NA FILOLOGIA ROMÀNICA S'EXILIA AL MÓN DE LA CULTURA SUPOSADAMENT INÚTIL

Les reaccions que durant un temps generarà el tancament del grau de Filologia Romànica tenen cert paral·lelisme amb les protestes que propicia el tancament d'una antiga i bonica botiga cèntrica. Les raons són de pes: poca demanda. Un altra tema és que aquesta poca demanda es justifiqui amb el minso rendiment econòmic de la titulació ja que crec que existeixen molts altres estudis que tampoc no asseguren, ni de bon tros, aquest rendiment. Hi ha avui una oferta important de cursos per a gent gran, som un sector en el qual molta gent té temps i una certa estabilitat econòmica, però aquests cursos no han ofertat de forma seriosa les assignatures d'aquests graus de filologia. 

En el fons els estudis per a gent gran són una sortida per a uns quants professors i una manera de tenir-nos distrets, una mena de club cultural que no pretén formar professionals ni donar rendiment a allò que s'ensenya, rendiment econòmic, és clar. Juguen amb el fet que la gent gran d'avui va tenir poques possibilitats d'accedir a estudis superiors i encara tenim idealitzada la universitat. Els estudis d'Humanitats que són una mica per a tastaolletes amb inquietuds culturals i tampoc no se sap ben bé per a què serveixen, sembla que tiren endavant, sovint hi ha qui els fa com a segona carrera, per gust. I també es poden fer a més universitats que no pas les filologies, tot s'ha de dir. Hi ha molt de jovent que estudia, per exemple, Belles Arts o Teatre i sap que no li serà fàcil guanyar diners estudiant aquestes carreres. Periodisme és avui una carrera absolutament saturada però sembla que gaudeix de bona salut pel que fa a la demanda. No tot s'estudia per a guanyar diners, en el fons triar una carrera és una mena de sageta vers el misteri de l'esdevenidor, com tot a la vida. 

El problema no ve d'ara. Va començar amb el bandejament del llatí i el grec, quan jo era joveneta es començava a estudiar llatí més o menys amb dotze anys i ja es començava a escampar l'opinió generalitzada de què era aquella una llengua morta que no servia per a res. Si a això li sumem que anava lligada al sector eclesial, ja tenim el poti-poti fet. Un professor de matemàtiques de la meva escola una vegada va sentir dir això de la llengua morta i inútil a unes companyes i es va enfadar i ens va esbroncar amb molta raó. L'utilitarisme sempre és relatiu i perillós per al conjunt de la societat. Conec molta gent que ha estudiat, per exemple, Història de l'Art, Dret o Econòmiques, s'ha dedicat a feines administratives i para de comptar, i no està pas frustrada ni amargada de la vida. 

És d'admirar l'esforç de tants historiadors joves per muntar itineraris culturals d'aquests que sorgeixen com bolets i guanyar-se una mica la vida cosa que comença a entrar en conflicte amb la gent que ha estudiat per a guia turístic. Avui dia no hi ha res segur i fins i tot en el passat hi havia molts casos en els quals s'estudiava una cosa i s'acabava per fer allò que es podia i encara gràcies. A banda d'això, la vida dóna tombs inesperats, un bon nombre de polítics són, per exemple, metges, i han fet poc temps de metge, ben mirat. 

La gent jove, fins fa quatre dies, creixia amb un miratge propiciat pels adults, s'havia de treballar en allò que agradava. Però és que de jove, amb poques excepcions, la gent no sap el que li agrada. En el fons, quan algú diu això a un seu fill, és amb l'esperança que faci un carreron o, a tot estirar, que aprengui un ofici amb un cert prestigi social ja que, no ens enganyem, allò que dóna prestigi és el rendiment econòmic i una certa fama. Hi ha persones que neixen amb un do per a l'esport, per a la música, per a la cuina, són casos excepcionals, bolets en el conjunt d'humans i humanes, en aquest cas paga la pena aprofitar aquest do de la natura, sovint gratuït. Tot i que els dons han d'anar sovint acompanyats d'una certa grapa per a vendre el producte i com diuen aquests del coaching, quan busques feina el producte ets tu mateix. Aquesta mena d'afirmacions ens haurien de fer tremolar si no fos que ja les acceptem com a manifestacions de l'oracle postmodern. El tema de la vocació també ha estat recurrent però la vocació és una mena de suma d'actitud i aptitud i poca  cosa més, si és que és alguna cosa. Quan la universitat era molt més cara i minoritària les sortides, com és lògic, eren més fàcils com ho són encara per aquella gent que té coneguts, famílies ben introduïdes en determinats camps professionals, relacions... Malauradament els endolls i tot això encara funcionen prou bé. 

En general, el món de la universitat és encara molt complex i no s'hi entra a fons perquè també hi sobreviuen privilegis i oportunismes que poques vegades suren pels mitjans. Els estudiants sempre es troben en inferioritat de condicions davant dels professors, des de primària fins a la universitat. El que es vol, quan s'estudia, és aprovar i treure bones notes i per aconseguir això s'han de fer en ocasions moltes filigranes perquè mentre els estudis primaris sempre estan en el punt de mira social, quan més amunt es puja menys crítica a fons es fa de la tasca del professorat. Quants treballs i estudis de professors de nivells superiors no s'han aprofitat de la tasca dels alumnes!!! De professors universitaris n'hi ha de tota mena, és clar, però durant la vida d'estudiant t'ensopegues amb quatre meravelles i moltes mediocritats. 

L'altre dia escoltava per la ràdio algú que incidia en el fet  de la frustració social que genera l'haver estudiat molt per acabar guanyant mil euros al mes i posava l'exemple dels metges. Jo crec que més que no pas el guanyar pocs diners allò que frustra el professional és la realitat pura i dura, veure la mala organització de les coses, això tan trist de no fer ni deixar fer, que sovinteja a tants llocs de feina, la burocràcia excessiva, l'encotillament de la praxis, la deshumanització de les relacions humanes. I, en tot cas, cada casa és un món i cada persona un misteri i potser també hem de canviar els paràmetres antics sobre èxits professionals i nivells de vida sense frustrar-nos tant ja que el nostre món, fins i tot amb crisis, encara és el món privilegiat del planeta.

A mi em molesta això de què encara es consideri que haver pogut estudiar ha de fornir uns privilegis econòmics més grans que els del jovent que no ha pogut accedir, per molts motius, als estudis. Un pare realista i espavilat ens va comentar una vegada que ell no tenia estudis com nosaltres i es guanyava molt bé la vida, no recordo a què es dedicava, quan li vam comentar el poc interès del seu fill en aprendre les coses convencionals que s'ensenyen a l'escola. Aleshores em va molestar el comentari però en el fons tenia raó. Tenia raó, sobretot, de sentir-se orgullós per haver reeixit en un món en el qual es confon valor i preu un dia sí i un altre també. I perquè sabia que el fet que el seu fill no acabés d'encaixar en el sistema no volia dir que no tirés endavant en el futur. 

Tot això del menyspreu per certs coneixements no és d'ara, a La febre d'or, un llibre potser no del tot rodó però exemplar pel que fa a la denúncia de la fatxenderia lligada a l'enriquiment, surt un pobre vellet erudit i bonhomiós que es mor de gana en un piset humil. I no és l'únic exemple literari que recordo. La filologia romànica no té demanda perquè els adults moderns hem contribuït a la seva marginació i, en canvi, en un món globalitzat en el qual els idiomes són tan necessaris i en el qual es pontifica sovint sobre correcció o incorrecció lingüística, sovint sense una base gaire profunda, la filologia romànica hauria de ser obligatòria i fins i tot hauria de ser present en aquests cursos i cursets de centre cívic i casal de jubilats que sovint no t'ofereixen més que fullaraca per passar l'estona.

Hi havia un poema de Celaya, musicat per Paco Ibáñez, que demanava poesia per al poble. Doncs bé, si demanem filologia romànica per al poble potser trobarem un sentit a uns coneixements que hem bescantat durant anys per avui plorar llàgrimes de cocodril davant del seu cant del cigne. Em sobta també que s'evoqui amb motiu d'aquesta mort anunciada la figura de Martí de Riquer, com si fos l'únic filòleg sobre la terra i quan fa quatre dies se n'escrivien molts penjaments. De tota manera s'ha de reconèixer que va ser dels defensors de mantenir aquesta filologia i potser la seva mort n'ha accelerat la davallada, no dic que no.