L'HE VIST COM SORTIA I NO SÉ ON ANAVA I ENCARA NO HO HE ESBRINAT

Al blog Vinilíssim m'he tornat a retrobar amb aquest disc, que té gairebé cinquanta anys i que em porta molts records d'un temps que ja és passat i ben passat. Quatre cantants italians van cantar en català cançons d'aquells anys, cosa que va marcar època. La perla de la corona va ser El món, una tonada d'aquelles lentes i llargues que havíem ballat, fent palanca amb el colze als nois arrambadors, en italià, castellà i català. Durant un temps, a les festetes de la meva colla, es va posar de moda que quan un noi se n'anava a la mili se'l feia dansar tot sol amb la nòvia i apagàvem els llums i enceníem llumins al seu volt. La noia plorava com si el xicot marxés a la guerra i tot plegat ens produïa una certa enveja a tots aquells que no teníem parella, cosa que també va evocar Françoise Hardy a allò de tots els nois i noies que coneixia i que anaven junts mentre ella estava trista, avorrida i solitària, cosa absolutament inexplicable.

Jimmy Fontana, el més gran del quartet, va continuar en actiu durant molts anys, fins i tot amb un seu fill músic, però potser no va repetir aquells grans èxits universals dels inoblidables seixanta. Va morir l'any passat, d'una forma una mica ràpida i absurda, expliquen que a causa de la febrada provocada per una infecció dental, sense que se'n parlés gaire, al menys a casa nostra. Era afeccionat a les armes de foc i va ensopegar amb una estranya història amb una metralladora seva que va córrer món, i és que aquí només ens hem ficat amb el Charlton Heston, amb això de les escopetes i les pistoletes.

Donnatella Moretti va tenir una efímera fama a casa nostra però al seu país va continuar en actiu i ha fet moltes coses a la ràdio, en programes infantils i fins i tot s'ha dedicat a la música religiosa. La cançó He vist com sorties ens agradava molt a les noies, parla d'una enamorada que s'adona que el seu amor surt per anar qui sap on, ben segur que a buscar-ne una altra. Ens produïa, a les noies, una tristor profunda i adolescent. Rita Pavone va ser més famosa, ens va encantar amb el seu ritme belluguet i el seu aspecte adolescent, també ha fet moltes coses i fins i tot després d'uns anys d'estar retirada ha retornat al món de la música. Ha portat una vida molt activa en un munt de camps, fins i tot en el polític. Aleshores va ser molt controvertit el seu embolic amb el productor Teddy Reno, més gran que ella i casat, eren d'altres temps, però al capdavall van formar una família convencional i resideixen a Suïssa, no sé si per això dels impostos, que ja podria ser. Gianni Morandi també ha fet moltes coses, ens tenia enamoradetes, ha treballat força en la televisió del seu país i sembla que ha estat el responsable del retorn de la Pavone. També té algun fill que ha seguit en el món de la música.

Quan jo treballava a la Harry Walker hi havia alguns kefassos d'aquells de l'època, mig de l'opus, mig catalanistes resistents i de forma privada van amollar una feina a algunes companyes meves, més grans, que consistia en processar les dades d'una enquesta sobre el català, el seu ús, les opinions de la gent. Era una cosa privada i els pagaven prou bé les hores extres, les dades es recollien en aquelles fitxes perforades d'aleshores i les noies s'ho passaven pipa en llegir les respostes de la gent, com ara la d'un senyor que en una pregunta sobre què opinava dels cantats catalans de protesta responia, sóc sord. 

Una de les preguntes esmentava aquest disc, comparava el fet de què uns cantants estrangers cantessin en català amb un altre esdeveniment, Joan Baez havia gravat en anglès el Cant dels Ocells i es demanava de forma una mica tendenciosa què considerava l'enquestat més rellevant per a la nostra cultura, si una cosa o l'altra. De fet Joan Baez es trobava en un estadi superior al de la frivolitat festivalera, crec, al menys en l'opinió d'aquelles mitges virtuts de la cultureta. Jo, vist tot plegat en perspectiva, crec que va ser més important aquest disc dels italians, que encara recordem molts de la nostra quinta, que no pas la birdsong. Una cançó molt escoltada, versionada també per la Baez i cantada en castellà, va ser aquella del pres número nou, violència domèstica pura, avui aquestes històries musicals fan esgarrifar però aleshores semblaven normals.

No sé què se'n devia fer d'aquella enquesta ni qui l'havia encarregat. Les noies perforistes van guanyar uns calerons i van plegar de la feina en casar-se, com calia. De vegades penso en el masclisme subliminal que ens amarava. Una companya meva va plantar un jove futur executiu proper als kefassos i diria que li van fer una mica la punyeta i tot per aquest motiu. Als nois els enviaven a fer cursets de programació a l'edifici IBM però les noies no passaven de perforistes. Al cap de pocs anys tot va canviar força. Els caps d'aquell temps eren moderns, al menys en teoria, i havien substituït els antics, més paternalistes i bonhomiosos, era una mica com ara la situació que es reflecteix de forma irònica a Los nuevos españoles. Quan jo ja feia de mestra va venir la primera patacada en forma de crisi i l'empresa va acabar de mala manera, amb unes vagues que van fer història.

Tot passa i tots ens fem grans, les músiques i les olors són elements del passat que ens evoquen un munt de coses de tota mena, siguem més o menys nostàlgics i sentimentals. Comprovar que aquells artistes admirats i escoltats són iaios i segueixen en actiu, tot i que aquí no ens n'arribi pràcticament res, fa força il·lusió.

Per cert, la versió catalana del Món era de Josep Maria Andreu i m'imagino que les altres tres potser també però no ho he trobat documentat. Andreu ens va deixar fa poc i crec que pagaria la pena que s'edités un bon recull de les seves magnífiques versions. He vist com sorties es deia en italià Ti vedo uscire i ha conegut moltes versions en idiomes diferents, com ara en anglès la  de Cilla Black, Don't Answer Me. En tot cas, tant si les mataven com si les abandonaven, la culpa era sovint de les dones, en aquells anys i en aquelles cançonetes.