He escrit en diferents ocasions aquí i en d'altres indrets sobre el que representa i ha representat el teatre Romea. Aquest dilluns vaig assistir a la conferència que va impartir Lluís Permanyer amb motiu dels cent cinquanta anys d'aquest espai el qual, si fóssim més agraïts, hauria de ser reverenciat de forma gairebé sagrada per tots els barcelonins. Al blog Llegir en cas d'incendi podeu llegir la ressenya que he fet sobre aquest acte. Permanyer sap molt i molt sobre la ciutat però he de dir sense recórrer a la falsa modèstia que moltes de les dades i anècdotes que van passar per la xerrada ja les coneixia, una es fa grandeta i va aplegant una mena de saviesa acumulativa de la qual sovint no n'és massa conscient.
El passeig permanyerià per la història d'aquest teatre tan estimat em va fer adonar d'un fet que oblidem si no mirem les coses des d'una certa perspectiva: el lloc va passar per alts, baixos, crisis, castellanitzacions, ideologitzacions i problemes diversos, com gairebé passa a tot arreu. Ara ha recuperat una certa estabilitat però hi trobo a faltar més referències als èxits antics, amb motiu d'aquest aniversari hauria estat bé recuperar algunes de les grans fites del passat. Bé, no demanem tant. De vegades demanar massa ens oculta les fites aconseguides. Perdoneu la grolleria però recordo que en una novel·la vaig llegir quelcom com que si poses una cama al passat i una altra al futur t'acabes pixant en el present. Sento no recordar l'autora de la cita tot i que crec que era Ruth Rendell.
Una de les grans injustícies històriques, relacionades amb el món de l'escena, és l'oblit en el qual tenim grans figures, actors, directors, autors, empresaris. En aquest cas un dels més evidents és el de la gran parella Maria Vila i Pius Daví i si ho comparem amb la magnificació de gent com la Xirgu, que hi van treballar durant poc temps, encara és més evident. Fa anys, uns quants, a les parets del Romea hi havia la reproducció d'unes entrevistes amb gent com Sagarra i Maria Vila. No sé què se n'ha fet. La parella i aquest autor van protagonitzar la represa del teatre català, amb moltes dificultats, ja en els anys quaranta, fet que com va remarcar Permanyer no s'ha valorat prou ni com calia, en comparació amb d'altres com ara l'aparició de la Nova Cançó.
Sagarra també ha estat sovint mal entès, menystingut i oblidat i en el tema hi ha un gran doll d'enveja, evident o subliminal. Crec que en certa manera passava també amb Rusiñol. Si diuen que Riba fins i tot li envejava a Sagarra l'alçada i el físic i no és pas que Sagarra fos Cary Grant! Quan es munta -bé- un Sagarra, la cosa funciona, de la mateixa manera que quan es munta bé un Guimerà. El que passa és que es va perdent la petja en això de dir bé el vers o de vocalitzar de forma adient i de vegades es volen arranjar els finals. Vaig ironitzar en el cas del canvi en el final de Maria Rosa que va fer De Mille, però aquí fan a l'inrevés, els finals feliços es matisen de forma arbitrària, ho vaig veure en una trista versió d'El cafè de la Marina, al Nacional i en un altre de L'Hostal de la Glòria, al mateix Romea, quan era el flamant Centre Dramàtic de la Generalitat.
La història del Romea va lligada al gust popular, amb algunes espurnes elitistes no reeixides del tot. Capri també va ser objecte de malediccions intel·lectuals però el poble s'ho passava d'allò més bé amb ell i avui s'ha revaloritzat fins i tot per part dels savis mandarins de la cultureta. Espero que aquests cent cinquanta anys de vida del meu estimat Romea tinguin una mica més de ressò del que estant tenint però, hi ha tantes distraccions diverses per aquest món de l'oci nostrat!!!
Bon dia Júlia, bones cites sobre els savis mandarins de la cultura i estupendes fotos, són precioses.
ResponEliminaMoltes gràcies i una forta abraçada, últimament no tinc gaire temps per contestar a tots els blogs que segueixo i m'agraden, però sempre et tinc present.
Un petó i gràcies.
Lo expresas tan bien que no hace falta puntualizar , ni añadir ni pedir aclaraciones sobre algún punto no entendible.
ResponEliminaParticularmente me agradaría hablar con el Sr Segarra para preguntarle sobre alguna cosa de la historia de la ciudad. Pienso que el Sr Permanyer sabe mucho, pero se repite en demasía, y que el Sr Segarra sabe mas por lo que calla que por lo que habla.
Salut y gracias por el artículo y las fotos, que alguna no las había visto.
També vaig anar a la xerrada del Permanyer, però com que vaig sortir corrents en acabar, no ens vam veure.
ResponEliminaHi vaig anar per veure si es deia res de nou, però tot era vell i conegut, cosa de la qual me n'alegro perquè la setmana que ve podré explicar un parell de coses. Una d'elles totalment inèdita.
Ja n'hem parlat més d'un cop de la tristesa d'aquest teatre català que menysté els Sagarra, Rusiñol i Guimerà perquè els associa a la antimodernitat quan això no és cert. Fins i tot, a vegades es vol ser tan modern que s'acaba sent provincià.
Cal coneixer les obres de teatre català que van divertir i entretenir els nostres besavis encara que sigui per deixar-les al lloc que els correspon. Som un país d'acomplexats amb remordiments de provincians i és precisament això el que ens fa provincians. Lectures i relectures crítiques des de la informació -amb canvis de finals explicats si cal- és el que pot aportar aquest 150 aniversari, si hi ha volutat... No fer-ho és amputar la nostra història i desvirtuar-la.
ResponEliminaMª Trinidad, la tercera és del teu blog, he, he, l'he manllevat. Les altres dues també les he trobat per aquests móns virtuals.
ResponEliminaMiquel, jo me refería a Sagarra padre, claro. El hijo también sabe mucho, cierto.
ResponEliminaPermanyer ha sido durante años una especie de cronista oficial pero él mismo ha rechazado ese reconocimiento en muchas ocasiones, en cada época hay personajes de ese tipo, memorialistas urbanos o rurales. Hoy, con la cantidad de informació que existe y a la que podemos acceder quién lo desee puede saber tanto o más que cualquier especialista, de eso se quejan incluso los médicos, no es fácil aceptar que todo se relativiza.
Enric, aquí a Catalunya es cau sovint en això del provincianisme avantguardista, per desgràcia, n'he vist de tots colors.
ResponEliminaM'imagino que Permanyer va fer el que li van demanar, en tot cas vaig percebre que el públic -amb molts actors i gent del sector- li reia gràcies sobre anècdotes diverses que jo em pensava que ja eren més conegudes que el tebeo.
Espero amb candeletes la teva crònica sobre aspectes inèdits del Romea, em sembla que n'hi ha uns quants.
Galderich, passa amb la literatura però també amb la pintura i amb moltes coses més, aquests dies a l'exposició de Pissarro pensava en això, va tenir sort de ser francès, no li trec mèrit però els nostres són poc coneguts, menystinguts i infravalorats apart de les tres o quatre patums sobre les quals caldria reflexionar a fons, també.
ResponEliminaA més, Galderich, tota aquesta literatura popular, teatral o no, ens mostra com era la societat aquella, més enllà dels molts tòpics recurrents que ens la idealitzen.
ResponEliminano he estat mai al Romea, ja saps que la meva experiencia teatral és molt minsa. Ara, l'altre dia vaig baixar a Barcelona a acompanyar a un amic a fer una gestió i mentre esperava, va passar Lluís Permanyer.
ResponEliminaFrancesc, no m'ho puc creure, a la teva edat, et volia donar la clau d'or de la ciutat de Barcelona però m'ho pensaré...
ResponElimina