JOSEP TAPIRÓ, AL MNAC

Quan es va fer l'exposició dedicada a Fortuny, al MNAC, que va aconseguir aplegar allò que en diuen molta penya, vaig observar com moltes persones s'aturaven meravellades davant d'un quadre del pintor Tapiró, per comprovar, amb estranyesa, que no pertanyia a l'homenatjat oficial.  Sembla que es comença a considerar de forma seriosa l'aportació al món de l'art de tants personatges singulars del segle XIX que havien estat menystinguts, silenciats, oblidats...

Ahir vaig anar al MNAC i vaig tenir la sort immensa de topar-me amb la xerrada que el comissari de l'exposició, Jordi Àngel Carbonell, ens va fer, defugint la visita comentada tòpica i típica. Hauria pogut estar escoltant-lo moltes hores més però tot té un límit temporal, és clar. Feia temps que no assistia a una xerrada tan culta i tan poc fatxenda, tan seriosa i tan informal a la vegada. Em va agradar la constatació d'un fet innegable, els quadres de Tapiró s'expliquen per ells mateixos, no cal que ens els interpretin ni que ens assegurin que són bons. 

Fins i tot quan el seu nom no sonava a les subhastes a l'estranger sortien a molt bon preu. No vaig poder evitar pensar en com en moltes exposicions ens volen convèncer de les bondats de determinades creacions artístiques. Quan portava alumnes, petits o grans, a visites a museus i exposicions, l'adoctrinament estètic sovint era aclaparador. En canvi recordo com una alumna d'aquella antiga EGB se'm va quedar meravellada i estàtica davant d'un quadre de Brull, sense que ningú li hagués dit res pedagògic, afortunadament, sobre l'obra o el pintor. Una vegada també el pintor Joan Ponç va explicar com un repartidor de begudes es va quedar meravellat davant d'un quadre seu que va veure per casualitat fins al punt de comprar-lo, m'imagino que a terminis i gràcies a les facilitats que el pintor li devia donar.

També vaig poder constatar com molts dogmes sobre, per exemple, la tècnica de l'aquarel·la, són absolutament fràgils. Recordo que en una ocasió, a les classes d'art de l'Escola de la Dona, una companya molt bona pintora em va comentar amb certa ironia que els aquarel·listes purs de vegades eren com una secta. 

És un goig poder retornar a contemplar coses que s'expliquen per elles mateixes i encara més que un savi et constati que el goig estètic pot esdevenir tan poc acadèmic. Pel que fa a la vida de Tapiró i al món que el va envoltar, tant al seu període romà com a Tànger, tota una descoberta en molts aspectes. Una tarda d'allò més ben aprofitada.