La mort de Joan Fontaine ha fet que molta gent la recordés en el seu paper més emblemàtic, el de Rebeca, és clar. Fontaine va fer moltes coses i ha viscut molts anys però sempre serà la protagonista d'aquella història fosca basada en una novel·la de Daphe du Maurier. A la xarxa es pot trobar molta informació sobre la seva mítica enemistat amb Olívia de Havilland, la seva germana. De Havilland viu a París, encara, i d'ella n'hem vist més imatges de maduresa que no pas de l'altra. A nivell tafaner i subjectiu penso que la Fontaine devia ser més difícil que l'altra, ja que Olívia es va relacionar amb les seves nebodes, que també van renyir amb la mare i fins i tot va tenir una molt bona relació amb el seu ex-marit.
Daphe de Maurier va ser molt coneguda al nostre país amb motiu de l'estrena de la pel·lícula i es van publicar diferents llibres seus en aquell moment. Els més coneguts, a més de Rebecca, van ser La posada Jamaica i Mi prima Raquel, ambdós tenen versió en cinema però potser no van aconseguir el mateix ressò que Rebeca. Mi prima Raquel la protagonitzava una inquietant Olivia de Havilland, per a més mitologia cinèfila. De Maurier era una dama de molt bona família anglesa que va fer una vida convencional tot i que expliquen que era bisexual i tenia amigues íntimes per darrere l'església cosa que avui sembla normalitzada però que fa anys feia correr moltes brames. Va morir l'any 1989 i jo diria que se'n va parlar poc, per aquests verals. Aquella literatura dels anys quaranta i cinquanta es va eclipsar una mica amb els canvis en els gustos literaris però avui, per fortuna, s'està recuperant. Les darreres novel·les de Du Maurier són menys conegudes però igualment interessants, el problema és trobar-les. Un nét de Du Maurier ha comercialitzat una línia de rellotges inspirats en els que surten a la pel·lícula però jo no en tinc cap.
El que sí tinc són rebeques, aquests jerseiets oberts que van agafar el nom a causa del que porta la Fontaine a la peli, tot i que ella no es diu Rebeca ni sabem com es diu, ja que ni al llibre ni a la cinta li diuen mai pel nom de pila. Ahir mateix debatia amb algú sobre el coll de les rebeques, si era obert o rodó i jo estava mal fixada car crec que es va intentar repetir l'èxit tèxtil amb un jersei que es va dir sospecha però que no va tenir el mateix ressò popular. He comprovat que jo anava errada i que el jerseiet era com podeu veure a la fotografia, de coll rodó. Durant uns anys es va posar de moda aquest tipus de jersei acompanyat d'un altre de màniga curta del mateix color, en deien un conjunt i si aconseguies estalviar i comprar-te'n un d'angorina et senties milionària.
Du Maurier va estar acusada, tot i que no formalment, de plagi. Carolina Nabuco, també de bona casa i filla d'un escriptor i polític, havia publicat al seu país, Brasil, una novel·la anomenada A sucessora i sembla que la va enviar a una editorial anglesa on Du Maurier la podia haver llegit. Pot ser que s'inspirés en ella, el tema encara genera debats al Brasil on van fer una telesèrie sobre el llibre de Nabuco que sembla que va fer tronar i ploure, allà és un clàssic. Jo no puc jutjar el tema però he demanat el llibre de Carolina Nabuco a una llibreria virtual de segona mà i quan el llegeixi ja opinaré, m'encanten aquests temes d'intriga literària, la veritat. La narració de Du Maurier que va generar la pel·lícula Los pájaros també va ser titllada de plagi però quan alguna cosa té èxit sempre sol passar alguna cosa semblant i, en tot cas, es fa difícil demostrar res perquè davant dels consagrats els que no ho són tenen poca cosa a fer i pocs diners a gastar en plets i la resta.
Rebeca, al cinema, va respectar força la història original llevat d'uns canvis en el final per fer-lo més convencional i, en canvi, generant més inquietud que no pas al llibre sobre el futur de la innominada protagonista. Du Maurier també es va inspirar en Jane Eyre, coneixia molt a fons l'obra de les Brontë i té un llibre sobre la vida del desgraciat germà, Branwell. Du Maurier, com les Brontë, més allà de les trames excel·leix en els ambients, foscos i inquietants. L'empipava molt que l'etiquetessin com a escriptora romàntica i de fet és sovint molt poc romàntica. De fet, el mateix que durant molt de temps la gran literatura es va inspirar en dones atractives i adúlteres també els vidus inquietants amb passats tèrbols van ser una constant en la literatura escrita, sobretot per dones, durant algunes dècades. Tot plegat es podria investigar fins i tot a nivell psicològic i potser algú ja ho ha fet.
Una gran part de l'èxit de la pel·lícula, a més de la grapa dels protagonistes, va ser a causa de l'aspecte temible de l'ama de llaves, la gran Judith Anderson, una dona que va viure molts anys i va ser una gran actriu però el físic de la qual la va encasellar a voltes en papers de pèrfida. Jo era petita i he de dir que aquella senyora em va fer molta por malgrat que no vaig acabar d'entendre la història, la veritat. Crec que és una història una mica confusa que el final pel·liculero va fer més confusa però en canvi té una grapa evident i cada vegada que la veus t'atrapa com el primer dia. No he somniat que tornava a Manderley però m'agradaria tornar-hi.
Recuerdo que mi madre hablaba siempre de las mangas "tres cuartos", y ya en su vejez me comentaba que la costumbre de llevar dicha prenda se perdió por los otoños cortos...
ResponEliminaEra una persona lúcida. Estuvo envuelta con los mejores modistos (Santaeulalia y Pertegaz), y a pesar de sus humildes orígenes se desenvolvió bien en eso de modelar.
recuerdo que le acompañaba a la casa de sus clientas, y cortaba encima de las personas, sin moldes ni patrón, con una sola prueba.
Eso de las mangas y las modas siempre me ha gustado.
Por cierto, mi preferido es Balenciaga...eso es arte ¡¡¡
Salut
Miquel, había modistas muy buenas entonces y quién más quién menos -de mujer- sabía coser.
ResponEliminaCreo que por eso ha triunfado la novela El tiempo entre costuras, más allá del argumento algo rocambolesco describe muy bien el mundo de las buenas modistas que tantas mujeres recuerdan.
No fa massa, aquests conjunts (màniga curta + rebeca) van tornar a estar de moda. N'hi deien un "Twin" :-DD
ResponEliminaI com era la jaqueteta "sospita"? ;-) A mi la rebeca m'agrada moltíssim!
Tot torna i retorna, Assupta.
ResponEliminaDoncs no ho sé, Assumpta,ja que la memòria m'enganyava i jo creia que el coll més obert era 'rebeca' i el collet rodó 'sospecha',però he vist que no és així, de fet això de la sospita va ser una cosa efímera, si algun dia veig la peli ja em fixaré en quin jersei porta la protagonista. Si és que en porta algun...
Va ser la primera peli de terror que vaig veure. No devia ser de terror però jo era molt petita i em va provocar força malsons. Algun dia la tornaré a mirar.
ResponEliminaLoreto, és que fa por, jo també la vaig veure de petita i me'n va fer.
ResponEliminaMolt interessant assabentar-me'n que aquestes dues grans actrius eren germanes,i tota la llegènda i intriga que duu la història que ens expliques, Júlia.
ResponEliminaPer cert, ja sé que és força absurd però sempre que sento el mot "rebequeria" em ve al cap la pel-lícula de Rebeca.
Jo eras tan joveneta i tan ingenua que em varen haver d'explicar que la majordoma -lesbiana en la seva vida real- estava enamorada de la seva mestressa Rebeca. Sempre em va fascinar que Rebeca no sortís mai i, en canvi, flotés entre cortines tan viva com invisible en el magnífic ambient que Hitchcock va recrear i que el va catapultar a la fama internacional.
ResponEliminaEl "conjunt" o "twin set" també té la denominació de "Laura" procedent, és clar, de la pel·lícula del mateix nom signada per Otto Preminger amb la bellíssima Gene Tierney com a protagonista.
Segons la meva informació, Daphne du Maurier era filla d'actors ben situats i, en el seu món, obertament lesbiana. Es va casar amb un bon amic gay i, feliçment, varen tenir fillets còmodament instal·lats en el seu castell.
Quant a les germanes De Havilland i Fontaine, sé que la segona canviava tot sovint d'amants. La fama, a parer meu, va ser semblant per ambdues ja que no hem d'oblidar mai que De Havilland va ser la dolça i ploranera Melania Hamilton i això és dir molt.
Gràcies per la teva crònica que m'ha fet recordar tantes coses.
Salut!
Àngels, aquestes associacions són molt freqüents. La història de les germanes és molt sucosa i no m'he allargat, per la xarxa es troben tota mena d'anècdotes, a més es van dedicar a la mateixa feina i tot, que ja és gros
ResponEliminaDel tema del lesbianisme, Glòria, me'n vaig assabentar ja de grandeta, de petita ni se'm va passar pel cap tot i que sabia que de senyors n'hi havia 'de l'altra acera' com deien aleshores, encara que tampoc en coneixia en profunditat les característiques. Aquesta mena de suposat pacte amical que va fer la nostra escriptora sembla que és més habitual del que sembla, a Espanya hi ha una parella famosa de qui s'havia dit això, bé, més d'una, cal dir també que ho han dut amb gran discreció sempre.
ResponEliminaAvui trobes aquestes històries -algunes- fins i tot a la wikipedia. I sí que trobo que ambdues germanes són igualment bones al cinema, la veritat, en aquest aspecte no en triaria una per davant de l'altra. Els van fer papers de dones una mica bledes però fortes tot i que tenen coses molt diferents, poden ser inquietants quan volen, com la De Havilland a la de la prima Raquel, un altre llibre de Du Maurier, per cert.
He de tornar a llegir Du Maurier, rellegir el que he llegit i llegir el que em falta, si ho trobo.