SI PARLÉSSIM D'ALLÒ QUE SABEM NO PIULARÍEM GAIREBÉ MAI

Un afer que pot semblar de poca volada m'ha fet recordar una mica més Manuel Azaña, qui ja vaig citar de passada a l'entrada anterior.

Resulta que el periodista Joan Barril va escriure un article sobre corals i pocs cantaires al diari El Periódico, amb tot això del Happy Day. Això de dir Oh Happy Day a un programa-concurs sobre corals em resulta tan ridícul com l'emergència d'aquell licor de crema catalana que es deia Melody i que no sé si encara existeix. A mi el programa no m'agrada i em sap greu, ja que un dels grups que té èxit assaja al meu barri i s'ha desvetllat un entusiasme veïnal semblant a aquest que s'encén a Cervera amb això del noiet de les motos.

Barril va afirmar que Catalunya no canta i que potser el programa revifaria els refilets. Com és natural, la gent de les Corals, que fa una tasca immensa i excel·lent que no surt mai a la tele, ha protestat. Podeu documentar-vos més a fons aquí i aquí. Precisament crec que les corals tenen avui un ressorgiment notable, conec moltíssima gent de totes les edats que canta a corals diverses d'estils molt diferents, des de l'hieràtic tradicional santjordià, el meu preferit, tot s'ha de dir, fins a aquest altre estil mogut i americanitzat, gairebé broadwayà que es veu que desvetlla passions, una mica com va passar amb allò del Casal Rock, una versió espanyolitzada del qual corre avui pels canals hispànics.

Va passar una cosa semblant, però molt menys greu, amb allò de les baldufes, quan el senyor Espinàs va dir que havien finat precisament en un moment en el qual pels carrers i les escoles les criatures l'havien recuperat, ni que fos de forma temporal. El debat sobre corals va provocar que a facebook algú recordés la famosa frase de Manuel Azaña sobre l'afició dels espanyols -i jo afegeixo, 'catalans inclosos', siguin o no espanyols- a parlar de tot i més, cosa que s'evidencia mediàticament en les tertúlies nostrades.

En algunes transcripcions he vist que en lloc de pensar hi deia estudiar, no sé quina versió és la correcta ni en quin context va emetre Azaña la frase, la veritat. Azaña va ser un home molt intel·ligent, brillant, tot un intel·lectual de veritat, amb les seves ombres i contradiccions, magnificades pels temps difícils que va haver de viure en un país tan esventat i problemàtic com Sepharad. Aquests dies, tretes de context, també corren frases seves a favor i en contra del tema català. Com que va escriure molt i en èpoques diverses se'n poden trobar per a tots els gustos i tendències. Manuel Azaña ha estit llegit poc i malament o de forma parcial i és encara un personatge incòmode i polèmic. Manuel Azaña m'evoca Marc Aureli i no només per les inicials del nom i cognom sinó perquè van ser dos pensadors enfrontats amb una realitat que els sobrepassava. Se suposava que els millors governants havien de ser els filòsofos però això no ha funcionat mai així en la pràctica, de la mateixa manera que els grans pedagogs teòrics són un desastre si els poseu en un aula amb vint-i-cinc criatures petites i bellugadisses.

Opinar de tot a tot arreu és un vici generalitzat però la cosa crec que no té el mateix pes quan es fa a la cafeteria del barri, durant el dinar familiar de Nadal o a les trobades excursionistes. Els professionals que cobren per opinar són tot un altre tema, escriguin sobre baldufes o sobre corals tot i que també hi ha nivells diferents de responsabilitat, és clar. El pitjor deuen ser les rodes de molí que ens empassem, sovint penso que si d'un tema del qual entenc una micona com és l'educatiu es diuen tantes bestieses, en d'altres camps me'n deuen amollar de tots colors i de totes mides. Sempre ens quedarà internet on pots, si vols, trobar opinions diverses i fons múltiples però malauradament hi ha qui d'allò que diu algú a la tele, encara més si ho escriu a un diari, en fa dogma de fe i ja li pots demostrar que no és ben bé així que no et farà punyetero cas.

Un gran oblidat o mig oblidat, el gran professor Valverde, en una ocasió, durant la inauguració d'una Escola d'Estiu, va insistir en això de què si no surts a la tele no existeixes, ho deia per experiència pròpia. Avui la tele ja no és el que era, és clar, no tothom veu el mateix cosa que té aspectes positius i negatius car de vegades enyoro les èpoques en les quals l'endemà d'haver emès, per exemple, la sarsuela La canción del olvido, tothom anava pel carrer cantant allò de por el puente de la peña la otra tarde la encontré... O quan els catalans en bloc, que no en blog, comentàvem el Vostè Jutja a l'hora d'esmorzar. 

Van madurando aquellos viejos días...

Van madurando aquellos viejos días
que me aleja el silencio y el reposo;
va fermentando el más querido poso
en mis bodegas quietas y sombrías.

Ya son carne las muertas horas mías,
ya me aploma su apoyo nebuloso
y en la boca las siento, con untuoso
regusto de primeras poesías.

Madurar es sentir en la mirada
un aire, espeso y dulce como un vino,
que eterniza en su niebla lo fluyente.

Y es entreoír la voz llana y velada
del conocido pájaro divino
en la jaula del pecho, nuevamente.

José María Valverde

Publicado en Entregas de poesía n° 14 1945