DONES CRIDANERES D'ESPERIT TURMENTAT

Ho sento, però no comparteixo els entusiasmes que ha encès l'obra Agost, al teatre i al cinema. Entenc que és un bon text per a lluïment d'actrius de caràcter, dones la majoria, ja que els homes tenen una mena de paper secundari i galdós i si fos a l'inrevés diríem que gairebé fan de floreros. Ni em sembla un text original ni em sembla que reflecteixi les grans dèries del segle XXI, el tema familiar és molt viu i molt ric en matisos i tenim ja molt bon teatre amb pares, fills i germans tancats en un espai, al volt d'una taula, del segle passat,en obres que em semblen fins i tot molt més modernes que no pas aquesta. En podríem fer una llarga llista i, pel meu gust, molts textos familiars clàssics superen amb escreix el contingut d'aquest agost claustrofòbic i sudorífer.

Alguns fragments fins i tot m'evoquen alguna situació d'aquelles que surtien a unes escenes matrimonials que ens oferien per la televisió, en clau suposadament humorística, però d'un humor agre i de mal gust, mal gust que a Agost es dóna amb escreix. És clar que tot depèn d'on es veu i on s'explica i amb quines expectatives ens hi acostem. El context és molt important i també l'ambició de l'escriptor. Em pregunto perquè els homes de l'obra semblen uns màrtirs i les dones unes histèriques i unes bruixes, en general, en aquesta història d'amors i desamors i plats trencats.

No entenc tampoc que hores d'ara un incest entre germans -que no saben que ho són- sigui un tema suposadament punyent i escandalós. Ja em va estranyar quan el tema va sortir a Poble Nou, la veritat. Serà que no hem trencat tabús més grossos perquè ara ens espantem amb aquestes trapelleries genètiques... Jo, la veritat, si algú em digués que el meu marit és el meu germà de pare, per una d'aquelles casualitats de la vida, no m'hi posaria pas pedres al fetge. 

Diuen que el teatre es mou entre el crit i la parrafada, aquí domina el crit però també hi ha una mica de parrafada. No m'estranya gens que les actrius una mica granadetes hagin vist en aquesta obra una possibilitat de lluïment, el teatre més aviat està mancat de grans papers per a dones d'una certa edat, al menys fins fa quatre dies. De tota manera, que no em convenci el contingut no vol dir que tregui mèrit a les interpretacions. La Streep sempre està bé, faci el que faci (i fent un acudit fàcil diria que aquí està més streepada que mai). La resta d'actors també estan molt bé, com ho estaven els de l'obra en català i com ho deuen estar els de l'obra en castellà, m'imagino. La pel·lícula, al menys, ha reduït l'excessiva durada de l'obra de teatre però és també teatre filmat, potser no es podia fer d'una altra manera. S'ha dit, en el teatre i en el cinema, que hi ha sobreactuació però és que aquesta obra sense sobreactuar seria un avorriment. En Manelic també sobreactua quan cal, per exemple (ho poso en cursiva perquè m'han dit que això de sobreactuar encara no és correcte).

Malgrat la meva valoració poc entusiasta del contingut, si jo fos actriu, professional o aficionada, m'encantaria fer aquest paper de matriarca perversa i amargada o fins i tot el d'alguna de les filles, o el de la tieta. En català la tieta era Maife Gil que a mi sempre m'ha semblat una actriu d'alt voltatge, superior a la Lizaran i a moltes altres i poc valorada fins fa quatre dies, quan ja de joveneta era extraordinària, el mateix que els seus progenitors, la gran Paquita Ferrándiz, sobretot. L'altre dia la vaig escoltar per televisió, parlava del doblatge de la pel·lícula (és la veu catalana de la protagonista) i va comentar que en una ocasió Anna Lizaran, amb qui va compartir cartellera a Maria Estuard, li va dir: tu, com és que no ets més coneguda? Jo també m'ho he preguntat sempre però ja sabem que l'èxit i el reconeixement en qualsevol camp no sempre són justos.

Un altre tema per a l'estudi és que quan un text té èxit i es posa de moda ens l'ofereixen al teatre en català, al teatre en castellà, al cinema i a la sala parroquial. Exemples? Recordo l'època del Lorenzaccio, la de les Amistats Perilloses, la de...