ELS REIS D'ORIENT I LES INFANTESES PERDUDES

Visca els tres Reis 

de l'Orient 

que porten coses a tota la gent: 

Una botifarra 

per la meva mare, 

un got de vi 

per al meu padrí, 

un tall de pa 

per al meu germà 

i un tros de coca 

per la meva boca. 

(popular, diuen que de la Garrotxa)

Aquesta cantarella la repetia el meu pare i per internet la identifiquen com a gironina i de la Garrotxa, cosa que pot ser així mateix ja que el meu pare era de Mieres. Mentre les cantarelles sobre el Tió s'han popularitzat, aquestes sobre els Reis, que estaria bé repetir mentre passa la cavalcada, no veig que hagin tingut tanta difusió. Avui ningú no es conforma amb botifarres, pa, coca i gots de vi i, encara més, les versions escolars n'eliminarien el vi, de la cançoneta, com s'ha fet en d'altres cançons infantils pel que comprovo quan escolto les criatures del present.

Les cançons populars pot ser que neixin, com tot, en un lloc o un altre, però si s'escampen acaben per ser de tothom i de tot arreu. Segons el que explicava el pare, fins i tot quan ell era petit feien una modesta cavalcada al seu poble i els Reis arribaven per la carretera del Torn. També segons narració familiar sembla que el meu pare va captivar a la meva mare -la qual ja havia nascut a Barcelona i al menys durant alguns anys de la infantesa havia rebut joguines convencionals, que els Reis compraven gairebé sempre al mític Siglo-, explicant-li l'extrema modèstia dels seus reis, que li duien espardenyes, coca i poca cosa més. El tió no es feia a tot arreu però sí a moltes zones rurals i també els oferia els torrons o el que s'hagués de menjar per les postres de Nadal i no tantes bestieses com ara. Els meus pares es van conèixer en un d'aquells ombrívols anys de les primeries dels quaranta, en un ball de l'Avinguda Mistral que es deia La gavina azul. La vida sempre revifa, després de les tragèdies, ni que sigui amb crosses.

Els Reis d'abans eren Reis i prou. En tot cas eren els Reis d'Orient. En el llenguatge popular la generalització de Reis Mags crec que és un calc del castellà tot i que aquesta mena de coses fan de mal dir, car tots pensem que és correcte allò que hem escoltat de petits i potser en alguna zona de la geografia es deia allò que ens sona estrany, com en aquest cas em passava amb la paraula Reixos que després he anat comprovant que era més habitual i viva del que jo creia.

Els Reis i la seva festa han estat manta vegades en més perill d'extinció que les botigues antigues del centre de Barcelona. La moda de l'arbre i el Papa Noel i d'altres galindaines va tenir molt de pes durant uns anys i fins i tot el fet de ser el dia dels Reis festa laborable s'havia qüestionat com també s'havia posat en quarentena fer festa d'escola el dia després de Reis. Tot plegat ha experimentat una revifalla, crec, i avui fins i tot es pot visitar el magatzem-fàbrica on els Reis encarreguen la fabricació de les joguines i on abans hi feien betes i fils a l'engròs.

Un altre detall ha estat substituir els molts Reis que proliferaven a tort i a dret per patges, sovint dels dos sexes. De moment no han canviat els Reis per Reines tot i que a més d'una feminista convençuda se li haurà acudit i ja Gloria Fuertes té una obreta amb tres reinas magas. Quan jo era petita m'asseguraven que els reis autèntics eren els de Can Jorba, aleshores era aquell un espais senyorívol, amb sostres alts i gairebé basilical fins que se'l va quedar presisadus i després el Corte Inglés. Nosaltres encara en diem Can Jorba tot sovint però aquest és també un costum a extingir. A Can Jorba portàvem la carta i els Reis ens donaven alguna caramel i un globus, dels globus aleshores en dèiem bombes, al menys, a Barcelona. 

Com és ben sabut el mític Siglo es va cremar pels volts de Nadal de 1932 i l'any següent, també en aquestes dates, va morir Macià, fets que van semblar una mena de predicció dels desastres que havien d'arribar. La república i la guerra van suprimir les festes religioses i es va intentar muntar una setmana de l'infant. Les tradicions costen més d'estossinar que no pas les persones i els canvis profunds es produeixen a causa dels canvis progressius en els costums i en la societat i no de cop i volta, per decret. La festa dels Reis encara em sorprèn, juga amb la il·lusió infantil i compta amb l'aspiració dels adults de perpetuar la infantesa tant com es pugui, no respon gens a la lògica amb la qual demanen sinceritats i coherències i és que a la vida fa falta una mica d'engany assumit, de tant en tant. És allò tan repetit i cinematogràfic de digues que m'estimes encara que sigui mentida. 

La infantesa és una etapa de la vida molt mitificada i de vegades quan més cura se'n vol tenir i més es vol controlar més bestieses es fan, bestieses educatives. Jocs i joguines han estat objecte de teories pedagògiques molt surrealistes les quals, per sort, la gent amb quatre dits de front s'ha passat pel folre. Un defecte adult és creure que els nostres fills voldran les joguines que nosaltres van desitjar i no vam tenir, estudiaran les carreres que nosaltres no vam poder estudiar i voldran viatjar als indrets que nosaltres hem somniat i no hem pogut veure mai. També és absurd pensar que els joguets bèl·lics fomenten la violència o que els nens i nenes han de jugar al mateix, de grat o per força, per evitar el sexisme. Però això són coses que comproves amb els anys i l'experiència, és clar.

Vaig veure que en algun lloc on es recollien cartes dels infants se'ls donava a aquests l'oportunitat de ficar-les a la bústia corresponent al seu rei preferit. Segons la meva percepció els preferits acostumaven a ser Baltasar, el negre o Melcior, el vellet, i el pobre Gaspar, jove i ros, no desvetllava tanta simpatia. A la cavalcada de Barcelona, que cada dia s'assembla més a una rua carnavalesca, sempre hem tingut un rei negre autèntic, que jo recordi, però a Madrid l'hauran de continuar embetumant, segons ha manifestat la seva inefable alcaldessa la qual vestida de rei de bastos estaria d'allò més reeixida. Veure reis negres embetumats en un món tan global i on trobar algú que el pugui representar amb cura i autenticitat és molt senzill fa una mica d'angúnia i també em fan angúnia les barbes postisses que sovint es veuen molt destraleres. És com això dels camells de broma, el tema dels animals i les restriccions imposades han fet que cavalcades i circs perdessin tota la gràcia. En una festa popular on donaven com a premi un gall d'indi viu les societats en defensa dels animalons van imposar que es lliurés el gall d'indi... però mort i a punt de rostir, no sé si perquè el possible patiment dels animalons en els escorxadors a l'engròs no inquieta. En tot cas m'imagino que les mestresses i els mestressos de casa hauran agraït el canvi, és clar.

A les antigues cavalacades de reis, com a les processons, hi feien anar a ajudar els reis els xicots que feien el servei militar, vestits de patges, cosa que m'imagino que abaratia costos amb tanta mà d'obra jove en un moment de molta feina. Aquesta és una imatge que també ha desaparegut i que quan érem jovenetes i ja no crèiem en segons què contribuïa al fet que la cavalcada tingués un valor afegit, amb tant de jovent del gènere masculí desfilant pel carrer, la veritat.

En temps més magres comprovàvem amb angoixa com, en general, els nens rics i benestants es portaven millor que els pobres, car els duien més i millors joguines. Com deia el meu pare, has de ser molt petit per creure en tot això! Sort que de petit -i potser també de gran, en moltes circumstàncies- no veus la realitat sinó allò que vols veure, com quan t'enamores. Després hi ha una etapa de creixement en la qual no ho veus gens clar però al capdavall penses, mentre funcioni, deixem-ho com està. A l'escola m'he adonat sovint com pares i mares innocents i romàntics creuen de bona fe que els seus fills encara beuen a galet quan aquests ja s'han espavilat i fan de forma oportunista allò que en diuen el paperot.