MEDITACIONS ESTIUENQUES (8): NAPOLEÓ TENIA CENT SOLDATS

En una d'aquestes pàgines d'efemèrides llegeixo que tal dia com avui, de fa dos-cents quaranta-cinc anys va néixer Napoleó. Avui els acudits sobre guillats resulten políticament incorrectes però fa anys eren habituals i sovint en els tebeos hi veies reflectit algun boig de broma que es pensava que era Napoleó. Napoleó és un personatge mitificat, controvertit i que va tenir la sort de ser francès -més o menys- ja que França acostuma a fagocitar el que sigui reconvertint-lo en mite sobredimensionat. 

Les estàtues amb Napoleó al capdemunt són molt habituals al país veí, tan amant de les grandeses. Fins i tot a Còrsega, la seva terra natal, a la qual, segons com es miri, va trair sense manies, n'hi ha unes quantes. Va portar Europa al desastre, és clar que abans i després d'ell ja en van passar de grosses però es pot dir que el primer exèrcit modern, massiu i nombrós fent estralls per tot el continent va ser el seu.

Hi ha qui li veu una certa grandesa. No és pas el meu cas. Avui, temps en el qual els valors bèl·lics, al menys a occident, no són tan valorats com en d'altres èpoques, la seva visió estratègica per estossinar enemics no sembla tan brillant ni envejable. Tenia una gran capacitat de treball, era intel·ligent i espavilat i devia posseir virtuts diverses, a més d'un bon doll de bona sort que el va afavorir durant més de deu anys. És un dels exemples més exemplars de persones que arriben a dalt de tot i rodolen cap avall al cap d'un temps. Així és el món i així és la història.

Ningú no en pot negar avui la seva megalomania galopant. Volia exportar els valors revolucionaris, de grat o per força, però aquestes pretensions no acostumen a funcionar  a la pràctica. Ja diuen que l'infern és empedrat de bones intencions. Sobre ell es pot trobar molta informació, s'han escrit moltes i diverses biografies, la literatura i el cinema l'han fet protagonista d'un gavadal d'històries amb amors i desamors. Hi ha hagut molts Napoleons de ficció remarcables però el més emblemàtic i ben plantat va ser Marlon Brando, que també era un peix que es portava l'oli, per cert. Coses del destí, un subordinat casat amb la seva primera novieta, Bernadotte, va acabar per ser rei de Suècia i la seva dinastia encara rutlla.

Pel que fa a Napoleó hi ha una curiosa història sobre el seu penis, es veu que li van tallar postmòrtem, abans hi havia molta afició a això de tallar dits i d'altres coses o a treure cors i fetges dels difunts. Això del culte a les relíquies sembla que és universal i intemporal. El penis imperial va passar per diferents mans fins arribar a una subhasta del 1999, gràcies a la qual va anar a parar a un uròleg que va confirmar que les seves mides no eren res de l'altre món, quatre centímetres en repòs i sis i escaig en moviment, tot i que el nostre home va tenir sempre un gran èxit amb les senyores, que ja diuen que no ve d'un pam. 

Com és així mateix ben sabut era baixet, va ser durant anys un dels exemples sobre allò del complex dels homes de poca alçada, un complex que avui hi ha qui diu que és un cuento xino. Molts dictadors van ser baixets, com el mateix Franco, però també n'hi ha hagut de més alts, com Mussolini i hi ha homes bonhomiosos i amables que no excel·leixen en alçada, hi ha de tot. De tota manera jo crec que durant anys, per a un home, ser petitó va ser un motiu de preocupació, avui crec que es tenen menys manies, però, vaja, cadascú se sap lo seu.

També hi ha moltes històries sobre la seva mort i un possible enverinament que s'ha atribuït en els darrers anys al tipus de pintura amb la qual es van recobrir els murs de la seva darrera residència a Santa Elena. La història del cors universal mostra com amb carisma, esforç i coratge fatxenda es pot portar la gent a l'escorxador sense gaires problemes. La història del país veí sempre ha estat molt arranjada i magnificada, la mateixa revolució francesa té molts punts foscos i el seu final imperial hauria de fer pensar una mica en tot plegat. Hi ha, però, una època que els francesos voldrien passar per alt, el segon imperi. Napoleó III va ser una víctima del seu nom, del seu parentiu i de la nostàlgia del temps bonapartista, va anar a una guerra que ell no volia empès per la demanda popular i encara va poder morir a l'exili, una mica tranquil, en companyia de la seva senyora, l'Eugènia de Montijo, que pena pena, que te vayas de España para ser reina, com cantava la cobla.

Napoleó va tenir un únic fill legítim mascle, com tothom sap. Li deien L'Aiglon, crec que per la forma del seu nas, era ben plantat i va morir jove, tísic, era un bon xicot, com el fill de Napoleó III que encara va morir més de mala manera, intentant fer mèrits militars a l'Àfrica. Néixer en un bon llit no et garanteix res de res. Jo no tinc cap simpatia pel cors mític, la veritat, tot i que la seva biografia sigui apassionant i resti esquitxada de fets curiosos i extraordinaris. Aquí, a Espanya, ja se sap que els francesos van rebre de valent i la mitificació de la lluita en contra seva també està plena de llegendes, glòries nacionals i mitges veritats. El germà de Napoleó, Josep, era un home intel·ligent i ben intencionat, malgrat les circumstàncies, que hauria pogut consolidar una monarquia liberal i moderna a la pell de brau, el mateix que un altre rei bandejat aviat, Amadeu de Savoia. Recordo uns magnífics articles de Néstor Luján en els quals comparava aquests dos personatges i el seu rebuig popular. En canvi els Borbons han tingut més xamba, que ja és gros. Val més  caure en gràcia...

Sobre Napoleó  també hi ha tonades populars diverses, com ara allò dels cent soldats o allò altre de Napoleón sale de su tumba y Josefina baila la rumba. És el que els passa als grans mites, que són susceptibles de protagonitzar acudits i cançons xarones o de rotllana, al capdavall una defensa innocent de l'element popular davant dels poders i les grandeses.