QUINES MEMÒRIES DE POLÍTICS REGALAREU PER NADAL???

Per Nadal i Reis passa amb els llibres una mica com per Sant Jordi o potser encara més i tot. Aquest any ens cauen al damunt un munt d'exemplars sobre polítics. Si els escriu algun periodista, com passa amb Onega i el llibre sobre Suárez, encara... Però aquests que se suposa que han escrit els mateixos polítics i en els quals ens explicaran quatre obvietats redactades per algun becari amb grapa em fan molt repelús. Polítics, periodistes i tertulians diversos són avui les grans estrelles de les editorials. Es fa difícil surar en aquest mar de paper si no surts per televisió fent el que sigui. Això no és nou, el meu avi repetia de forma constant la dita agafa fama i fote't a jeure fent referència a gent del seu temps, és clar.

Una amiga em va comentar fa algunes setmanes que li sabia greu que un polític que admira, crec que és Anguita, també corri pels platós televisius i per les emisores radiofòniques mirant de vendre el seu llibre. Els llibres dels polítics tenen sortida, m'imagino, pel fet que sempre hi ha algú que no sap què regalar i te n'amolla algun d'aquests pensant que ets seguidora del seu suposat autor. A les teles promocionen en general de forma abusiva la gent que ja hi surt de forma més o més constant. Ja tenen, com qui diu, el gasto promocional fet. Com que els polítics, en actiu o en repòs, són coneguts, també se suposa que vendran una mica. De vegades són memòries sobre la seva feina i d'altres, fins i tot, evocadors records infantils de quan anaven en patinet o estudiaven als Escolapis.

Hi ha qui es queixa del context, un context en el qual pot vendre llibres fins i tot la noia aquesta que a partir d'un rotllet amb un torero va trobar la manera de viure de forma relativament còmoda sense fotre massa brot. Bé, abans també es publicaven moltes bestieses però amb el pas del temps suren les coses més reeixides i oblidem la fullaraca tot i que és possible que entre la fullaraca també s'hi amagui alguna perla. 

Els llibres dels polítics poques vegades generen debat, tal i com hauria de ser, al menys ens haurien d'explicar secrets fins ara inconfessables: vicis privats i públics, misteris sense resoldre, corrupteles ignorades, amants secretes, fills il·legítims, traïcions diverses i bisexualitats boiroses, però en general tan sols ens recorden aspectes banals que ja havíem oblidat i justifiquen el capteniment del seu protagonista. Les memòries polítiques no tenen perquè ser sempre infumables, hi ha hagut polítics intel·ligents que han escrit ells solets coses interessants i han tingut un cert reconeixement però la majoria d'aquesta minoria ni són espanyols ni són catalans, que jo sàpiga, amb alguna excepció, evidentment i penso per exemple en Manuel Azaña.

Amb el pas dels anys aquests llibres tenen un valor afegit, l'històric i per això no ens desagraden pas les memòries de gent dels anys trenta o d'abans, tot i que no siguin res de l'altre món. Crec que alguns d'aquells personatges tenien intel·lectualment una volada una mica més ambiciosa que la dels actuals. Potser és que el passat sempre ens el mirem amb uns brins de mitificació inevitable, qui sap. Si jo fos mediàtica generaria un concurs amb referèndum popular per triar quina de les memòries polítiques d'enguany és la millor i quina la pitjor, i m'agradaria veure debats on s'analitzés a fons el contingut d'aquestes meravelles editorials. També m'agradaria que esclatés algun escàndol, per exemple la rebel·lió d'un redactor mal pagat que en expliqués que les memòries de nosequi les va escriure ell a preu fet. Aquests escàndols no farien cap soroll, de més grossos passen com si res vora nostra, se'n parla, s'obliden i a viure que són dos dies.

En d'altres èpoques comprava molts llibres per aquestes festes.  Algun en caurà però possiblement no serà cap novetat d'aquestes tan oportunistes. Per Sant Jordi i per Nadal és quan menys llibres compro, fes de fa alguns  anys. Hi ha una saturació entre la qual costa molt bellugar-se i he tingut molts desenganys quan he gastat diners en un llibre que m'havien assegurat que estava bé i després ha resultat ser un bunyol o un avorriment. Això val també per a tanta novel·la negra com ens està caient al damunt, la majoria absolutament mediocre i previsible. Com si no passessin prou desgràcies al món que encara les hem de llegir en el temps de lleure, vaja.