REFERÈNCIES I EVOCACIONS: DE 1793 A 1914 PASSANT PEL PRESENT

Quelle est la fin de tout ?

Quelle est la fin de tout ? la vie, ou bien la tombe ?
Est-ce l'onde où l'on flotte ? est-ce l'ombre où l'on tombe ?
De tant de pas croisés quel est le but lointain ?
Le berceau contient-il l'homme ou bien le destin ?
Sommes-nous ici-bas, dans nos maux, dans nos joies,
Des rois prédestinés ou de fatales proies ?

Ô Seigneur, dites-nous, dites-nous, ô Dieu fort,
Si vous n'avez créé l'homme que pour le sort ?
Si déjà le calvaire est caché dans la crèche ?
Et si les nids soyeux, dorés par l'aube fraîche,
Où la plume naissante éclôt parmi des fleurs,
Sont faits pour les oiseaux ou pour les oiseleurs ?

(Víctor Hugo, 1802-1885)

Fa uns dies comentava el llibre 14, de Jean Echenoz, i avui hi torno, en certa manera. És un d'aquells petits grans llibres que té moltes lectures i del qual en poden sortir molts debats. A un dels protagonistes, en un moment, a l'inici de la novel·la, li cau un llibre a terra que queda obert per una pàgina on es pot llegir una frase llatina, Aures habet et non audient. Molta gent encuriosida ha cercat el significat i origen de la frase, cosa senzilla ja que avui disposem de la xarxa i s'ha escrit molt sobre el tema, dóna títol a un capítol del llibre de Víctor Hugo Quatreving-treize, en el qual l'autor escriu sobre els fets que es van donar a la regió de la Vendée -d'on són els protagonistes de la novel·la d'Echenoz- durant la Revolució Francesa, uns fets contrarevolucionaris que van generar una repressió horrible i sagnant.

La frase llatina es pot trobar en un text dels Salms i en les profecies d'Isaïes, també la torna a citar l'evangeli de Mateu. Fa anys, no sé quants però tampoc tants, una persona culta no hauria tingut dificultat en entendre el significat llatí de la frase, trobar el seu lloc a la Bíblia i accedir a la novel·la de Víctor Hugo, sense haver de recórrer a les noves tecnologies. També la cultura francesa ens era molt més propera, em sembla, malgrat que la teníem molt mitificada a causa de la nostra situació política i social. Un dels mèrits del llibre de Víctor Hugo és que sense negar cap dels disbarats endegats pels dos bàndols en aquells terribles fets intenta ser ponderat, veraç i imparcial, malgrat que es manifesti en tot moment com a revolucionari. Aquí encara no hem arribat a aquest grau d'entensa i quan es vol entrar una mica a fons en fets com els de la Fatarella sempre hi ha algú que et mira de reüll. Cal dir que els fets que Hugo explica eren encara relativament propers en el temps, els havien viscut els seus pares i eren tan presents en el seu imaginari infantil com la guerra civil en el meu.

He escrit sobre Hugo en diferents ocasions als meus blogs, em sembla que la més exhaustiva va ser a Caracteres Ocultos, fa un temps. No l'he llegit tant com voldria. L'èxit del musical i després de la pel·lícula sobre Els Miserables ha propiciat que aquesta novel·la es reedités, però fa anys la cercava i tan sols la vaig trobar en francès i per casualitat. Pel meu gust no és la millor d'ell però té aquest ganxo que provoca que determinats llibres tinguin una grapa que passa fins i tot per damunt del seu valor específicament literari, de la mateixa manera que llibres molt ben escrits poden ser un tostón. Recordo que fa anys, molts, per la ràdio havien emès en capítols L'home que riu  i que em va causar una gran impressió. Hugo va ser un home del seu temps, d'idees avançades, vida complicada, grans contradiccions personals, tragèdies familiars com la mort de la seva filla Leopoldine i del gendre, molt joves, ofegats en un accident, o la malatia mental d'una altra de les noies, Adèle, i reconeixement indiscutible. Va arribar a vell i va marcar una època plena de grans personatges. Podrien fer com amb aquell llibre de Marías, que van acabar venent-lo junt amb un de Balzac que l'autor mencionava, i fer un pack literari amb 14 i amb Quatreving-treize, així no hauríem de  buscar tant. 

Vaig llegir fa molts anys una molt bona biografia d'Hugo que vaig deixar a algú, que no me la va tornar i també una de Napoleó III amb la qual em va passar el mateix. Napoleó III és un personatge singular i curiós, mal entès i generalment mal explicat. Cada vegada sento més atracció per aquell segle XIX durant el quan tantes coses van passar i tantes idees van canviar. Hugo es pot considerar en molts aspectes un home progressista però també tenia dèries i creences lligades al seu moment històric o al patriotisme francès, així, per exemple, no va ser gens contundent amb el tema del colonialisme o en la defensa de l'abolició de l'esclavitud dels negres. Tot i que té llibres molt coneguts, d'altres de molt bons i oblidats, i el cinema també ha popularitzat alguns dels seus arguments, hi ha qui el valora més com a poeta que com a narrador. En tot cas no és fàcil acostar-se a la totalitat d'una obra de tant gruix i tant volum, que de vegades en la narrativa frega perillosament el fulletí de l'època. Però potser resulta imprescidible intentar-ho per tal de fer-nos una idea d'aquell món, del seu paisatge i de les idees que suraven entre la gent.

Segons molts historiadors amb el conflicte que es va iniciar el 1914 i amb el seus resultats comença de veritat el segle XX, que pel que fa a barbàrie va ser molt pitjor que els anteriors, ben mirat, i amb l'agreujant que les bones idees van anar per un costat i les realitats per un altre.