22.5.14

SENYORS D'ABANS, TERTÚLIES I MENJACAPELLANS PENEDITS




El fred i la pluja, els molts esdeveniments que cada dia apleguen gent aquí o allà i potser també el fet que el carrer Albareda no es troba precisament en un lloc cèntric, van fer que a la xerrada sobre el pintor Simó Gómez i el seu temps vinguessin quatre gats, de fet cinc, tot s'ha de dir. Crec així mateix que el tema no tenia per a la gent el ganxo que van tenir d'altres xerrades que vaig fer al mateix lloc, sobre Emili Freixas i a l'entorn de la relació de Sagarra amb el Paral·lel, les quals van comptar amb una assistència remarcable. 


Crec que és una llàstima aquest poc interès perquè el tema no era tan sols el pintor sinó també la seva època, breu, i fins i tot l'època de després de la seva mort, com ara aquells inicis dels anys vint en els quals Feliu Elias va escriure sobre la vida de l'artista.  Sempre hi ha hagut i haurà gent singular, complexa i extraordinària, sacsejada per la història, com el mateix Feliu Elias. També la figura del moblista Vidal, pare entre d'altres de la pintora Lluïsa Vidal, retratat per Gómez en el que es considera encara el millor retrat català del XIX, és fascinant i el seu capteniment m'ha fet pensar en el de Tolstoi, pel que fa al tracte amb la família i l'esposa. Aquestes dones, sovint fins i tot de bona casa, intel·ligents i pacients, que després d'haver parit una fillada de categoria es veien menystingudes o qüestionades pel marit, m'inquieten força, encara més quan aquests marits eren respectats intel·lectuals o artistes o persones de les quals es podia esperar una comprensió més acurada vers la seva pròpia gent. 



Un altre personatge molt interessant, entre tants com es reunien en aquelles tertúlies, tots ells homes per raons òbvies de discriminació social, va ser Yxart. Yxart va morir relativament jove i va dedicar al pintor, amb motiu del seu traspàs, un hiperbòlic poema de comiat en castellà, la Renaixença tot just apuntava. 



El llibre d'Elias sobre el pintor no és tan sols una biografia, reflecteix de forma viva, irònica i documentada el meu barri i la Barcelona d'aleshores. Ha estat citat i utilitzat en moltes ocasions per un gran nombre d'autors, entre els quals Josep Pla en un text sobre Gaudí i les seves contradiccions personals. Com que ahir feia broma sobre el trencadís omnipresent crec que paga la pena recordar com era el nostre mite arquitectònic de jove i així potser no ens estranyarem de tantes conversions d'un signe o d'un altre contemplades al llarg de la nostra breu existència ni tan sols dels nostres propis canvis ideològics al llarg de les dècades que ens ha tocat patir en directe. 

El Cafè Pelayo va ser un indret emblemàtic, més endavant la tertúlia, en desaparèixer el cafè, es va traslladar a la Plaça Catalunya, a un lloc que es deia la Pajarera o una cosa així. Quan venia algú remarcable a Barcelona se l'introduïa a la colla del Pelayo com va ser el cas, per exemple, de Ramon y Cajal. Els detalls barcelonins recollits per Elias sovint són utilitzats sense citar-ne la font, com si fossin collita pròpia d'aquell o aquella que escriu però això és un capteniment excessivament habitual per part de molta gent, què hi farem. Avui, amb això de l'internet, és més fàcil pillar els espavilats.


Copio un fragment de la biografia de Gómez on es fa referència a la tertúlia i a Gaudí en particular. En un altre lloc explica que de tant en tant hi anava un senyor amb bigoti que no parlava mai i que tothom pensava que era un guàrdia civil d'incògnit. Es tractava de Pérez Galdós el qual es documentava per a una novel·la amb personatges catalans, s'ha dit que podria tractar-se de León Roch i que aquest Roch fos Roig, però crec que aquí s'acabaria la suposada catalanitat del fabricant il·lustrat, si no recordo malament la història galdosiana que un dia d'aquests hauré de rellegir. 



El cenacle del Cafè Pelayo tenia un apèndix interessant. Era una petita tertúlia... la dels anticlericals, els quals, segons es deia, es reunien allí solament per renegar en comú, com un ritu nocturn. Aquest cenacle el formaven l'arquitecte Gaudí, un altre arquitecte anomenat Oliveres i un senyor Fargas. Gaudí, llavors debutant en l'arquitectura, era ple de talent i de bones iniciatives, col·laborant en la construcció del parc de la Ciutadella, projectant els bells fanals de la plaça Reial, etc. Era tan apassionadament anticatòlic, que no vacil·lava gens davant de les més baladreres manifestacions de l'anticlericalisme, aturant-se, per exemple, davant de la porta de les esglésies per esbroncar els fidels (que hi entraven o en sortien) al crit, aleshores molt eloqüent, de "llanuts". Nostre Senyor el va ben castigar!


En acabar la cerimònia renegaire, els contertulis se n'anaven amb la satisfacció del deure complert, excepte Gaudí, que es quedava uns minuts tot sol i després s'ajuntava a la tertúlia dels Guimerà, Yxart, Vilanova.

(Feliu Elias, Història verídica d'un pintor del Poble Sec, 1923)

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Sap greu que no vagi més gent a aquestes tertúlies i em sap greu no haver-hi anat, però quan he de triar... Potser caldria fer-ne més publicitat, emmarcar-les en un context més ampli aprofitant la programació de la xarxa de biblioteques... No sé.

Pel que fa a aquest vici de fer-se com a pròpies les paraules dels altres, és trist. Citar és demostrar que et saps documentar. A més, de seguida se sap si determinades paraules les pot dir qui les diu o són manllevades. Hi surten perdent.

Sícoris ha dit...

Doncs mira, a mi m'interessava molt aquesta xerrada i la tenia anotada perquè no se'm passés. Complicacions d'última hora em van impedir d'arribar-hi a temps. Em sap greu d'haver-m'ho perdut!

Júlia ha dit...

Enric, el problema -si és que és un problema- és que hi ha un gran número d'activitats a biblioteques, centres cívics, ateneus i fins i tot a cases particulars, jo mateixa no vaig poder anar a d'altres coses interessants, no crec que el problema sigui la difusió, amb internet arribes a molta gent, és que s'ha de triar com és natural.

Vaig parlar d'això amb una de les responsables del Centre, de vegades han d'anul·lar propostes, crec que la cosa no té remei tot i que potser més coordinació entre institucions diverses estaria bé però som de tarannà una mica anàrquic i qui més qui menys tira cap a casa o això voldria.

Si la xerrada la faig jo no em preocupa la gent que ve, si convido algú, com quan vas venir tu, si que em sap greu que la cosa tingui poca assistència, a sobre que no cobreu res, he, he.

Però, vaja, sempre s'ha de comptar amb imponderables, el futbol, el temps, coses de darrera hora i les mil i una activitats que la gent fa, encara més la gent jubilada, que a sobre ha d'anar a revisar el motor molt sovint.

Sobre això de no citar, de vegades jo mateixa faig referències de memòria, perquè no recordo la font, depèn del context i de la finalitat del que es publica, els que em fan molta ràbia són els aprofitats o aquests profes d'universitat que s'alimenten de treballs dels alumnes. Per exemple.

Cal comptar amb què de vegades no hi ha mala fe sinó mala memòria, no t'ha explicat algú un acudit que li havies explicat tu?

Júlia ha dit...

Enric, el problema -si és que és un problema- és que hi ha un gran número d'activitats a biblioteques, centres cívics, ateneus i fins i tot a cases particulars, jo mateixa no vaig poder anar a d'altres coses interessants, no crec que el problema sigui la difusió, amb internet arribes a molta gent, és que s'ha de triar com és natural.

Vaig parlar d'això amb una de les responsables del Centre, de vegades han d'anul·lar propostes, crec que la cosa no té remei tot i que potser més coordinació entre institucions diverses estaria bé però som de tarannà una mica anàrquic i qui més qui menys tira cap a casa o això voldria.

Si la xerrada la faig jo no em preocupa la gent que ve, si convido algú, com quan vas venir tu, si que em sap greu que la cosa tingui poca assistència, a sobre que no cobreu res, he, he.

Però, vaja, sempre s'ha de comptar amb imponderables, el futbol, el temps, coses de darrera hora i les mil i una activitats que la gent fa, encara més la gent jubilada, que a sobre ha d'anar a revisar el motor molt sovint.

Sobre això de no citar, de vegades jo mateixa faig referències de memòria, perquè no recordo la font, depèn del context i de la finalitat del que es publica, els que em fan molta ràbia són els aprofitats o aquests profes d'universitat que s'alimenten de treballs dels alumnes. Per exemple.

Cal comptar amb què de vegades no hi ha mala fe sinó mala memòria, no t'ha explicat algú un acudit que li havies explicat tu?

Júlia ha dit...

Sícoris, no et preocupis, no es pot ser a tot arreu ni cal i jo em perdo moltes coses.

Anònim ha dit...

Potser, si les xerrades s'incloguessin en un cicle de conferències amb un nexe comú, i amb més activitats, oferint un certificat d'assistència...

Júlia ha dit...

Ui, no, res de certificats ni de crèdits, he vist massa gent que anava a 'firmar' per tenir el paperet... em fa repelús.

Júlia ha dit...

De cicles temàtics ja se'n fan i també hi ha molt 'absentisme', millor ho deixem com està, he, he.

Eduard ha dit...

Conec el carrer Albareda per motius professionals, i em sembla curiós que es pugui trobar allunyat, tan estratègicament situat entre Paral·lel, mar i muntanya.
Els cafès amb tertúlies plenes de grandiloqüència i gust per l'exabrupte havien de ser molt cares a algú criat com Gaudí a un Reus ple de tertúlies de menjacapellans.
Hauria canviat tant el gran artista de no haver marxat de la seva ciutat natal? Va ser, com es diu,un amor contrariat el que el va fer caure en la fe que abans denigrava?
Tota biografia insinua camins alternatius possibles que van quedar descartats, dels protagonistes i dels que s'hi deixen caure en els tombs i revolts de llurs vides.

Júlia ha dit...

Eduard, és una zona encara poc promocionada, em sembla, però vaja, el Centre té una gran activitat cultural, també aquella zona del barri ha crescut força.

Bé, de fet la gran tertúlia del Pelayo era moderada, el grup dels anticlericals, com explica Elias, era molt reduït.

No crec que fos la tertúlia el que el fes canviar ni tan sols un amor contrariat, segurament hi van haver molts factors, complexos, com en la vida de tothom.

En tot cas mai no es pot saber què hauria passat en cas d'haver passat el que no va passar.