CONVIDATS PRUDENTS I CONVIDATS ARRAUXATS, LA TELE I LES TERTÚLIES

Dissabte vaig llegir un breu article, a les pàgines acarbassades de La Vanguardia, i a la secció Teleespectador, escrit per Joaquín Luna. Recordava el periodista la famosa anècdota protagonitzada per Paco Umbral en un programa de Mercedes Milà, quan l'escriptor es va empipar i va exclamar que allà hi havia anat a parlar del seu llibre i que, en cas contrari, tocava el dos. Era l'any 93, Umbral ja és mort, la Milà va dedicar-se a programes més rarets i el temps ha fet que aquella situació esdevingués gairebé una facècia del rector de Vallfogona. El senyor Umbral es deia Pérez Martínez i les seves atzagaiades i excentricitats van fer que s'oblidés una mica la seva bona feina d'escriptor innovador i original. Aquella exclamació es va considerar de mal gust, una boutade extravagant. Luna, a l'article, amb fina ironia, el reivindica i li dóna de forma retrospectiva la raó, en constatar que és molt freqüent fer anar gent a tertúlies o programes diversos, a parlar de la seva obra, i després també resulta molt habitual no fer-los punyetero cas.

En concret, l'articulista fa referència al pas del periodista Fernando Onega pels platós promocionals a causa de la publicació del seu llibre sobre Adolfo Suárez. Com que Onega és un senyor educat, prudent i ponderat, es limita a callar quan els de la colla tertuliana prenen una i altra vegada la paraula per tal d'explicar les seves aventuretes transicionals sense deixar ficar cullerada al convidat que esdevé convidat de pedra. Luna es pregunta per què conviden algú si després parlen tots menys ell, en aquests esdeveniments quotidians que senyoregen els espais televisius en aquests darrers anys. Passa el mateix a les tertúlies sobre temes esportius, futbolístics més que res. Copio un fragment que em sembla molt interessant i divertit: Hi ha una desfiguració del periodisme que, en certa manera, reforça el tòpic que som una mica impresentables: podríem tenir Jesucrist en un plató i algú l'interrompria per explicar que una vegada va caminar sobre el mar Carib...

És una sort que l'autocrítica sobre la professió vingui d'un perodista, quan això ho he manifestat des de fora m'han explicat els problemes dels joves d'ara dedicats al tema, contractes escombraries, excés d'aspirants a les feines... A mi també em sap greu llegir o escoltar coses en contra dels mestres, és natural. Però és cert que el periodisme d'avui és autocomplaent, les estrelles no són els entrevistats sinó els entrevistadors que gosen opinar sobre el que l'altre diu sense manies, contradir-lo i el que toqui. Els tertulians, imprescindibles, es divideixen entre els tertulians habituals i els esporàdics. Els habituals que ja són, com qui diu, a casa seva, opinen de tot i en tot moment i els convidats i els esporàdics acaben fent bonic i fent moixoni.

Si jo tingués un llibre per promocionar, ho admeto, potser aniria on em convidessin encara que no em fessin ni gota de cas, tots som humans (suposant que em convidessin a algun lloc d'aquests, que és molt suposar). Però resulta patètic comprovar com algú t'ha dit que va al programa de nosequí, entusiasmat, i després has mirat l'espai i si ha tingut deu segons de glòria ja és prou. Això sobretot, a la tele i a les ràdios de més audiència, és clar, que és on fa més il·lusió anar a la gent. Els convidats ocasionals no tenen grapa ni geni per interrompre sense vergonya, acaben silenciosos i tranquils, resignats al seu paper, encara que apleguin prou mèrits com per omplir l'espai amb coses més sucoses que no pas les anècdotes dels de sempre.

Ben segur que tothom recorda l'enyorat programa sobre llibres del senyor Manzano, que, pel meu gust, va començar a perdre pistonada en passar d'una cadena petita a una de més audiència mediàtica. De vegades entrevistava un escriptor sobre un llibre en concret i la cosa anava bé però més endavant en portava dos o tres a l'hora i sempre n'hi havia un que era l'estrella i els altres que eren allà com de passada i per omplir, la veritat. És el drama dels secundaris, hi són però com si no hi fossin, ni que la seva feina sigui millor que la dels protagonistes. Encara més greu, de  vegades s'interromp fins i tot els especialistes que es porten al programa. A l'espai de cinema de Can Cuní el pobre xicot més d'una vegada s'ha vist contradit per la resta, amb el director al davant, com quan va gosar dir que la darrera versió del Gran Gatsby no estava malament i de poc se'l mengen, però què dius ara, si és un rotllo... Portar un especialista i esmenar-li la plana ja és prou gros.

La veritat és que aquest capteniment mediàtic es dóna també a la vida real. Fa temps, en un article, Quim Monzó ironitzava sobre el fet que quan algú et pregunta pels fills és que així que pugui t'explicarà tota la vida dels seus o que quan algú sembla que t'escolta està absent, mentre pensa què et dirà així que et pugui interrompre. Però, és clar, als professionals del periodisme els hem de demanar més cura i menys egolatria. Certament, Umbral tenia raó i en el que va ensopegar, tot i que sent qui era no podia haver-ho fet d'una altra manera, va ser en les formes, car si hagués demanat la paraula i de forma amable i educada hagués expressat la seva percepció del greuge que significava haver-lo fet anar a la tele a parlar del seu llibre i després no parlar-ne a tots ens hauria semblat molt bé. Però aleshores ni recordaríem avui aquella resposta virulenta d'escriptor emprenyat, admetem-ho.

He col·laborat en algun grup de lectura on han llegit algun llibre meu i això també passa, si el conductor del grup no té una excessiva autoritat la cosa deriva sovint en anècdotes personals i fins i tot et diu la gent com haurien fet acabar ells la història o opinen que allò que has explicat del protagonista és absolutament inversemblant. Quan menys coneguda ets com escriptora més gosen interrompre, és clar. Així som els humans i les humanes, tots cobegem el nostre protagonisme ja que ningú, ni el més gran escriptor, actor o periodista és res més que una fulla en el vent o una gota d'aigua en el mar, malgrat que en algun moment brilli una mica a causa d'un reflex de sol que ha incidit en ell de forma temporal i sovint atzarosa.