DESAPARICIONS, EVOCACIONS I FANTASIES CINÈFILES

Tot just abans d' ahir recordava Eleanor Parker que ja s'ha mort Peter O'Tooole. La meva mare era de la teoria que sempre en queien tres, de famosos, cosa no comprovada científicament, però per acabar d'arrodonir la xifra ha mort també Joan Fontaine. 

 O'Toole va ser un gran actor una mica erràtic, diuen que a causa de l'alcoholisme, amb alts i baixos i ressurreccions inesperades. També havia arribat a vell tot i que avui sembla que vuitanta anys siguin la flor de la vida. El recordarem sempre en els seus grans papers, Lawrence d'Arabia, el rei de Becket i aquell Míster Chips on era feliç al costat de Pètula Clark, en un dels pocs papers que hem pogut veure en el cinema d'aquella gran cantant, tot i que Clark va fer unes quantes pel·lícules. El Chips era un refregit d'una versió més antiga, molt recordada a casa meva, amb el Robert Donat i la Greer Garson. O'Toole era irlandès però tenia espurnes d'humor anglès evident, com quan va admetre que l'únic exercici que feia era anar a enterraments per portar el taüt dels seus amics que feien exercici i esport. 

Joan Fontaine era un gran mite, com mític ha estat des de fa anys el seu enfrontament amb la germana, Olivia de Havilland. Allò de la Rebeca va generar moda en gènere de punt i més endavant també es va intentar repetir l'èxit amb la Sospecha, una jaqueteta amb el coll més arrodonit. Fontaine, com Eleanor Parker, són  gent que m'evoca la infantesa mentre que O'Toole m'evoca ja l'adolescència i la joventut, de fet elles i ell es duien deu o més anys. 

Aquestes tres desaparicions de famosos han anat acompanyades de dues morts més, d'unes actrius no tan universals. Abans de fer els vuitanta ens ha deixat aquests dies Lolita Sevilla, la noia de Míster Marshall, paper pel qual se la recordarà sempre. Es va retirar o enretirar relativament aviat i va ser sempre una persona discreta i poc revistera. També ha fugit al cel dels actors Rosana Podestà, d'una edat semblant, una d'aquelles guapes italianes de l'època que va tenir el seu moment i que fins i tot es va prendre un güisqui amb Arturo Fernández. Jo la recordo en molts pèplums, el més famós dels quals aquell en el qual era Helena de Troia, tot i que també va ser la Nausica de l'Ulisses-Douglas. Les pel·lícules de romans -en dèiem de romans encara que fossin de grecs- ens encantaven, en el passat. Una de les fantasies recurrents de la nostra adolescència era ser l'esclava encisadora i adorada d'un centurió de bon veure, propietari d'una magnífica villa al camp ben allunyada de les intrigues imperials.