OCELLETS, LLOPS, TEATRE I SAGARRA AHIR, AVUI I SEMPRE

Ja he manifesta en més d'una ocasió la meva incondicionalitat sagarriana. Ara bé, Ocells i llops em sembla una obra menor tot i que em meravella que s'arribés a estrenar en el tronat 1948. També he de dir que és una obra que demana escenari tradicional i entreacte, que és com la devia pensar el seu actor, modernitzar el context demanaria modernitzar-ho tot i això no és gens fàcil. El que passa és que aquests experiments modernitzadors sovint no acaben de reeixir, cal tenir molta grapa i intel·ligència per adequar obres antigues al nostre temps i sovint el que es fa és remoure l'escenografia, canviar finals, retalla el text, suprimir els entreactes i poca cosa més.

He cercat per l'hemeroteca del diari La Vanguardia i he trobat una interessant crítica d'Ángel Zúñiga, gran periodista que per sort per a ell va poder córrer força pels Estats Units, en concret per Nova York, gràcies a la seva especialització en el món de l'espectacle, sobretot del cinema. La crítica podria haver estat escrita ara mateix si no fos que en aquesta ocasió a l'obra se li han cercat metàfores diverses relacionades amb la guerra civil i amb el tancat context de la postguerra. Potser això també hi era, no diré que no, ja que ho ignoro i el senyor Sagarra, per desgràcia, no m'ho pot aclarir. El teatre de postguerra més realista de l'autor s'ha reivindicat en més d'una ocasió. Com és sabut l'home no s'hi guanyava la vida i el públic, en aquell trist moment, més aviat preferia mirar cap a passats idealitzats als quals Sagarra va retornar, obligat per les circumstàncies i l'economia familiar. De les obres d'aquesta època breu  i d'aquests intents de posar al dia l'escena nostrada la meva preferida és, sense cap mena de dubte, Galatea.

He de dir també que el gran Sagarra, poeta i autor, el retrobo sobre tot en dues obres emblemàtiques que no és difícil d'entendre per què van tenir tant d'èxit i en tenen sempre que es tornen a fer amb una mica de gràcia i amb gent què sàpiga vocalitzar, L'hostal de la Glòria i El Cafè de la Marina. En alguna ocasió se n'han volgut endegar adaptacions modernes, de totes dues, matisant els seus finals feliços, gran error. També ha estat un error no trobar els personatges adients, que no ens fessin recordar els grans actors del passat, del meu passat, és clar, ja que jo no vaig tenir la sort de gaudir de la companyia de Maria Vila i Pius Daví. Maria Vila hauria de ser un mite nacional però aquí amb la Xirgu, que aviat es va passar al castellà, sembla que en tenim prou. El merit de Vila i Sagarra va ser reprendre el teatre en català així que van poder, molt abans que d'altres personatges més lloats. És clar que no podia ser un teatre compromès ni de denúncia, a veure qui era el guapo que el posava en escena, aleshores, ni en català ni en castellà. Tan sols Buero s'acostaria una mica al tema i encara de puntetes. El teatre de Sagarra, com el d'altres autors, ha reviscut moltes vegades d'una forma molt més tendra i brillant, en el camp de l'amateurisme.

El TNC, teatre que no m'agrada gens, d'aspecte mussolinià, situat al mig de gairebé el no res, lleig i fatxenda i amb una sala gran on segons on seus no sents res i, a més, et casques els genolls, ha posat en escena de forma gairebé simultània aquests Ocells i llops, i també Doña Rosita, la soltera. Lorca a la sala gran, Sagarra a la petita. Una mica com això de la Xirgu i la Vila, vaja, tota una metàfora actual de com van les coses per aquests verals. Sobre Lorca hi hauria molt a comentar. Crec que és més poeta que no pas autor teatral, però això és una opinió subjectiva. També era de bona casa i elitista però la seva mort injusta i absurda, cruel i poc aclarida encara, va magnificar-ne el significat i fins i tot el pes literari. Segons qui et mata et miren d'una manera o d'una altra tot i que Lorca no volia pas morir a mans de ningú, és clar i tenia bons amics falangistes. 

Bé, el tema de qualitats i gustos no em canso de repetir que és una qüestió subjectiva, temporal, i lligada a modes, tendències, lectures i relectures. Sobre la qüestió del pes que la seva homosexualitat va tenir en l'assassinat també hi hauria material per a vessar molta tinta. Aquest tema surt a l'obra, mirat de forma sagarriana, o sigui, sense una comprensió excessivament profunda tot i que fins i tot en els anys quaranta es tolerava en determinats ambients si no et ficaves amb ningú i no en feies ostentació, com molt bé devia saber el senyor Zúñiga que te té una breu entrada a Viquipèdia i no la té a Wikipedia. A l'entrada en qüestió hi ha uns quants enllaços dels quals no en funciona gairebé cap. Personatge viatger, alternatiu en molts sentits, intel·ligent, brillant, pagaria la pena fer-ne una reivindicació a fons. A la crítica feta a l'obra de Sagarra, tot i admetent que hi sura la grapa verbal de l'autor i la seva poesia inevitable, ironitza sobre la dolenteria dels fills i el sermó final del metge que no creu que influeixi per a res en el tarannà d'aquests ni en el seu capteniment futur. Carme Conesa ja ha demostrat manta ocasions que és una gran actriu quan la deixen i fins i tot quan no la deixen, així que res a dir si no és que la bata d'estar per casa fashion, amb sabates de taló alt, malgrat el seu delicat estat de salut, és una mica excessiva. La resta, com sembla que va passar l'any quaranta-vuit amb l'estrena, fan el que poden i hi ha de tot. 

En tot cas sempre agrada retrobar Sagarra, i el millor per a aquest autor és que encara generi polèmica, no sé si tanta com es diu i s'escriu, car en aquest país les polèmiques sobre temes culturals no arriben a fer història gairebé mai, que ja ens agradaria. En l'actualitat, per cert, és fàcil veure a l'obra alguns temes que ens evoquen el present, els llops continuen en actiu a les millors famílies i els Millets i la resta són uns bons descendents i hereus d'aquest Albert impresentable, els xanxullos del qual són els menys explicats en una obra en la qual tot s'explica a mitges ja que no podia ser de cap més manera per raons òbvies. Pecat amagat és mig perdonat i en el fons aquesta matriarca ocellaire pensa això mateix, val més tapar els pecats dels nostres ni que ens resulti una mica car que no pas entrar a fons en allò que ens pot fer mal. Llàstima que Sagarra ens la mati a causa dels disgustos dels fills, encara hauria pogut fer tronar i ploure, si s'hagués alliberat dels convencionalismes i l'excés de proteccionisme familiar, aquesta Lucrècia, el nom de la qual no és pas gens gratuït, com tampoc ho és el de la parella d'ocellets punyents.

Més opinions i informacions:

Article de Xavier Albertí, a Núvol

Dos magnífics articles de Maria Nunes sobre Sagarra, Ocells i llops i el teatre sagarrià de postguerra. L'obra li ha agradat més que no pas a mi, així que sempre està bé contrastar.

Critica d'Ángel Zúñiga a La Vanguardia amb motiu de l'estrena a Barcelona. Per cert, va ser al Teatre Apolo, el Paral·lel també és molt difícil d'encotillar!