SOBRE RACISME I D'ALTRES XACRES SOCIALS REINCIDENTS

Ahir vaig anar, al meu barri, a una xerrada molt interessant sobre el tema general de la defensa dels drets de les persones i sobre el tema en concret dels  Centres d'Internament d'Estrangers. La feia el senyor Eduard Santiago de SOS Racisme i em va agradar el seu to moderat i aprofundit sobre el tema, molt allunyat de teories etèries, bonismes inoperants i tòpics recurrents. Les intervencios d'algunes de les persones que hi assistien em van fer pensar en la dificultat d'entendre allò que ens expliquen car sovint es feia referència a anècdotes personals sense suc ni bruc i es manifestava una constant, encara no entenem de què parlem quan parlem de racisme.

Potser la mateixa paraula, que evoca allò tan tronat de la raça, sigui poc clara en aquest món del present. Això que en diem racisme té, com va manifestar el ponent, moltes formes d'expressar-se que van de les menys greus i més casolanes a les més tràgiques i legals. El racisme seriós, aquell que comporta disbarats, discriminació generalitzada  i genocidis, no és fàcil d'explicar car no respon ben bé al tema del color de la pell (el cas dels jueus alemanys europeus és el més recurrent, però a l'Àfrica hi ha racisme de gent de pell fosca contra gent de pell fosca), ni a la religió, ni a la llengua, ni a la situació social. Qualsevol intent de situar el tema en un calaix mostra que com l'aigua en un cistell hi ha casos a la història antiga i recent que se'ns escaparien. La por de l'altre i el neguit que ens produeixen els costums que no som com els nostres i que s'etiqueten com a cultura diferent és una de les constants però, evidentment, en molts casos res d'això no s'ha donat, tampoc.

En el tema dels drets humans, com es va comentar, hem anar enrere com els crancs. En la nostra vida quotidiana de vegades no perceben símptomes preocupants però les lleis europees van retrocedint des de fa anys davant de la realitat d'un món globalitzat i permeable. Com va explicar el senyor Santiago, coses que fa deu anys eren impensables avui es donen a tocar de casa, no tant a nivell del dia a dia sinó a nivell polític. El cas dels centres d'internament ha estat un detonant i així ens hem assabentat de situacions que freguen l'absurd més kafkià car no responen a cap sentit pràctic que vulgui entomar el problema de la immigració -que en ocasions, per més que fem volar colomets, és un problema- d'una forma seriosa i respectuosa amb tothom.

Des de fa anys que sento parlar d'empatia però aquest és un sentiment molt difícil d'aconseguir, posar-se en el lloc d'algú que ha aterrat a casa nostra venint d'indrets llunyans en l'espai i fins i tot en el temps, és quelcom gairebé impossible. Tot vol maduració i tranquil·litat. En el fons, com es va comentar, cal actuar amb qui sigui com actuaríem amb un amic o parent que fes el mateix i això no vol dir tolerar conductes que no ens semblen adients, ni justes, ni democràtiques. El tema de les dones, per exemple, és complicat. Les escoles han entomat la cosa com han pogut, jo diria que molt bé malgrat que en el grup dels ensenyants hi ha de tot i també existeixen prejudicis i dèries diverses. És molt vell allò del que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú.

Una  mica més enllà aniríem si desitgéssim per als altres allò que voldríem per a nosaltres i per als nostres. En tot plegat sovint el que es veu i percep a cop d'ull és també relatiu, he conegut molt progre suposadament d'esquerres i absolutament elitista i gent que diu penjaments dels nou vinguts, negres, moros o xinesos però que després, davant de les persones concretes, es comporta amb una humanitat absoluta. A la xerrada va sorgir també la dificultat d'organitzacions com SOS Racisme o Amnístia Internacional per romandre al marge de partidismes, cosa que de vegades és mal entesa. A l'hora de negociar s'ha de tractar amb persones concretes i a tots als partits hi ha de tot. L'oportunisme dels partits ha propiciat per una banda el fet que els més conservadors es facin seu el problema per entomar-lo des del populisme i les mides repressives com també que determinada gent d'esquerra s'apunti al que toqui, abduint la feina de gent que no milita en res més que en la defensa de la justícia universal.

No tan sols en temes tan greus es manifesta l'absurd en el qual ens movem. També els mitjans de comunicació ajuden a crear reticències que si maduren poden resultar molt espinoses. Per exemple, potser dic un disbarat però percebo que en el context actual, per una banda i per una altra, cada dia sembla que catalans i castellans siguem més diferents, la veritat. Ara, després de tants anys, es jutjarà un dels responsables de les massacres de Ruanda i una coneguda que fa molts anys hi havia fet cooperació em va explicar que quan ella hi era, malgrat les visibles antipaties entre uns i altres, era gairebé impensable considerar la possibilitat d'uns fets tan sagnants. Podria dir el mateix explicat per persones que havien anat de càmping a l'antiga Iugoslàvia. Alguns fets de la nostra guerra civil també demostren aquests canvis en el tarannà aparentment pacífic del poble. Com es va comentar ahir, mai no podem assegurar que no serem discriminats, que no haurem de guillar, que no serem estrangers rebutjats en algun lloc o que no ho seran els nostres fills. Per més surrealista que sembli imaginar quelcom semblant.

També se m'acut de tant en tant una altra reflexió, la tendència actual a compartimentar problemes relacionats amb la violència, institucional, social o el que sigui, i fins i tot l'especialització pràctica de diferents organitzacions, de vegades obvia circumstàncies en les quals els afectats no pertanyen ben bé enlloc, com aquell pobre home de L'Hora 25, que després de patir com els jueus, quan molts dels supervivents que han compartit amb ell la tragèdia poden emigrar a Amèrica i reben ajudes es troba que ell no dóna el perfil, com diríem avui i com explicava fa uns dies una persona per televisió, qui malgrat viure al carrer no havia estat acollit en determinats centres perquè no tenia, per exemple, problemes de droga. En el fons sembla que per a tot, bo o dolent, haguem de pertànyer a alguna cosa.