb 'Duermen bajo las aguas', una novel·la amb molts trets autobiogràfics. Va guanyar també el Planeta amb un llibre sobre el retorn a Espanya d'un combatent de la 'División Azul'. 

Va seguir escrivint i publicant per a adults. L'any 1962 va iniciar la sèrie de contes amb Óscar i Kina. Entre 1973 i 1975 va publicar la trilogia 'Sic transit', història explicada de forma transversal, força ambientada a Barcelona. La seva filla, Odile, va il·lustrar molts dels seus contes. Va col·laborar sovint a la premsa.

Va tractar temes polèmics per l'epoca, Maruja Torres li va dedicar el seu Planeta i es va inspirar en ella per un dels seus personatges. 

Espero que la reedició de 'Duermen bajo las aguas' i l'article que menciono, tot i i que no és l'únic on se l'ha reivindicat darrerament, serveixin per recuperar la seva obra i donar-la a conèixer a les noves generacions.

https://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%92scar,_Kina_i_el_l%C3%A0ser

https://es.wikipedia.org/wiki/Carmen_Kurtz

https://www.lavanguardia.com/libros/autores/carmen-kurtz-40177

PACO CANDEL, HETERODOX. UN CENTENARI

 

 

Francesc Candel Tortajada (1925-2007), conegut com a Paco Candel, ha estat un personatge singular i carismàtic, d’origen valencià, establert a Catalunya. Enguany se celebra el centenari del seu naixement i diferents actes convergiran en la celebració. Va romandre tota la vida al mateix barri, avui molt diferent del de la seva infantesa. Va viure en diferents habitatges de la zona.

He estat llegint aquests dies la biografia del personatge, escrita per Genís Sinca. De fet no és ben bé una biografia, parteix d’un material anterior elaborat a partir d’unes trobades entre Sinca i Candel, abans de la mort de l’escriptor. Sembla que Candel va demanar que ‘no es parlés d’ell’. Aquelles trobades van generar un reportatge molt personal ‘La providència es diu Paco’, una mena de memòries que l’escriptor ja no podria escriure. En aquest extens reportatge ens ensopeguem amb gent propera a Candel, persones i ambients que es poden espigolar en la seva extensa obra narrativa.

Potser l’origen, íntim i personal, del material original, és, a la vegada un element positiu i negatiu. Moltes idees es repeteixen en més d’una ocasió i les referències a la vida quotidiana de l’escriptor (el gat, l’ocell) humanitzen però també distancien. S’ha suprimit material rellevant de l’edició de 2008, com ara unes entrevistes finals molt interessants, i s’ignoren els dietaris de l’escriptor, imprescindibles en una biografia més convencional per una banda però també més acurada i completa. En ocasions ens topem amb una estranya ambigüitat en els judicis polítics i literaris.

Tot plegat fa que suri una mena de manca de rigor històric en el llibre. Les biografies, al menys les que m’agraden, demanen extensió i més rigor i haurien de defugir la frivolitat. També és important la informació gràfica. Candel pot semblar una persona planera i senzilla però té molts matisos, moltes coneixences i moltes influències. L’ha mitificat gent que no l’ha llegit, compta amb un seguiment transversal per part de diferents sectors socials.

El llibre té en alguns moments un gran valor documental, quan parla de persones del barri o que s'hi relacionen, sobretot a l’època de la postguerra i el tardo-franquisme. Tot i que trobem a més a més un ampli ventall de persones, més o menys rellevants, que van contribuir a la fama 'candeliana', potenciada pel carisma de l'escriptor. Candel corre el perill de resultar més simbòlic que real. En tot cas el llibre és una bona primera aproximació al personatge, cal completar-lo amb d’altres textos i, evidentment, amb els títols més emblemàtics de l’extensa producció de l’escriptor. Candel va conèixer i apreciar molta gent diferent. Persones interessants, avui oblidades. Es pot dir que ha estat profeta a la seva terra, el barri on va viure, la biblioteca i algun centre educatiu porten el seu nom, el mateix que un premi literari que ha anat assolint volada i difusió. Té, fins i tot, gegant propi. Un gegant modest, com era ell o semblava ser.

Vaig guanyar en dues ocasions el Premi de Narrativa Francesc Candel. Després, a petició de la meva biblioteca, vaig ser jurat del mateix. Crec que les obres encara es poden presentar en català i castellà i la participació en català s’ha anat incrementant al llarg del temps. El tipus de premis, així com l’acte de lliurament, també han anat variant. Sobre la relació de Candel amb el seu barri fa anys vaig anar a un acte on hi havia l’enyorat Huertas Claveria. Aquest va incidir en què molta gent parla del ‘seu barri’ amb una bona dosi de mitificació quan, en general, ja no hi viu. No era el cas de Candel. Aquest va protestar, va aclarir que al seu barri hi estava d’allò més bé. L’escriptor rumbejava tot sovint una ironia remarcable. En una altra ocasió, en el lliurament del premi, fent referència a la modalitat de poesia va dir que ell no s’havia presentat mai a cap premi de poesia ja que si ‘no eres de la moda que agradava al jurat no tenies res a fer’.

Candel, crec, s’ha valorat més com a personatge que com a escriptor. Fa anys, potser avui no tant, alguns sectors ‘intel·lectuals’ mostraven un cert menyspreu per la seva obra. Però en el meu entorn popular recordo que es llegien força, al menys alguns. Una vegada una persona ‘entesa’ em va criticar que Candel donés veu i suport a autors humils, del barri, que escrivien de forma popular i senzilla. D’alguna manera Candel va entomar i va difondre la realitat d’una societat que estava separada en una mena de compartiments. El PSUC, amb el qual l’autor simpatitzava, va contribuir a un cert coneixement mutu però, al capdavall, la gent es va barrejar poc i encara passa una mica el mateix amb les noves onades migratòries...

La televisió, en alguna ocasió, va portar a la pantalleta narracions seves, malauradament tot es va fer amb pocs recursos. Una de les seves preferides era aquella, impressionant, en la qual una colla de fills es van passant el pare vell de casa en casa, fins que aquest mor pel camí. Pujol, amb totes les seves ombres, era susceptible al gran valor de Candel, al seu tarannà, i es va adonar de la necessitat de 'captar' sectors humans allunyats del que en deien 'la cultureta'. Em sembla que l'afecte i el reconeixement pujolista no feia el pes a segons qui. El mateix que la seva amistat amb persones bandejades del cànon nostrat per motius diversos, com ara Tomás Salvador. 

L'obra sencera de Candel es pot trobar a la 'seva' Biblioteca. He llegit que la filla vol transformar el pis de l'escriptor en museu, tant de bo la cosa tiri endavant. Havia llegit llibres seus, fa temps, narratius i sobre temes importants, com ara aquell en el qual va incidir en 'la nova pobresa' fent un recorregut pels menjadors 'socials'. Em caldrà tornar-hi. He sentit que Sinca havia de ser el comissari del centenari i que després no 'ha fet falta' comissari però que a nivell personal endegarà actes i visites. 

Un llibre molt 'distret' és el que va escriure després de la seva experiència a l'Ajuntament de L'Hospitalet. Paco Candel ha estat apreciat de forma més personal que literària, per gent d'upa però no va semblar mai que tot plegat li pugés al cap i l'apartés del seu entorn. Recordo que en una altre ocasió el vaig sentir comentar, davant de l'arribada de les noves masses migratòries: 'ara resulta que els catalans i els castellans ens assemblem més del que crèiem'.

Aquesta biografia de Candel, amb les seves limitacions, és imprescindible, no tan sols per acostar-nos més al personatge sinó, també, per conèixer a fons una època llarga i ombrívola però amb llums oblidades, i amb molta gent que avui no ens 'sona', gent en ocasions lligada a les parròquies, als bars de barri, metges sacrificats, com els que, en el meu barri, treballaven a Sant Pere Claver. No és ben bé la biografia que m’hauria agradat llegir però és un bon punt de partida i de debat per acostar-nos al personatge, encara que, fins i tot, tinguem d’ell ja un cert coneixement, sempre, inevitablement, parcial. 

En tot cas els centenaris d'escriptors, poetes, periodistes, sovint no tenen la difusió d'altres sectors. De vegades ni tan sols es fan reedicions de l'obra, tot queda molt limitat, lluny de la rellevància que mereix la celebració, amb molt poques excepcions. Esperem que no sigui el cas. En tot cas, al menys, el seu barri, encara que hagi canviat, segurament encara el 'venera', amb excepcions, que sempre n'hi ha alguna. És una sort per a un barri, un poble, comptar amb una figura rellevant i popular, un bon senyal de pertinença, vaja.

BEST SELLERS DEL PASSAT REMOT

 

Morris Langlo West (1916-1999) va ser un novel·lista i guionista australià. Crec que els seus llibres més coneguts, a casa nostra, han estat sobre tot ‘L’advocat del diable’ (1959) i ‘Les sandàlies del pescador’ (1963). El primer em va venir al cap quan, aquests dies, parlaven de la declaració de ‘venerable’ a Gaudí i de la seva suposada futura beatificació. Sobre el segon hi he pensat  amb tot això del Sant Pare i, també, a causa de la realitat actual del Dia del Llibre, tan massificat. 

Avui hi ha molts llibres sobre tot tipus de temàtica, també sobre temàtica vaticanista, però fa anys en sortien menys i alguns d’èxit els llegia tothom, sovint gràcies a intercanvis i manlleus o a edicions econòmiques, d'aquestes que es desmanegaven amb facilitat.

‘Les sandàlies del pescador’ va ser un d’aquests llibres coneguts i comentats per gairebé tothom, per poc que llegís. Més endavant se’n va fer una remarcable pel·lícula, amb Anthony Quinn de protagonista, que va tenir molt d’èxit. Més endavant l’escriptor en va fer una mena de continuació, ‘Els bufons de Déu’ però ja no va ser un llibre tan llegit. Tot va a tongades, modes i tendències.

West va publicar en moltes llengües i va vendre moltíssim. Quan ja era conegut venia més d’un miler de còpies de cada llibre. Els seus llibres s’interessaven per la política internacional i la relació de l’església catòlica amb aquesta política. Va tenir una infantesa difícil, va estar uns anys en un seminari però després se’n va sortir, es va casar i es va allistar, l’any 1941, a la Força Aèria Australiana. 

Va deixar Austràlia el 1955 i va viure a diferents països per retornar al seu l’any 1980. Va ser corresponsal del Daily Mail al Vaticà. Un dels temes recurrents de l’escriptor és sobre si la violència pot ser moralment defensable, fins i tot en casos d’agressió. Hi ha dilemes que sovint no tenen una solució clara. Malgrat els seus èxits i premis no va aconseguir l’acceptació de la crítica literària australiana. Un fet força habitual en el cas dels escriptors que tenen molt d’èxit popular, per cert.

Separat de la seva primera dona, amb qui havia tingut dos fills, no va poder aconseguir l’anul·lació per casar-se amb la segona i va tenir problemes durant molt de temps amb membres de l’església catòlica, tot i que es considerava un catòlic compromès. Va morir als 83 anys, el 1999, a Nova Gal·les del Sud.

‘Les sandàlies del pescador’ es va estrenar en cinema el 1968, dirigida per Michael Anderson i protagonitzada per Anthony Quinn qui, amb aquest i d’altres títols, es va convertir en un actor imprescindible de l’època. Basada en el famós llibre de West explica com un bisbe ucranià, condemnat a treballs forçats en una presó soviètica és alliberat i enviat al Vaticà com assessor. L’anomenen cardenal i quan mor el Sant Pare, de forma sobtada, per una sèrie de circumstàncies atzaroses, es triat com a Papa. El nou pontífex dona de seguida mostres de modernitat. 

La situació mundial es troba a prop d’una guerra nuclear. Xina és víctima d’un embargament per part dels Estats Units cosa que provoca la fam al país. El nou Papa viatja a la Unió Soviètica i intenta imposar la seva autoritat espiritual en favor de la pau. El dia de la seva coronació es treu la tiara i anuncia la renúncia als bens materials de l’església catòlica, per tal de pal·liar la fam del poble xinès, decisió molt ben acceptada per tothom.

Fa amistat amb un teòleg i home de ciencia, d’idees heterodoxes que en alguns casos s’oposen als dogmes catòlics. Malgrat la seva amistat autoritza la censura a les obres del seu amic per part de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. El teòleg avançat mor poc després d’aquests fets, inspirats en personatges com Teilhard de Chardin.

La pel·licula va comptar amb un repartiment de categoría, a més a més de Quinn hi trobem John Gielgud, Vittorio de Sica, Leo McKern, Oskar Werner… Ja podeu suposar que la presencia de dones significatives és minoritaria. La música va ser composada per Alex North i va guanyar un globus d’or.

Amb els anys vam tenir un sant pare que també provenia 'de l'Est' però va ser forá diferent al de la pel·lícula, crec. Això de repartir els bens del Vaticà per tal de pal·liar les misèries encara no s'ha esdevingut, que jo sàpiga.  La pel·lícula s'ha vist alguna vegada per la tele, el llibre no crec que es llegeixi gaire,  actualment.

SOBRE LLIBRES I LLIBROTS

 

El llibre, sobretot el llibre convencional, de paper, és un dels objectes més absurdament sacralitzats, encara avui. Fa anys el llibre era un bé relativament car. Amb poques biblioteques el llibre, en general, s'havia de comprar o, en tot cas, esperar que algú te'l deixés. Amuntegar llibres era una activitat que molts vam practicar en el passat. Els llibres d'èxit es comentaven entre la gent llegidora i es promocionaven a través d'alguns suplements als diaris o en algunes revistes especialitzades. En temps d'escassedat el llibre barat era un mitjà per distreure's i les novel·letes de consum de vegades es llogaven o canviaven en botigues especialitzades.

Avui tot ha canviat. Comptem amb biblioteques on es poden trobar gairebé 'tots' els llibres i la gent hi recorre, en ocasions, perquè ja no li caben els llibres a casa. Recordo la il·lusió que em va fer quan la meva mare es va fer sòcia d'aquell antic 'Círculo de lectores'. També van sorgir llibreries on podies 'remenar' en lloc d'haver de demanar el que volies i prou. El nivell cultural era més minso i hi havia menys gent que escrivia.

Ara sembla que hi hagi més gent escrivint que no pas llegint. Publicar no és difícil, fins i tot, amb una petita despesa, es pot editar un mateix el llibre. Un altre tema és la promoció, cada dia més difícil. L'accés als mitjans per promocionar els seus llibres el té poca gent, moltes vegades gent que ja té relació amb aquests mateixos mitjans. De tant en tant, per motius sovint atzarosos o de sort comunicativa, un llibre es 'posa de moda' i es ven, tot i que, en general, de forma relativament modesta. Hi ha escriptors als quals s'ha donat molt de bombo i d'altres que tot just poden estar contents si en algun indret els dediquen quatre ratlles o quatre paraules. Hi ha escriptors que se suposa que son 'bons' perquè la seva qualitat s'ha publicitat a dojo. 

A la majoria de programes d'entreteniment, més o menys seriosos, en general, avui surt sempre algú que ha escrit un llibre. El nombre de llibres publicats ha augmentat de forma exponencial, parlo, sobretot, dels de narrativa. També els llibres sobre coses que passen o han passat son habituals, aquests son tota una altra història, és clar. He llegit de vegades llibres d'aquests 'de moda' que m'han decebut força, trobo poques coses dignes d'interès. Abans es tenia en compte la versió original, avui hi ha llibres que surten simultàniament en català i castellà. Molts llibres 'de moda' s'obliden aviat. 

Dels llibres del passat, interessants, més enllà de mitja dotzena, poca cosa es recorda. Un senyor que es dedicava a buidar pisos em va dir en una ocasió que els llibres 'pesen molt i valen poc'. Podem trobar llibres de segona mà, restes d'estocs, tirats de preu, a uns quants llocs. Molts llibres s'han de destruir, emmagatzemar és massa car i a sobre, sembla que amunteguen pols. Les cases cada dia son més petites i encara bo si és disposa d'un habitatge propi.

Malgrat una realitat lligada a un mal dels nostres dies, irreversible, l'excés de tot, encara es parla del valor 'absolut' de llegir. El que passa és que es poden llegir moltes bestieses, també. Ara ja no hi ha tanta mania al fet de llegir online, tot i que sembla que el paper encara compta amb la seva mitologia. No serveix de res plànyer els temps modestos del passat remot, les coses son com son. Avui, per sort, es pot accedir a webs d'ocasió on trobar llibres perduts o que ja no s'editen. 

Jo tinc uns dotze llibres editats, de narrativa la majoria. Els primers encara van merèixer alguna ressenya al suplement de l'antic diari AVUI. Els darrers, poca cosa o res. Reconec que sempre m'ha fet il·lusió veure un llibre meu 'de paper' encara que hagi tingut poca sortida comercial. El que passa és que molta gent força més coneguda que jo tampoc no és que vengui gaire. Els mateixos autors es basquegen intentant fer presentacions, falques a instagram, el que sigui, per fer arribar l'obra a més gent. Fer-se famós, ni que sigui una miqueta, per a un gran nombre de gent és 'molt cansat'. El fet és, però, que molta gent vol escriure 'la seva novel·la', de vegades sobre temes suposadament d'actualitat, sovint amb un munt de tòpics ben amanits. Per sort quan ets jove tot és nou i en ocasions ignores les inspiracions i les referències.

Cada dia es publiquen uns cent llibres, a Catalunya tan sols. Una mitjana de més de quatre cada hora. Uns quaranta mil a l'any i segurament sectors com l'autoedició no estan prou comptabilizats. Entre aquest excés és fàcil que quedin moltes meravelles per descobrir. Fàcil i inevitable. 

AURORA BERTRANA I 'VENT DE GROP'

 

L'editorial Ela Geminada ha reeditat aquest 2023 la novel·la Vent de grop, d'Aurora Bertrama. L'any 1967, després de la publicació per part d'Alfaguara, l'autora es planyia del silenci que va envoltar una novel·la anterior, Cendres. Malgrat un cert aperturisme la moral era encara molt rància i sobten els dubtes i comentaris sobre el suposat llenguatge gruixut d'ambdues novel·les, així com la temàtica sexual present a totes dues, avui, tot plegat pot fer riure, és clar.

Vent de grop però, va tenir una bona sortida, tot i les reticències i una mica d'escàndol, fins i tot, de gent de L'Escala sobre el llenguatge i el capteniment dels seus habitants. El que semblava ser una mena de novel·la rosa agosarada va acabar sent una novel·la de la Costa Brava, segurament la primera que ens mostra la transformació del paisatge, de la mentalitat, de la societat, en definitiva. L'autora era una bona amiga de Caterina Albert, que la va encoratjar en tot moment.

El llibre està basat en un fet real però, mes enllà del tema amorós, traspua la sensació de trobar-nos amb un mon a puht de desaparèixer, amb el creixent increment del turisme. La novel·la va interessar el director Rovira Beleta que la va adaptar al cinema el 1970, per promocionar també la carrera emergent de Joan Manuel Serrat. Es va dir 'La larga agonía de los peces fuera del agua' i té molt poc a veure amb la narració original. 

La investigadora Adriana Bàrcia ha tingut cura de la nova edició del llibre i inclou un article molt interessant sobre el llibre i la seva adaptacio al cinema. Bertrana és la primera escriptora catalana que retrata la transició en els costums, el que representa el turisme en aquell moment, detalls com ara l'allotjament de turistes en cases particulars i el desig de canvi d'un jovent amb poques perspectives de futur, més enllà de seguir a la pesca o dedicar-se a fer de cambrer.

La vida i l'època d'Aurora Bertrana son interessants ja que ens trobem amb una dona molt diferent de la majoria, culta i independent, cosmopolita i desitjosa de conèixer el mon convuls en el qual es troba. Aquests dies he estat llegint Vent de grop. Pot ser que l'hagués llegit fa anys i no la recordés. L'argument pot semblar, avui, fins i tot banal, l'autora defuig excessos passionals, en el fons el pescador enamorat el que vol és un canvi de vida al qual, al capdavall, haurà d'accedir amb els recursos propis. Bertrana excel·leix en el llenguatge, en la forma, en el vocabulari, aparentment planer, però elaborat i ric. Els qui ja som una mica grandets recordem aquells temps de les turistes, noies estrangeres 'alliberades', independents, sovint de bon veure, que els nois 'del país' encalçaven de forma insistent i reprimida. El nostre mon va canviar aviat i el turisme hi va tenir molt a veure. 

Aurora Bertrana (1892-1974), la filla de Prudenci Bertrana, va créixer en un entorn privilegiat, considerant l'època. Va estudiar francès, violoncel i va passar per experiències singulars. No m'estenc massa ja que avui, per la xarxa, es poden trobar moltes informacions i referències, i en els seus llibres ella explica sovint experiències autobiogràfiques. Va forma part d'una orquestra de senyoretes i va viure a França i Suïssa. En una actuació a la ràdio va conèixer l'enginyer elèctric Denys Choffat, amb qui es va casar, ja que el casament li permetria estudiar a la universitat i esdevenir escriptora, una aspiració que al seu pare no li semblava adient però que ella tenia des de petita.

Gràcies a la feina del marit va viatjar a Tahití i va poder conèixer la cultura dels polinesis, amb les dones gaudint d'una llibertat sexual impensable en el mon occidental convencional. Amb l'ajuda del seu amic Lluís Nicolau d'Oler, va escriure sis articles, entre 1928 i 1929, per a la revista D'Ací i d'Allà, que després formarien part del seu primer llibre, Paradisos Oceànics, amb fotografies del seu marit. A partir d'aleshores també va publicar a les revistes Mirador i La Nau. La temàtica exòtica i el fet de ser escrits per una dona van fer que el llibre, en publicar-se, s'exhaurís molt aviat.

Un cop acabada la feina del marit van tornar a Marsella i des d'allà Aurora se'n va anar a Barcelona, a veure la família, ja que la seva germana Cèlia havia emmalaltit de tuberculosi. El marit va entrar a treballar a l'empresa Asland i això va permetre a Aurora viure a Barcelona fins la mort de la seva germana, el 1931. Va publicar una versió en castellà dels Paradisos Oceànics, en col·laboració amb el periodista Emili Oliver. 

Va participar en política, per Esquerra Republicana, però en sortir derrotada va abandonar aquesta activitat. Va continuar escrivint, fent conferències i publicant articles de viatges. Durant la República va col·laborar amb un grup de dones per crear un espai on aplegar projectes literaris i artístics. Malgrat la oposició inicial del pare al fet de què es dediqués a escriure van col·laborar tots dos en un nou llibre, L'illa perduda.

L'any 1935,  després de visitar a Madrid els seus amics empresonats, Ventura Gassol i Martí Barrera, va viatjar tota sola al Marroc, experiència que va reflectir al llibre El Marroc sensual i fanàtic. En esclatar la guerra el marit passa a la zona franquista i se separan. Continua amb una intensa activitat intel·lectual i esdevé redactora en cap de la revista femenina del PSUC Companya, on també col·laboren d'altres dones escriptores.

S'exilia a França, a casa de la sogra i les cunyades, però la divergència ideològica va fer impossible la convivència. Passa aleshores per una època amb moltes dificultats econòmiques. Col·labora en tasques a favor dels refugiats i en diferents activitats literàries mentre fa feines diverses. Entre 1946  i 1948 resideix a Prada de Conflent des d'un pot visitar la seva mare, a Andorra, on manté relació amb Pau Casals i Pompeu Fabra.

El 1950 pot retornar a Espanya. Treballarà com a professora de francès i traductora per a l'Editorial Joventut. Més endavant pot tornar a publicar, un dels seus llibres amb més èxit popular és Vent de grop, que tindrà una versió força lliure al cinema. Mor a l'Hospital de Berga el 1974.

L'obra d'Aurora Bertrana és extensa i diversa. Aquest any se'n commemoren cinquanta de la seva mort. El Palau Robert va acollir una exposició sobre ella i son freqüents els articles a l'entorn de la seva personalitat i la seva biografia. S'ha reeditat una gran part de la seva obra aquests darrers anys. 

 

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2018/02/versions-literatura-tendencies-culturals.html

QUAN BALLÀVEM SENSE PREJUDICIS I EL MON PATIA

 

Fa molts anys, quan era jove, em meravellava la capacitat de la gent saberuda i brillant per establir relacions intel·lectuals entre les coses. Amb el pas del temps m'he adonat de què el mèrit de gran part de la nostra suposada saviesa acumulada no té cap més explicació que el pas del temps, allò de què el dimoni sap més per vell que per dimoni, vaja. Més enllà del tema intel·lectual, tan sols en viure, qui més qui menys acumula saviesa, cultureta, dites populars, coneixements absurds, records que sovint tenen poc a veure amb la realitat objectiva. Experiència, vaja. L'experiència serveix per a poca cosa, quan la podries aprofitar ja ets vella, si és que has pogut arribar a una edat avançada.

He acabat fa poc aquest llibre de Leila Slimani. Vaig tenir un mal començament amb ella que té poc a veure amb la seva excel·lencia narradora, vaig entomar sense saber de què anava el seu Goncourt, va guanyar també l'atzarós premi Llibreter i, per a més inri, el va haver de compartir amb un d'aquests autors de culte nostrat amb qui no connecto.

Chanson douce, el llibre premiat, com molta gent ja deu saber, està inspirat en un fet horrible, 'real', l'assassinat per part d'una mainadera de dos infants dels quals tenia cura. El fet d'origen va passar als Estats Units, Slimani ho trasllada a França. Fa anys, molts, corrien brames diverses sobre mainaderes assassines, moltes eren llegendes urbanes i, en aquell temps, la culpable acostumava a ser una mena de hippie drogada, sempre una dona, és clar. De coses d'aquest tipus n'han passat perquè els humans hem d'admetre que el costat fosc emergeix per on menys s'espera, fins i tot pares o mares han assassinat criatures per venjança, ressentiment o bogeria, qui sap. En el cas del llibre i del fet real la mainadera és d'origen immigrant, per cert.

No m'agraden, en el present, les narracions d'aquest tipus. No cal dir que odio els programes sobre crònica negra real, cada dia més nombrosos i promocionats i que sempre, des de temps ancestrals, han comptat amb seguidors encuriosits. Vaig llegir el llibre en diagonal i em vaig oblidar de l'autora. Un error. No fa gaire algú em va dir que Vargas Llosa era un autor molt dolent, tan sols s'havia llegit, i a mitges, un llibre seu, el pitjor que podia triar. Aquestes coses passen. 

Mireu com ballem té força elements autobiogràfics, és el segon d'una trilogia inacabada, falta el tercer, i és una d'aquestes històries familiars en les quals la vida individual es barreja i es veu afectada per la història, per la política... Tot i ser una mica irregular m'ha agradat força i tornaré a llegir Slimani, segur. L'autora és una noia de casa bona, franco-magrebina, intel·ligent, brillant i bonica. No entro en detalls, per internet, avui, es troba tot. El títol del llibre, al qual fa referència la fotografia de la portada, mostra el contrast entre un jovent que balla, modern i feliç, i aquesta fotografia de l'inquietant Hassan II contemplant el panorama. 

I és que a través dels personatges la novel·la ens planteja la incomoditat d'haver-te divertit, de jove, sense manies, amb l'esperança de que tot milloraria a nivell universal, mentre la misèria, la violència i un munt de malvestats ens envoltaven, algunes de ben aprop. Avui m'he tornat a mirar el documental sobre Montserrat Roig, 'L'hora violeta'. Sense voler fer comparacions odioses Slimani m'ha fet pensar en la Roig en molts aspectes, bonica, brillant, de casa bona, i lligada a un país encara dictatorial en molts aspectes. Les classes privilegiades, en temps difícils, en molts casos 'prenen consciència', sense renunciar del tot al seu estatus, i acaben per adoctrinar les masses, fins i tot. De vegades, ai, fins i tot contribueixen a empitjorar la seva situació amb tantes bones intencions. Montserrat Roig no va poder acabar de madurar ni va poder arribar a vella, però els seus darrers articles ja mostren com mira la realitat d'una altra manera. Malauradament va morir de forma prematura i no sabem com hauria evolucionat, tan sols podem especular i prou.

Més oblidada que Roig, no tan ben plantada, però amb un gruix intel·lectual remarcable, vam tenir la Capmany. La conversa entre Roig i Capmany, en aquell inoblidable 'Personatges' és per tornar a escoltar de tant en tant. A la tele, a la poca tele en català d'aquells anys, es feien coses d'aquesta volada. La Capmany, en algun moment, parla d'això d'anar a ballar, de com es va alegrar, malgrat haver vençut Franco, del final de la guerra, 'podíem anar a ballar', comenta. I vam poder anar a la universitat que, malgrat ser 'espanyola' comptava amb figures de pes, molt interessants, encara que incomodi recordar-ho. 

Hi ha una esquerra austera i dogmàtica que, com els capellans carques, defuig el ball i d'altres francesilles. Algú, segurament un home, feia broma durant la transició amb les 'monges de la revolució'. Una de les altres entrevistes que sempre he recordat és la que Roig va fer a Núria Espert i l'admiració que li va provocar, en el cas de l'actriu, el paper del seu marit, que es va dedicar a potenciar, amb èxit, per cert, la feina de la dona. Un fill de la Roig, en algun moment, com de passada, comenta, en relació a les absència de la mare 'per feina': 'el pare no vivia amb nosaltres...' No n'haig de fer res de les organitzacions domèstiques de la progressia però el comentari em va sobtar. No hi vivia ni tan sols quan no hi era la mare?

En les vides i miracles dels personatges nostrats, encara més si ja no son entre nosaltres, hi ha com una dèria de fer-los quedar bé sigui com sigui. De Roig i Capmany encara en vam saber algunes coses relatives a amors i desenganys però, pel que fa als homes-patum de la cultureta jo pensava, quan era jove, que devien ser asexuats. 

Del Marroc del passat, del temps de la indepedència, del qual en sabia poca cosa, ens en parlava una monja de l'escola que hi havia estat molt joveneta. Encara devia estar traumatitzada i, en ocasions, per poder saltar la classe de mates, tot i que s'ha de dir que explicava molt bé la matèria, la incitàvem per tal que ens comentés violències diverses d'aquell temps, les monges tenien escoles per allà. D'adolescent es viu en una estranya inconsciència i, afortunadament, en moltes ocasions, no es perden les ganes de ballar. La meva mare s'ajuntava amb gent jove de l'escala, quan venien a bombardejar, en lloc d'anar sempre al refugi, i també ballaven força. Amb la maduresa i la vellesa les tragèdies ja resulten reals, terribles, inexplicables, siguin individuals o col·lectives. Quan passen tragèdies col·lectives es parla sovint de les criatures afectades però a mi, per edat, em fan més pena els vells i les velles que, ja de cara al ponent, han hagut de constatar en directe que moriran, amb alguns dels seus descendents, de forma violenta en un mon pitjor que aquell en el qual, potser, ballaven esperançats i optimistes.

RETROBAR LA VIDA

(Ressenya publicada per l'escriptora Sílvia Romero al blog cultural Llegir.cat)

D’uns anys ençà els lectors tenim una cita, gairebé amb rigorosa periodicitat anual, amb l’escriptora Júlia Costa (Barcelona, 1948). Enguany l’obra publicada és un recull de contes: Velles postals acolorides a mà (Stonberg Editorial). Costa, que al llarg de la seva trajectòria ha rebut diversos premis i reconeixements per la seva obra, tant en el camp de la novel·lística, com de la narrativa breu i de la poesia, compta en el seu haver amb un guardó ben destacable: la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona (2020) en reconeixement de la seva tasca històrica i veïnal. No en va, forma part de l’associació Tot Història i de l’entitat CERHISEC, dedicada a la investigació i difusió de la història del barri barceloní del Poble-sec.

I és precisament en aquest barri del Poble-sec on transcorren gran part de les narracions que trobem a Velles postals acolorides a mà, tot i que no és l’única ubicació. Entre d’altres espais cal assenyalar que, els qui són seguidors d’aquesta autora, també reconeixeran els paratges d’Userda, el seu microcosmos de ficció literària. El recull aplega vint contes que han estat escrits en èpoques diferents de la vida de la seva autora. Alguns d’ells han estat publicats amb anterioritat en revistes literàries i culturals o en reculls d’autoria compartida, però n’hi ha que són inèdits. Dins del primer grup també cal remarcar que trobem gairebé una desena de contes premiats en algun concurs literari.

Precisament el primer relat, Un pis qualsevol, va guanyar el Premi de narració històrica Francesc Candel, 2003. En ell ens situem en un pis qualsevol de l’esmentat barri barceloní del Poble-sec i copsem tots els canvis polítics, socials i històrics en conèixer els diversos propietaris que ocupen aquell habitatge. La Història, en majúscula, i les petites històries humanes passen per davant nostre en un ampli ventall d’anys, des de 1904 fins a 2002.

En aquest sentit cal comentar que, si volem assenyalar un eix temàtic que unifiqui aquestes narracions, hi ha una matèria que amara el contingut del recull: el pas del temps. I és a partir d’aquesta idea que anem descobrint, conte rere conte, molts dels conceptes que formen part de l’univers literari de Júlia Costa: els silencis i secrets, les relacions interpersonals i veïnals, els records i la memòria, la família, la immigració… Tot plegat acompanyat de petites dosis d’humor, pinzellades iròniques que desperten el somriure o que, senzillament, mostren la possibilitat de viure unes situacions determinades des d’una altra perspectiva.

Hi ha contes que ens recorden rondalles, d’altres que presenten una intriga amb aires de thriller… També n’hi ha que s’alineen en el gènere del costumisme, o de les sagues, o de la crítica social. L’important és que de tots ells en surts, després de la lectura, amb la sensació d’haver viscut una mica més. En definitiva, en aquestes històries retrobem la vida, amb els seus enigmes, les seves complexitats i les seves sorpreses.

https://www.llegir.cat/2023/12/critica-velles-postals-acolorides-a-ma-de-julia-costa/

DIVAGACIONS SOBRE LECTURES I TENDÈNCIES

 

Fa molts anys, en una escola d'estiu, vaig seguir un curs sobre literatura catalana, amb diferents intervencions molt interessants. Alguns dels que hi intervenien avui son coneguts o mig oblidats. El pas del temps dona al coneixement assolit, sovint de forma atzarosa, una estranya perspectiva. Un dels professors, tots eren joves, de la meva edat, més o menys, però 'universitaris', cosa que els situava en un graó superior dels mestres de base, va comentar, sobre alguns aspectes de la història de la literatura catalana, que en aquest tema moltes coses funcionaven com la borsa, pujaven i baixaven. Algú, de tant en tant, per motius estranys, esdevenia un 'clàssic' i aleshores, es llegís on no, ja passava a un nivell diferent.

Una professora ens va fer un panegíric de Monzó, aleshores poc conegut, era la modernitat, superava en molts aspectes, literaris i expressius, la tèbia i fluixa generació dels seixanta, exemplificada en Montserrat Roig, autora que feia, com qui diu, quatre dies, m'havien lloat en d'altres cursos i cursets. Feia poc que havia esclatat Rodoreda, sobretot amb La plaça del Diamant però els experts de culte no n'eren, encara, devots, i tan sols en lloaven les narracions breus.

El poeta canònic, Espriu, ja es començava a qüestionar. Durant uns anys havia assolit una transversalitat interessant, es llegia en les altres esferes i als centres parroquials. Sagarra, tan popular i immens, era ja una vulgaritat. Estava passant una mena de moda que comptava amb autors que havien retornat de l'exili i que escrivien sobre la guerra civil. No era tan fàcil, com ara, llegir segons què. T'havies de comprar el llibre o aconseguir que algú te'l passés, no hi havia l'actual xarxa de biblioteques ni el mercat de segona mà online. Allò de la generació sense novel·la era una mena de pes que anava minvant.

Ara es poden copsar els cànons vigents quan vas a xerrades sobre el tema literari o mires allò que es recomana i facilita als clubs de lectura. Quan un llibre -o una pel·lícula- que van començant sent de culte agraden de forma espontània a tothom perden pes específic i allò que t'havia recomanat un expert et diuen que està sobrevalorat. Sempre hi ha mandarinatges, acadèmics, editorials, revistes suposadament de pes online, que promocionen unes coses i n'obliden i ignoren unes altres. Això permet que, passats els anys, redescobreixin algú a qui no van fer cas en el seu moment. 

No és fàcil l'autonomia crítica personal, tot ens condiciona, ens agradi o no. Al menys, a mi. Parlo de literatura però tot plegat s'esdevé en molts àmbits, és clar. Hi ha qui et mira malament si dius que no et fa el pes 'tot Gaudí', 'tot el Romànic, 'tota la Rodoreda'. I avui, ai, si dius que autores de culte ràpid, com Solà, no t'agraden, et miren amb commiseració, els experts. Llegir tampoc és imprescindible, llegir llibres, vull dir, de fet tot el dia llegim, de tot i en qualsevol estri. I 'llegir llibres', en molts casos, se suposa que és llegir narrativa. 

Tot plegat podria generar debats encesos però això no sol passar. En tots els mons culturals hi ha capelletes que es donen suport mutu i gent que té més accés als mitjans que no pas uns altres. L'escolarització massiva ha propiciat que augmentessin els escriptors, més que no pas els lectors. M'he adonat de que fins i tot el més savi, més culte i més lector ignora molt més del que sap, cosa lògica, considerant el volum existent. 

En tot cas, tothom pot llegir el que li sembli, fins i tot no llegir. Amb això de la manca de comprensió lectora em piconaran aquest curs les pobres criatures amb activitats que son reinvencions de la sopa d'all, quan jo crec que és el sistema progre escolar allò que ha perjudicat el tema. Fa uns dies algú es queixava en un diari de què els infants tinguin accés a contes masclistes i paternalistes com 'La Ventafocs'. Adoctrinar, més aviat intentar adoctrinar, els infants, és relativament senzill. Que em vulguin adoctrinar a mi, que ja soc grandeta, cada dia m'empipa més.

En els feliços temps de la EGB feiem llegir a l'alumnat més grandet llibres 'juvenils' d'aleshores, molts dels quals amb una intenció, declarada o amagada, educativa, carrinclons la majoria. Per darrera l'església molts s'empassaven Stephen King, cosa que una part del professorat, els mentalitzats, consideraven un desastre. Educar, en molts casos, potser de forma inevitable, és adoctrinar. I no, que els pares llegeixin no vol dir que els fills surtin llegidors, al menys no és cert de forma general. 

PASSEIG MASSA ASSOLELLAT PEL MOLL DE LA FUSTA

 

Ahir vaig anar al Moll de la Fusta amb una amiga, l'escriptora Montserrat Galícia. Com que ja soc grandeta cada any, quan hi torno, enyoro l'època ja oblidada en la qual es va començar a celebrar a les Drassanes, on no calia agafar una insolació, tenies espai còmode per seure i la mostra defugia la novetat incondicional. Les novel·les, per exemple, estaven col·locades per ordre alfabètic dels autors i autores i no per editorials. Hi trobaves perles oblidades, fons editorials esgrogueïts, els llibres s'aplegaven per gènere i temàtica. 

Les coses han canviat molt, avui tot ha de ser novetat, amb poques excepcions. Hi ha petites editorials que no van a la Setmana per l'esforç i despesa que representa i també hi ha autors i autores molt bons que no estaran mai promocionats enlloc. Moltes editorials petites han de compartir espai com poden. El consum cultural frívol sempre ha existit però ara ja em fa angúnia, tot plegat. En el cas d'algunes autores no mediàtiques o que no surten mai per la tele, en demanar algun dels seus llibres em van dir, i crec que de forma prou justificada, que en aquests casos tan sols tenien les novetats.

Malgrat tot hi torno cada any, sovint més d'una vegada, el Moll el tinc relativament a prop de casa, és un dels indrets habituals dels meus passeigs tranquils. A dins del recinte hi ha poques ombres, pocs seients, hi manca algun espai de bar còmode i fresc i encara gràcies, que diuen. Hi fan presentacions diverses, amb èxit notable, tot i que irregular. El llibre encara està magnificat com un objecte de culte relatiu, tot i que molta gent ja no en compra o ho fa molt de tant en tant, al capdavall, em va dir algú, a casa no hi ha lloc i a les biblioteques ho trobes tot. 

Jo llegeixo en digital, online i en llibre convencional de paper. Compro llibres, crec, per damunt de la mitjana però també tiro de biblioteca. Hi ha llibres dolentíssims i molta mediocritat però admeto que sempre pots trobar coses molt interessants. No pensava comprar res però al final vaig canviar d'opinió i me'n vaig quedar dos de Sidillà, Els misteris d'Itàlia, del Buzzatti, i la biografia del Jaume Arnella, per imperatiu generacional. Sidillà fa unes edicions acurades, molt boniques, i té un fons divers, interessantíssim. 

Entre la poca literatura ebrenca que em vaig ensopegar vaig veure que Montserrat Boldú havia publicat un llibre de narrativa, Amor en blau i negre, premi Sebastià Juan Arbó. Boldú és una poeta molt interessant, que també ha escrit literatura infantil, vaig coincidir amb ella en algunes de les presentacions de les antologies de Poetes de l'Ebre. 

Malgrat que vam estar a punt d'agafar una insolació m'alegro de què la fira no patís una tamborinada inesperada, cosa que, en aquesta època, també seria possible. En això de la literatura el nombre de producció s'ha intensificat exponencialment, hi ha més gent escrivint que no pas llegint, i encara bo que per internet pots trobar referències sobre autors i llibres d'aquests que no surten a la tele ni son a la primera fila dels taulells o als aparadors de les llibreries, grans i petites. Sempre deu haver estat una mica així però avui estem immergits en la cultureta de l'excés i la novetat. La mitjana d'edat dels autors i autores que es promocionen també seria un tema a debatre, això de l'edatisme funciona a molts nivells. Per sort, tot i que també reduïda en comparació amb el passat, per la Mercè tindrem, suposo, la Fira del Llibre d'Ocasió, antic i modern.

DIVAGACIONS INTEL·LECTUALS AL COSTAT DEL VENTILADOR

 

Una de les coses que més et sorrprenen quan passen els anys és com tantes coses que semblen importants i indiscutibles responen a modes i tendències que passen i es transformen. No son tan sols els polítics els que diuen blanc i després diuen negre, és una manera de fer plenament humana. La incoherència i la contradicció son habituals en molts àmbits i he comprovat com la gent s'empipa si l'enfrontes amb la seva incoherència. Com va puntualitzar aquella senyora d'Extremadura, no t'han mentit, han canviat d'opinió. 

La mort de Kundera, que ja tenia una edat, ha provocat una rastellera de lloances sobre un autor que va tenir el seu èxit mediàtic fa anys, una companya de feina em va passar 'La broma' i 'La insuportable lleugeresa de l'ésser', no em van desagradar però tampoc no en tinc un record gaire especial. Recordo que Benet i Jornet, en aquell temps, feia broma sobre el llibre de moda i en algun lloc el va titllar de 'La insuportable pesadesa del plom'.

Sempre surten novetats editorials però hi ha qui pensa que amb aquestes desaparicions d'autors del passat recent quedem orfes de la gran cultura i cultureta. Malgrat això de tant en tant es promocionen nous valors indiscutibles. Fa uns dies una persona, una dona prou lectora, em va preguntar la meva opinió sobre un llibre d'una d'aquestes autores joves del país, que han anat publicant aquests anys i han estat molt ben promocionades. Li vaig dir, en confiança, que a mi no em feia gens el pes cosa que crec que la va consolar car li havia semblat un rotllo, el llibre en qüestió, premiat i lloat de forma gairebé hiperbòlica. No menciono l'autora en qüestió perquè en general, molta gent pensa que opino d'aquesta manera perquè jo no he triomfat, que potser també, soc humana. Aquesta persona em va preguntar així mateix que em semblaven aquests cursos d'escriptura que han proliferat, a bon preu. Li vaig dir el que crec, que el millor curs d'escriptura és llegir molt i de tot. 

DONES DE LLETRES DEL POBLE-SEC, XERRADA-COL·LOQUI

 

REFLEXIONS ESFILAGARSADES SOBRE LLENGÜES, PARLES I PROFECIES APOCALÍPTIQUES

 

Mentre els ortodoxos de les llengües oficials i l'ortografia immanent ens piconen amb dogmes la vida va per una altra banda. Fa uns dies que veig per tot arreu això de la mid season, es veu que a banda de les rebaixes del gener ara se n'han inventat unes altres de mig temps o, com deien en el passat, d'entretemps. Moltes coses es posen en anglès, avui, algunes tenen una lògica, d'altres responen a la papanateria moderna però, compte, les coses més rares acaben per ser sagrades i habituals. En això del llenguatge cadascú, segons la seva generació, creu que determinats mots o expressions son de tota la vida, però no és limita el terme temporal de la vida a la qual es fa referència.

De fet, ningú m'ha sabut explicar mai bé què és una llengua, un idioma, que és la cultura o què és l'art. Tan sols cal cercar definicions per comprovar que no se sap i que totes les explicacions queden coixes o incompletes. Moltes vegades aquests mots van lligats a les nostres dèries, a les nostres passions o al nostra imaginari cultural, fomentat pels suposats experts, als mandarinatges que imposen a la seva manera el que toca i cal. I, en molts casos, a la política, al patriotisme, al nacionalisme que sigui, ja que sembla que, com de colesterol, n'hi ha de bo i de dolent. El bo és el meu i el dolent, el dels altres.

Estic llegint un llibre d'Olga Merino, escriptora que no coneixia fins que no em van caure a les mans aquests extraordinaris cinc hiverns que va passar a la Rússia de la descomposició. Tot i que avui tinc més tirada a aquests llibres que es mouen en un gènere inclassificable, entre la crònica personal, la referència històrica, l'evocació literària i moltes coses més, que son periodístics però van molt més enllà, algú em va recomanar les seves novel·les, sobretot La forastera, que crec que és la darrera. Més enllà de l'argument narratiu, que no explicaré, m'ha interessat molt com fa servir la llengua, el castellà en aquest cas, he retrobat mots que feia temps que havia oblidat i he hagut de tirar de diccionari, cosa que feia molt de temps que no em passava i que, per a mi, és un repte i un plaer lector. 

La història de les llengües i els dialectes és de les més tergiversades i enganyoses que ens han imposat. Cada dia llegeixo disbarats diversos sobre el tema, poc fonamentats. Però, què hi farem, fins i tot un savi nostrat i indiscutible va relliscar amb allò de la xiruca. S'ha fomentat una divisió, avui una mica en crisi, sobre allò correcte i allò que no ho és i una mena de dèria a evitar suposades contaminacions, en el nostre cas català amb el castellà, és clar, quan a la vida real tot conviu i es barreja, fins i tot l'anglès d'estar per casa que, millor o pitjor, es va imposant a tot arreu. Per sort, una gran professora que vaig tenir a la meva prehistòria vital, Coloma Lleal, poeta, em va explicar que no hi ha bo o dolent, en aquest tema, sinó adient o no al context. 

Vivim en temps tirant a apocalíptics, tothom ens espanta amb tota mena d'amenaces sobre un futur que no podem conèixer, ni tan sols sospitar. Com que tot està tan malament potser pagaria la pena aturar la tendència procreativa però, per molt que minvi, es manté, acomboiada amb tota mena d'invents per tenir fills de formes diverses, impensables fa anys, o per recórrer a les adopcions internacionals. L'infern està empedrat de bones intencions i tot pot generar, i genera, negoci a dojo. 

Sobre la llengua també es cau en l'apocalipsi, les llengües, com tot en aquesta vall de llàgrimes, tenen inici i final i s'extingiran i transformaran, això sí que ha passat sempre. Anava a escriure que no es poden posar portes al camp però avui ja queden pocs camps, al menys pels nostres verals. La nostàlgia per un passat que reinventem quan envellim no ens deixa veure el present i les seves virtuts i tot torna a ser pecat, començat per les xarxes, la tecnologia i els imprescindibles i meravellosos mòbils actuals, que em semblen un miracle del progrés. Un personatge de Ruth Rendell diu en algun moment que si poses un peu al passat i un altre al futur et pixes al present. Perdoneu la grolleria però em sembla un comentari molt gràfic. I això també val per al llenguatge i per al que sigui.

Darrerament llegeixo menys novel·la i molts llibres de l'estil dels Cinco inviernos, això també va a tongades, però crec que en l'àmbit narratiu, sobretot, es publica molta palla ben promocionada i tens moltes decepcions. La gran majoria de persones conegudes fan alguna novel·la, que ja tenen promocionada de bell antuvi, és clar. També es publiquen coses extraordinàries, molt ben escrites, però el problema és saber-ho i accedir-hi. I, per altra banda, tot son gustos i moments vitals. 

Quan t'ensopegues amb algú que escriu molt bé, en una llengua que pots copsar sense problemes, cosa que, en el meu cas, es limita al castellà i al català, com en el cas de Merino, xales a fons. Per no perdre el poc francès que vaig aprendre a escola, he encarregat un llibre de Marc Fumaroli, en versió original, Quan Europa parlava francès. Els francesos encara enyoren aquells temps en els quals fins i tot els modernillos russos parlaven en francès a la fillada, com ens explica Tolstoi en alguna novel·la de gruix i en els quals fins i tot la gent humil deixava anar alguna gavatxada de moda. Per cert, avui no s'entendria tant com abans una dita que feia m'he comprat un llibre de Tolstuà al carrer Aribó.

Sobre les rebaixes d'entretemps, aviat faran rebaixes tot l'any, amb el motiu que sigui. Obvio el tema, encara més ximplet, dels black fridays i la resta. A revoire, que deia Voltaire, tanca la porta que fa aire. No se si parlant la gent s'entén, però és molt complicat, la veritat.