PERPLEXITATS VITALS, ALEXIS ZORBÀS I EL SIRTAKI

Va callar un moment; de sobte, esclatà:

—De què serveixen, doncs, tots aquests paperots que llegeixes? Per què els llegeixes? I si no diuen això, què diuen?

—Diuen la perplexitat de l’home que no troba resposta a això que preguntes, Zorbàs —vaig respondre.

—A mi tant me fot aquesta perplexitat! —va fer Zorbàs, pegant, exasperat, una puntada de peu a les pedres.

La televisió em dóna de tant en tant alguna alegria com ara quan a BTV m'amollen els seus clàssics sense interrupcions.  Ahir em vaig ensopegar amb Alexis Zorba, llàstima que ja estava començada quan m'hi vaig posar. Les pel·lícules i els llibres, més enllà de la seva realitat concreta, tenen per a nosaltres el pes afegit del moment en el qual les veiem o els llegim. Més enllà de la magnífica obra de Cacoyannis, que molta gent ja deu conèixer i de la qual fins i tot crec que n'han fet un musical, em van venir el cap algunes anècdotes relacionades amb aquells anys. No recordo a quin cinema la vaig veure, en tafanejar antigues vanguàrdies m'he ensopegat amb una bona crítica i menciona els cinemes Tívoli i Urgell així que penso que potser va ser a l'Urgell, avui ja un record més i un escenari perdut.

Hi vam anar amb una colla de la parròquia, aleshores els nostres centres culturals eren, en general, les parròquies. A tots els grups i grupets de jovent hi sol haver la figura del lletraferit o de l'intel·lectual oficial, que generalment és un noi. En aquella època, aquesta figura crec que tenia més pes que no pas ara. Després del cinema vam muntar un petit cinefòrum a la mateixa parròquia. En aquests grups per comentar cinema o llibres sovint no sé què dir, la veritat. Aleshores era molt més tímida i encara piulava menys. Un dels temes que va sorgir era la versemblança d'aquell poble endarrerit i de còstums bàrbares. Sort que el director de la pel·lícula era grec, altrament potser els grecs rurals haurien protestat sobre la imatge que ens ofereix la història sobre aquella gent primitiva. Els pagesos irlandesos van protestar quan es van veure reflectits a La filla de Ryan, una altra pel·lícula que cada vegada que la veig m'agrada més,  i els de l'Empordà quan es van trobar convertits en un poble de salvatges a De sobte, el darrer estiu.

L'intel·lectual del grup, el qui conduïa el cinefòrum, va comentar, recordo, que a molts indrets de l'Espanya profunda es donaven escenaris semblants, encara. Possiblement en aquella època també a Catalunya o a les Balears hauríem trobat paisatges humans semblants com es va reflectir en algun documental a més del que podem saber per la literatura de tot tipus i a més del que jo mateixa vaig poder veure en algun dels meus pocs viatgets juvenils. Avui tampoc seria estrany aquest capteniment a diversos països, em temo, tot i que voldria pensar que són països una mica allunyats del nostre context. Pel meu gust enlloc ha estat Irene Papas tan esplèndida, Alan Bates tan ben plantat, tot i el seu paper de pop en un garatge, ni Quinn tan brillant i expressiu. Però això són, és clar, opinions subjectives, lligades a la llum amb la qual la nostra joventut amara les experiències quotidianes.

Una companya del despatx també una mica intel·lectual i una mica més gran que jo, Conxita Rodríguez Espín crec que es deia, em va deixar el llibre editat per Vergara amb una magnífica traducció en català de Jaume Berenguer, un d'aquests luxes dels quals podem rumbejar en aquest país nostre i que sovint no valorem com caldria. L'excel·lència de les publicacions en català d'aquells anys, traduccions incloses, encara em sorprèn com em sorprèn retrobar programes de televisió i de ràdio d'una certa volada i ambició que han evolucionat de forma, al meu entendre, força frívola. 

Per casualitat ahir mateix, després de veure aquesta pel·lícula, vam posar alguns discos d'aquells anys, mitjans dels seixanta, aquelles meravelloses versions de la Coral Sant Jordi, nadales de la Polifònica de Banyoles, d'un temps en el qual als bons cantaires no els calia fer moviments moderns ni refilar en anglès ni participar en Happy Days. Bé, deuen ser manies de vella, segur que els joves del present enyoraran també d'aquí cinquanta o seixanta anys el perfum del temps perdut i valoraran aspectes que avui no poden copsar i als quals el futur els donarà la mida justa i poesia nostàlgica afegida.

Kazantzakis es va posar de moda, el mateix que el sirtaki, que es ballava a tota mena de festes i festetes. A més d'Alexis Zorba va ser molt llegit El Crist de nou crucificat. Els temes espirituals tenien molt de pes aleshores com també les grans preguntes sobre la vida, la mort i el més enllà que crec que avui, al menys en aparença, no sorgeixen tan sovint en la literatura que  es fa i es desfà. Tot respon a modes i a moments. El llibre amb la història de Zorba el mateix que el del Doctor Zhivago, que em va deixar la mateixa persona, em van enfrontar una vegada més amb les grans diferències entre literatura i cinema, mitjans que no es poden comparar mai més enllà de valorar com s'ha respectat l'esperit de la lletra escrita. Però fins i tot en el cas que no es respecti aquest esperit pot sortir-ne una bona pel·lícula, de la literatura convencional. El mateix es pot dir dels musicals, un gènere que gaudeix de bona salut i que ha estat molt atrevit amb les grans històries literàries.

Alexis Zorba serà per sempre més un personatge emblemàtic i universal, un mite, la representació de la vida en estat pur però d'una vida fràgil i temporal, que es pregunta el perquè de la breu durada dels bons moments, el perquè del mal o de la força del sexe, de les ànsies de perdurabilitat i moltes coses més sense obtenir cap resposta ja que les grans preguntes, per molt que avanci la ciència i per molts llibres que llegim, com fa el xicot anglès lletraferit que s'ensopega amb aquest grec singular no tenen resposta ni la tindran. Només podem posar-nos a ballar una estona el sirtaki (que, per cert, va ser una invenció fílmica), la sardana, el tango, el bolero, la jota o el que toqui, per tal d'oblidar, ni que sigui durant uns moments que la vida passa...