CREPUSCLES VITALS I PARELLES ESTABLES, MALGRAT TOT

L'altre dia, quan vaig anar a veure La grande belleza algú comentava sobre El week-end, 'es una peli de iaios'.  No sé si les pelis de iaios poden agradar a aquells que no ho són, m'imagino que depèn, com passa amb les juvenils. Aquesta podria ser una mica una altra part d'aquelles de la Delpy i el Hawke, fins i tot passa a París i tot, però no li trobo títol adient per incloure-la a la sèrie. 

Em  va agradar però n'esperava una mica més i tot. Tinc la sensació que en aquestes històries de parella en crisi -permanent- a elles sempre les presenten una mica irritants i a ells una mica calçasses, però potser és una visió subjectiva i parcial, ho admeto. Aquesta història senzilla i profunda a la vegada té la gràcia i elegància angleses i molt bons actors però podien haver arrodonit l'argument amb més grapa, pel meu gust.

Les històries cinematogràfiques de parelles madures generalment ens presenten persones de classe mitja alta i gairebé alta, malgrat que, com en aquest cas, tinguin les butxaques una mica escurades, encara tot plegat és una mica massa petit burgès, en aquest context, malgrat que quan es vol retratar la classe obrera o més desafavorida també es cau en tòpics. 

Una història quotidiana, doncs, una parella de professors madurs que van viure els eufòrics seixanta i setanta i que potser s'adonen al capdavall de què la vida interior no és als paisatges perduts ni a les ciutats mítiques sinó a dins de cadascú. I que tot i que triomfen els espavilats, en aquest món de mones, tampoc els fracassats o mig fracassats intel·ligents tenen una grandesa excessiva ni més vida interior. Per a iaios i iaies desacomplexats, tot i que qualsevol jove és també un iaio en potència, evidentment.